S’explica que fa seixanta-cinc anys, en plena Segona Guerra Mundial, Thomas J. Watson, president de l’empresa IBM (International Business Machines), va pronosticar que al món només hi havia mercat per a cinc ordinadors a tot estirar. Ep, estem parlant de l’any 1943, quan tot això d’ara no era ni a la imaginació del més visionari de l’època. George Orwell encara trigaria sis anys a escriure 1984 i cap dels billgates que ara tallen el bacallà en aquest negoci encara no havia nascut.
Això només és una prova de que el món evoluciona amb tanta rapidesa que sovint no tenim temps ni capacitat d’anar-ho digerint tot a la velocitat que l’actualitat ens imposa. Fa quatre dies em vaig comprar un llapis de memòria USB de 128MB; em va costar una pasta i semblava qui sap què. Avui, com si fos la cosa més normal, me n’ofereixen un de 8GB bastant més barat. I ja no parlem de les memòries externes per a ús domèstic, que actualment ja es comencen a mesurar en termes de terabytes. Aquesta evolució tan ràpida a vegades sembla que ens superi.
Encara no fa vint anys el món estava bàsicament partit en dos i dividit per un mur. En molts llocs es tractava d’un mur no només mental i ideològic sinó físic, fet de ciment i filat metàl·lic al damunt, per evitar que la gent s’escapés del paradís. Era el mur que separava el comunisme de la llibertat. Comunisme i llibertat, termes antagònics. L’any 1989, a quasi tot arreu on n’hi havien es van enderrocar aquells murs, tant el físic com l’ideològic. En molt poc temps, del comunisme que semblava que s’ho havia de menjar tot no en va quedar pràcticament res. Corea del Nord i Cuba, és tot el que queda d’aquell invent. Hi heu estat mai? Sí? Doncs ja no cal dir res més.
Els demés països s’han anat reciclant a una velocitat impensable, sense cap risc de tornar enrera, i alguns ja formen part de la NATO i de l’UE. Hi ha també el cas molt diferent de la Xina, l’invent xinès, amb un comunisme capitalista (o potser un capitalisme comunista, encara no ho he pogut esbrinar) que, lluny de constituir termes antagònics com semblava ser fins ara, allà diuen que són complementaris. De moment l’invent els funciona raonablement bé però degut a la manca de precedents és un cas a seguir de prop. Perquè després diguin que els xinesos només copien, que no inventen res!
A Europa queden encara uns pocs raconets on encara hi ha gent que es declara partidària d’aquell nefast -a la pràctica- sistema polític si bé, per raons de màrqueting, ara ens el vénen tunejat amb altres noms. Llocs on els polítics que defensen aquelles idees tan tronades encara disposen del suficient suport popular com per poder formar part d’un govern. Ara mateix, aquest és el cas de Catalunya. Una anomalia a Europa. Quan ho expliques a gent de fora, gent llegida, gent viatjada que ja ha vist molt món, gent que està de tornada de moltes coses, no s’ho acaben de creure. I quan saben que a més tenen la responsabilitat de la policia, al·lucinen. Una excentricitat que potser només es pot donar al primer món ric i conseqüència, al meu entendre, d’una nul·la o massa lenta evolució econòmica, política i social de la societat.
Això només és una prova de que el món evoluciona amb tanta rapidesa que sovint no tenim temps ni capacitat d’anar-ho digerint tot a la velocitat que l’actualitat ens imposa. Fa quatre dies em vaig comprar un llapis de memòria USB de 128MB; em va costar una pasta i semblava qui sap què. Avui, com si fos la cosa més normal, me n’ofereixen un de 8GB bastant més barat. I ja no parlem de les memòries externes per a ús domèstic, que actualment ja es comencen a mesurar en termes de terabytes. Aquesta evolució tan ràpida a vegades sembla que ens superi.
Encara no fa vint anys el món estava bàsicament partit en dos i dividit per un mur. En molts llocs es tractava d’un mur no només mental i ideològic sinó físic, fet de ciment i filat metàl·lic al damunt, per evitar que la gent s’escapés del paradís. Era el mur que separava el comunisme de la llibertat. Comunisme i llibertat, termes antagònics. L’any 1989, a quasi tot arreu on n’hi havien es van enderrocar aquells murs, tant el físic com l’ideològic. En molt poc temps, del comunisme que semblava que s’ho havia de menjar tot no en va quedar pràcticament res. Corea del Nord i Cuba, és tot el que queda d’aquell invent. Hi heu estat mai? Sí? Doncs ja no cal dir res més.
Els demés països s’han anat reciclant a una velocitat impensable, sense cap risc de tornar enrera, i alguns ja formen part de la NATO i de l’UE. Hi ha també el cas molt diferent de la Xina, l’invent xinès, amb un comunisme capitalista (o potser un capitalisme comunista, encara no ho he pogut esbrinar) que, lluny de constituir termes antagònics com semblava ser fins ara, allà diuen que són complementaris. De moment l’invent els funciona raonablement bé però degut a la manca de precedents és un cas a seguir de prop. Perquè després diguin que els xinesos només copien, que no inventen res!
A Europa queden encara uns pocs raconets on encara hi ha gent que es declara partidària d’aquell nefast -a la pràctica- sistema polític si bé, per raons de màrqueting, ara ens el vénen tunejat amb altres noms. Llocs on els polítics que defensen aquelles idees tan tronades encara disposen del suficient suport popular com per poder formar part d’un govern. Ara mateix, aquest és el cas de Catalunya. Una anomalia a Europa. Quan ho expliques a gent de fora, gent llegida, gent viatjada que ja ha vist molt món, gent que està de tornada de moltes coses, no s’ho acaben de creure. I quan saben que a més tenen la responsabilitat de la policia, al·lucinen. Una excentricitat que potser només es pot donar al primer món ric i conseqüència, al meu entendre, d’una nul·la o massa lenta evolució econòmica, política i social de la societat.
