A Madrid i a altres llocs a alguns els ha faltat temps per proclamar als quatre vents que el cas de Kosovo no té res a veure amb Catalunya. I tenen tota la raó, no té res a veure, és clar que no té res a veure. Però tot i estar tothom d’acord en que no té res a veure, a Madrid i a altres llocs hi ha nervis, molts nervis. Això aquests dies es veu d’una hora lluny perquè a la que surt el tema de Kosovo a qualsevol conversa es diuen moltes bestieses, tant per parts d’uns com per part dels altres. Uns pequen per excés i altres ho fan per defecte ja que tothom vol portar l’aigua al seu molí.
El fet és que la majoria dels ciutadans de Kosovo han decidit anar a partir d’ara pel seu compte i prescindir de la tutela de la seva fins ara metròpoli, Sèrbia. Aquesta podríem dir que és una de les principals diferències que hi ha entre Kosovo i Catalunya: uns han pres una decisió i els altres no n’han pres cap. És obvi que de fets diferencials n’hi ha molts més però ara em vull centrar en aquesta circumstància, en aquest petit detall.
Els kosovars poden haver pres una decisió equivocada o encertada, però el cas és que l’han pres i ells creuen que, per a ells, és la millor. Hi ha organismes com l’UN i l’UE que defensen que la voluntat dels kosovars s’ha de respectar, i sembla ser que amb la tutela d’aquests organismes es respectarà.
Tampoc tenien res a veure amb Catalunya els casos d’Eslovènia, Eslovàquia, Estònia i altres països nascuts a Europa en els darrers vint anys, tot un reguitzell de nous estats que s’han anat independitzant de les seves antigues metròpolis. Tampoc Escòcia, ni Euskadi, ni Flandes tenen res a veure amb Catalunya. Evidentment, cada cas és un cas i res és comparable.
El que sí és comparable és el tractament que uns i altres governants, unes i altres metròpolis donen a situacions més o menys conflictives com aquesta. El petit detall que dèiem abans és que hi ha llocs a Europa on els seus ciutadans poden expressar lliurament a les urnes el que volen ser i a quin club volen pertànyer, o si en volen crear un de nou.
El fet és que la majoria dels ciutadans de Kosovo han decidit anar a partir d’ara pel seu compte i prescindir de la tutela de la seva fins ara metròpoli, Sèrbia. Aquesta podríem dir que és una de les principals diferències que hi ha entre Kosovo i Catalunya: uns han pres una decisió i els altres no n’han pres cap. És obvi que de fets diferencials n’hi ha molts més però ara em vull centrar en aquesta circumstància, en aquest petit detall.
Els kosovars poden haver pres una decisió equivocada o encertada, però el cas és que l’han pres i ells creuen que, per a ells, és la millor. Hi ha organismes com l’UN i l’UE que defensen que la voluntat dels kosovars s’ha de respectar, i sembla ser que amb la tutela d’aquests organismes es respectarà.
Tampoc tenien res a veure amb Catalunya els casos d’Eslovènia, Eslovàquia, Estònia i altres països nascuts a Europa en els darrers vint anys, tot un reguitzell de nous estats que s’han anat independitzant de les seves antigues metròpolis. Tampoc Escòcia, ni Euskadi, ni Flandes tenen res a veure amb Catalunya. Evidentment, cada cas és un cas i res és comparable.
El que sí és comparable és el tractament que uns i altres governants, unes i altres metròpolis donen a situacions més o menys conflictives com aquesta. El petit detall que dèiem abans és que hi ha llocs a Europa on els seus ciutadans poden expressar lliurament a les urnes el que volen ser i a quin club volen pertànyer, o si en volen crear un de nou.
·
Per contrast, hi ha també altres indrets d’Europa on els seus governants consideren que això de fer segons quines preguntes a la gent vindria a ser com un sacrilegi polític. I diuen que si un és soci del Barça, no per voluntat pròpia sinó perquè ja ho eren els seus avantpassats, ha de seguir sent-ne soci i pagant-ne la quota tant si li agrada com si no. Fins i tot si no li agrada el futbol.
Per contrast, hi ha també altres indrets d’Europa on els seus governants consideren que això de fer segons quines preguntes a la gent vindria a ser com un sacrilegi polític. I diuen que si un és soci del Barça, no per voluntat pròpia sinó perquè ja ho eren els seus avantpassats, ha de seguir sent-ne soci i pagant-ne la quota tant si li agrada com si no. Fins i tot si no li agrada el futbol.
