Dijous passat el ple del Parlament de Catalunya va votar en contra del traçat previst d’un túnel que volen fer a Barcelona. Unes setmanes abans havia passat el mateix al plenari de l’ajuntament. Per tant, ha quedat clar que els dipositaris legítims de la voluntat popular, dels catalans en general i dels barcelonins en particular, estan en contra d’aquest túnel tal com està projectat. Aquesta opció ara ja només la defensen els socialistes (amb el seu sempre obedient annex verd), però els hi costa admetre que han quedat en minoria en ambdues institucions.
Ara no toca discutir si la decisió presa és la correcta o no ho és. Resulta evident que per la majoria dels diputats catalans i per la majoria dels regidors de Barcelona sí que ho és. No val l’argument de que fa uns anys s’havia votat una altra cosa. És veritat, sí, però llavors les circumstàncies eren unes i ara són unes altres. Abans era abans i ara és ara. Els representants del poble han decidit ara que donde dije digo, digo Diego. Això pot agradar molt, poc o gens (a mi, particularment, no m’entusiasma), però aquesta majoria s’ha de respectar. La democràcia té avantatges i té inconvenients, però funciona així, a vegades es guanya i a vegades es perd.
El nostre és un món dinàmic on tot evoluciona. Només faltaria que no es pogués canviar d’opinió. Diuen que rectificar és de savis i la majoria de regidors i de diputats ens han demostrat que tenen vocació de savis; almenys s’ho pensen. En una democràcia sense tuteles tot s’hauria de poder modificar. Fins i tot el model d’estat. Fins i tot aquest túnel. Res hauria de ser etern. Alguns volen donar al traçat urbà del tren el mateix tracte inamovible que es dóna a l’institució monàrquica i no és això, companys, no és això. Ni una cosa ni l’altra.
Després de la votació de l’Ajuntament, que l’equip de govern encapçalat per Jordi Hereu va perdre estrepitosament, l’alcalde de Barcelona va declarar que prescindiria de la voluntat majoritària dels regidors barcelonins. I dit això, es va quedar tan ample.
De manera similar, després de la votació al Parlament, que el govern encapçalat per José Montilla també va perdre de manera contundent, el president de la Generalitat va qualificar la votació com un “moviment tàctic de vol gallinaci”, i va afegir que oposar-se a l’obra era “mol poc coherent i poc seriós”. I prenent a l’alcalde Hereu com a model de mestre de demòcrates, va acabar dient que prescindirà de la voluntat majoritària dels diputats catalans, que equival a dir que prescindirà de la voluntat popular.
Tant l’un com l’altre ens estan demostrant el seu nul respecte per les normes democràtiques, i tots dos personatges s’han posat en evidència davant la ciutadania. Si això mateix hagués passat a Itàlia, el govern ja hauria caigut. Romano Prodi, Il professore, els ho podria explicar amb pèls i senyals. Encara ho té fresc.
Ara no toca discutir si la decisió presa és la correcta o no ho és. Resulta evident que per la majoria dels diputats catalans i per la majoria dels regidors de Barcelona sí que ho és. No val l’argument de que fa uns anys s’havia votat una altra cosa. És veritat, sí, però llavors les circumstàncies eren unes i ara són unes altres. Abans era abans i ara és ara. Els representants del poble han decidit ara que donde dije digo, digo Diego. Això pot agradar molt, poc o gens (a mi, particularment, no m’entusiasma), però aquesta majoria s’ha de respectar. La democràcia té avantatges i té inconvenients, però funciona així, a vegades es guanya i a vegades es perd.
El nostre és un món dinàmic on tot evoluciona. Només faltaria que no es pogués canviar d’opinió. Diuen que rectificar és de savis i la majoria de regidors i de diputats ens han demostrat que tenen vocació de savis; almenys s’ho pensen. En una democràcia sense tuteles tot s’hauria de poder modificar. Fins i tot el model d’estat. Fins i tot aquest túnel. Res hauria de ser etern. Alguns volen donar al traçat urbà del tren el mateix tracte inamovible que es dóna a l’institució monàrquica i no és això, companys, no és això. Ni una cosa ni l’altra.
Després de la votació de l’Ajuntament, que l’equip de govern encapçalat per Jordi Hereu va perdre estrepitosament, l’alcalde de Barcelona va declarar que prescindiria de la voluntat majoritària dels regidors barcelonins. I dit això, es va quedar tan ample.
De manera similar, després de la votació al Parlament, que el govern encapçalat per José Montilla també va perdre de manera contundent, el president de la Generalitat va qualificar la votació com un “moviment tàctic de vol gallinaci”, i va afegir que oposar-se a l’obra era “mol poc coherent i poc seriós”. I prenent a l’alcalde Hereu com a model de mestre de demòcrates, va acabar dient que prescindirà de la voluntat majoritària dels diputats catalans, que equival a dir que prescindirà de la voluntat popular.
Tant l’un com l’altre ens estan demostrant el seu nul respecte per les normes democràtiques, i tots dos personatges s’han posat en evidència davant la ciutadania. Si això mateix hagués passat a Itàlia, el govern ja hauria caigut. Romano Prodi, Il professore, els ho podria explicar amb pèls i senyals. Encara ho té fresc.
