Per a mi, la notícia cultural del mes de gener és que la catalana Najat el Hachmi Buhhu ha resultat guanyadora del Premi de Novel·la Ramon Llull, per la seva obra “L’últim patriarca”. Amb 90.000 euros, és el premi més ben dotat en llengua catalana. Segons va explicar el secretari del jurat, Carlos Pujol, persona que conec de fa anys i em mereix confiança i respecte, la decisió va ser presa per unanimitat i amb tot mereixement.
La Najat va néixer a Nador (Marroc) i als vuit anys va arribar a Catalunya, concretament a Vic, evidentment sense saber ni un borrall de català. El seu idioma matern és l’amazic en la seva varietat rifenya. Vull dir que la Najat, de petita, no parlava l’àrab. Potser convé recordar que al Marroc no tothom té l’àrab com a llengua materna.
Ve a ser una situació similar a la nostra doncs a Catalunya no tothom té l’espanyol com a llengua materna. Alguns catalans tenen el català o la varietat rifenya de l’amazic com a llengua materna, un fet que no exclou que molts catalans parlin també l’anglès i el francès, i fins i tot l’espanyol i altres llengües. Entre altres idiomes, la Najat també parla l’àrab doncs va estudiar Filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Catalunya conèixer idiomes no és una excepció ni una extravagància; és una cosa normal, o hauria de ser-ho. El que no és gens normal és que hi hagi gent que viu a Catalunya des de fa 10, 20, 30, 40, 50 o més anys i encara pretenguin no entendre l’idioma d’aquí ni vulguin parlar-lo. Hi tenen dret, sí, però aquestes actituds de normals no en tenen res.
El mateix dia que es va fer públic l’important premi de la Najat, es va fer públic també que un altre català, Bojan Krkic, futbolista dels bons segons diuen, sembla ser que serà convocat per a un partit de futbol amistós. La convocatòria li ha fet arribar un senyor que treballa d’entrenador de futbol i que deu ser molt savi ja que se’l coneix com a el sabio de Hortaleza. La notícia esportiva sobre el Bojan no es limita a la convocatòria en si mateixa sinó que s’hi afegeix que podria ser que fins i tot el deixessin jugar uns minuts.
Vista l’exagerada cobertura que la premsa ha donat d’aquesta darrera notícia, se m’ha acudit una pregunta: és propi d’un país normal que la segona notícia, la del Bojan, hagi tingut molt més ressò mediàtic (i no només a la premsa esportiva) que la primera, la de la Najat? Crec que no i, per tant, crec que no vivim en un país normal. Quelcom grinyola, quelcom ens falla. I dit això, felicitats Najat! I també, per què no, felicitats Bojan, però a un altre nivell, of course.
La Najat va néixer a Nador (Marroc) i als vuit anys va arribar a Catalunya, concretament a Vic, evidentment sense saber ni un borrall de català. El seu idioma matern és l’amazic en la seva varietat rifenya. Vull dir que la Najat, de petita, no parlava l’àrab. Potser convé recordar que al Marroc no tothom té l’àrab com a llengua materna.
Ve a ser una situació similar a la nostra doncs a Catalunya no tothom té l’espanyol com a llengua materna. Alguns catalans tenen el català o la varietat rifenya de l’amazic com a llengua materna, un fet que no exclou que molts catalans parlin també l’anglès i el francès, i fins i tot l’espanyol i altres llengües. Entre altres idiomes, la Najat també parla l’àrab doncs va estudiar Filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Catalunya conèixer idiomes no és una excepció ni una extravagància; és una cosa normal, o hauria de ser-ho. El que no és gens normal és que hi hagi gent que viu a Catalunya des de fa 10, 20, 30, 40, 50 o més anys i encara pretenguin no entendre l’idioma d’aquí ni vulguin parlar-lo. Hi tenen dret, sí, però aquestes actituds de normals no en tenen res.
El mateix dia que es va fer públic l’important premi de la Najat, es va fer públic també que un altre català, Bojan Krkic, futbolista dels bons segons diuen, sembla ser que serà convocat per a un partit de futbol amistós. La convocatòria li ha fet arribar un senyor que treballa d’entrenador de futbol i que deu ser molt savi ja que se’l coneix com a el sabio de Hortaleza. La notícia esportiva sobre el Bojan no es limita a la convocatòria en si mateixa sinó que s’hi afegeix que podria ser que fins i tot el deixessin jugar uns minuts.
Vista l’exagerada cobertura que la premsa ha donat d’aquesta darrera notícia, se m’ha acudit una pregunta: és propi d’un país normal que la segona notícia, la del Bojan, hagi tingut molt més ressò mediàtic (i no només a la premsa esportiva) que la primera, la de la Najat? Crec que no i, per tant, crec que no vivim en un país normal. Quelcom grinyola, quelcom ens falla. I dit això, felicitats Najat! I també, per què no, felicitats Bojan, però a un altre nivell, of course.
