.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 20 de febrer de 2008

“Fora feixistes de la universitat”

El boicot -amb violència verbal i física incloses- que la candidata de la franquícia del PP a Barcelona va patir abans d’ahir a la Universitat Pompeu Fabra és quelcom més que una bretolada. En primer lloc, aquests fets lamentables queden al marge del comportament mínimament democràtic exigible en tots els àmbits de la societat, i molt especialment en el món universitari. Només per això l’actitud d’aquells gamberros és reprovable i condemnable, sense pal·liatius ni excuses de cap mena. Potser la seva excessiva joventut combinada amb l’evident manca de civisme els impedeix ser prou conscients de que la seva actitud té un tuf de comportament feixista. Dit amb altres paraules, el lema de la pancarta que he agafat com a títol d’aquest article se’l podrien aplicar a ells mateixos.

La imprevisió de les autoritats acadèmiques resulta, també, força cridanera. El rector és va lluir ja que sap perfectament que certes visites quasi sempre solen comportar aldarulls. No hauria de ser així, no els estic justificant els aldarulls, ni molt menys, només dic que hi ha coses tan previsibles que no s’haurien d’escapar a la perspicàcia d’un rector. No haver-ho previst ens demostra una important mancança de gestió. El rector pot ser molt eficient en la seva disciplina però el seu càrrec comporta tenir altres habilitats fora de les estrictament acadèmiques, i aquí és on va fallar estrepitosament.

Dit això i fetes totes les condemnes que toquen, la franquícia del PP no fa altra cosa que recollir les tempestats causades pels vents que ha anat sembrant darrerament, en especial durant els darrers vuit anys. “Quien siembra vientos (*) recoge tempestades”, diu la dita. Precisament això és el que va declarar un dels dirigents més destacats del PP, Ángel Acebes. Si senyor, frase molt oportuna si no fos... si no fos que no se la va aplicar també a ell mateix i al seu partit. Aquí podríem dir allò de la paja en el ojo ajeno y la viga en el propio.

Un tema per meditar a fons, els uns i els altres. Tothom. El rector també.


(*) alguns vientos sembrats darrerament pel PP:
··La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la guerra civil” (Alejo Vidal-Quadras, 8/9/2005)
··El Estatut es como el Plan Ibarretxe pero sin pistola” (Javier Arenas, 27/10/2005)
··ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña” (Ángel Acebes, 25/11/2005)
·· "¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?” (falca radiofònica del PP d’Andalusia, febrer de 2006)
De vientos en trobaríem molts més però aquests cuatro vientos crec que són suficients per situar els fets en el seu context.