En el darrer paràgraf de l’article anterior es deia que “és a partir d’aquest punt que molta gent entén que Bolívia deixa formalment de ser una democràcia”. A partir d’aquí acabarem aquesta sèrie d’articles.
Des del moment en que una mínima normativa democràtica es deixa de banda i desapareixen aquells controls que dèiem anteriorment, el govern bolivià comença a fer ús de la prepotència i a abusar amb excessos de tota mena de tothom qui s’oposa als seus plans. És el principi de la corrupció governamental, oficial, institucionalitzada. Potser convé aclarir que el meu concepte de la corrupció és força ampli. Així, no cal que el corrupte robi personalment uns calés i els ingressi al seu compte corrent particular. Quan es roba la malifeta ja la tenim, la corrupció ja hi és. Que després aquests diners vagin a la butxaca particular del corrupte, al compte d’una parents, a les arques del seu partit polític, o s’utilitzi per altres fins és, per a mi, bastant irrellevant.
El govern del president bolivià Evo Morales va nacionalitzar, de molt males maneres, l’empresa hispano-argentina Repsol-YPF que, uns anys abans, havia comprat -i pagat fins al últim cèntim a preus de mercat- uns jaciments a Bolívia. La nacionalització es va tirar endevant saltant-se totes les normes vigents del comerç internacional, fent xantatge d’alt voltatge a l’equip directiu i utilitzant fins i tot el recurs de l’amenaça de tancar-los a la presó si es negaven al tracte que se’ls proposava (amenaça que, per cert, van complir).
Aprofitant que ja hi estaven posats i que no venia d’aquí, el govern de Morales va nacionalitzar també l’empresa petrolífera brasilera Petrobras, la primera de Bolívia. Els seus propietaris van rebre un tracte prepotent, trampós i vexatori similar als de Repsol-YPF.
(A Andalusia hi havia un bandoler que assaltava i si convenia matava els rics per ajudar els pobres. Amb l’excusa de que el fin justifica los medios sembla ser que tot era vàlid. Sense anar tan lluny, a la franquícia catalana del PSOE es va produir el cas Filesa, Malesa i Time Export de corrupció generalitzada, que finalment va acabar amb condemna ferma als tribunals. El diputat socialista Josep Maria Sala i els seus compinxes van anar a la presó, però no per embutxacar-se personalment uns diners sinó per exercir la corrupció fent de recaptadors del seu partit. Pels jutges i fiscals que els van condemnar allò de recaptar pel partit era també corrupció. No hi van trobar atenuants de cap mena tot i que pels condemnats el fi fos tan lloable com el d’engreixar els comptes corrents del seu partit.)
A Bolívia i a altres llocs la impunitat amb que s’exerceix la corrupció és molt més exagerada que aquí. Els que ara exerceixen la corrupció a Bolívia, amb el president Morales i el seu govern al capdavant, diuen que no són ells els directament beneficiats pels fruits de la corrupció sinó el país en general i, segons recents resolucions judicials, el seu partit MAS (Movimiento al Socialismo) en particular. Pretenen disposar del mateix suport popular que el rebut pel diputat Sala en sortir de las presó: el seu partit el va reincorporar a la feina interna encara que, per tal de no generar massa escàndol (alarma social en diuen alguns), la seva tasca va ser a partir de llavors d’un perfil mediàtic molt més baix que abans.
Des del moment en que una mínima normativa democràtica es deixa de banda i desapareixen aquells controls que dèiem anteriorment, el govern bolivià comença a fer ús de la prepotència i a abusar amb excessos de tota mena de tothom qui s’oposa als seus plans. És el principi de la corrupció governamental, oficial, institucionalitzada. Potser convé aclarir que el meu concepte de la corrupció és força ampli. Així, no cal que el corrupte robi personalment uns calés i els ingressi al seu compte corrent particular. Quan es roba la malifeta ja la tenim, la corrupció ja hi és. Que després aquests diners vagin a la butxaca particular del corrupte, al compte d’una parents, a les arques del seu partit polític, o s’utilitzi per altres fins és, per a mi, bastant irrellevant.
El govern del president bolivià Evo Morales va nacionalitzar, de molt males maneres, l’empresa hispano-argentina Repsol-YPF que, uns anys abans, havia comprat -i pagat fins al últim cèntim a preus de mercat- uns jaciments a Bolívia. La nacionalització es va tirar endevant saltant-se totes les normes vigents del comerç internacional, fent xantatge d’alt voltatge a l’equip directiu i utilitzant fins i tot el recurs de l’amenaça de tancar-los a la presó si es negaven al tracte que se’ls proposava (amenaça que, per cert, van complir).
Aprofitant que ja hi estaven posats i que no venia d’aquí, el govern de Morales va nacionalitzar també l’empresa petrolífera brasilera Petrobras, la primera de Bolívia. Els seus propietaris van rebre un tracte prepotent, trampós i vexatori similar als de Repsol-YPF.
(A Andalusia hi havia un bandoler que assaltava i si convenia matava els rics per ajudar els pobres. Amb l’excusa de que el fin justifica los medios sembla ser que tot era vàlid. Sense anar tan lluny, a la franquícia catalana del PSOE es va produir el cas Filesa, Malesa i Time Export de corrupció generalitzada, que finalment va acabar amb condemna ferma als tribunals. El diputat socialista Josep Maria Sala i els seus compinxes van anar a la presó, però no per embutxacar-se personalment uns diners sinó per exercir la corrupció fent de recaptadors del seu partit. Pels jutges i fiscals que els van condemnar allò de recaptar pel partit era també corrupció. No hi van trobar atenuants de cap mena tot i que pels condemnats el fi fos tan lloable com el d’engreixar els comptes corrents del seu partit.)
A Bolívia i a altres llocs la impunitat amb que s’exerceix la corrupció és molt més exagerada que aquí. Els que ara exerceixen la corrupció a Bolívia, amb el president Morales i el seu govern al capdavant, diuen que no són ells els directament beneficiats pels fruits de la corrupció sinó el país en general i, segons recents resolucions judicials, el seu partit MAS (Movimiento al Socialismo) en particular. Pretenen disposar del mateix suport popular que el rebut pel diputat Sala en sortir de las presó: el seu partit el va reincorporar a la feina interna encara que, per tal de no generar massa escàndol (alarma social en diuen alguns), la seva tasca va ser a partir de llavors d’un perfil mediàtic molt més baix que abans.
