El cotxe que teníem abans ja ens havia fet més de cent noranta mil quilòmetres i començava a fer una mica el tonto, petiteses, res important, però quan havíem d’anar una mica lluny començàvem a pensar que potser ens deixaria tirats, que si hauríem d’avisar al RACC (això sí que és un gran negoci, en parlarem algun dia), que si naps, que si cols.
Per no allargar-ho, ens va semblar que era el moment de canviar de cotxe. Estàvem satisfets amb el servei postvenda del concessionari i ens va semblar que el més lògic era repetir, així que vam anar a la botiga on havíem comprat el cotxe vell i em vam demanar un altre d’igual, del mateix fabricant, mateix color, mateixa capacitat, etc., però nou de trinca.
Va ser una mica frustrant assabentar-nos que el nostre cotxe ja no es fabricava, que la marca havia canviat de nom (raons de marketing ens van dir), que el color que volíem no el tenien disponible (resulta que els cotxes blancs són més barats que els metal·litzats, i ara les botigues només en tenen de metal·litzats), el número de cilindres havia augmentat (abans quatre, ara sis), la tapisseria tèxtil no era possible ni pagant algun petit sobrepreu (segueixo pensant que una tapisseria de pell al calorós sud d’Europa és un error), i tot això a banda d’una sèrie de millores i extres que no necessitàvem per res.
Però el venedor era bo (era la mateixa persona que ens havia venut el cotxe anterior) i vam acabar comprant -convençuts- el cotxe que ell ens volia vendre. A canvi d’això li vam regatejar una mica el preu fins que ens vam posar d’acord. Un parell de dies més tard vam deixar el cotxe vell al concessionari i ens vam emportar el nou.
D’això en fa set mesos. El cotxe va perfecte, tot són millores respecte al cotxe anterior. Ens hem acostumat als nous extres i ara quasi ens costa d’entendre com és que abans podíem prescindir d’uns accessoris i mecanismes que ara ens semblen imprescindibles. Per aquesta banda res a dir, estem raonablement satisfets, si més no igual de satisfets que amb el cotxe que teníem abans.
Hi ha, però, un petit problema. El cotxe ens fa un sorollet que sembla venir de la zona davantera esquerra, i que només se sent en llocs molt silenciosos i circulant a menys de vuit quilometres per hora. Per sobre d’aquesta velocitat el sorollet desapareix. Hem portat el cotxe al taller uns deu cops. Ens han canviat totes les peces canviables, però el sorollet no desapareix. Els del taller ens diuen que el sorollet no saben d’on ve però que podem anar tranquils, que no hi ha el més mínim perill. Aviat l’haurem de portar a la primera revisió (quinze mil quilometres) i s’ho tornaran a mirar.
La nostra tranquil·litat respecte a la seguretat del cotxe és raonable, però sempre ens queda la pregunta del milió, pregunta que evidentment els del concessionari tampoc semblen estar capacitats per contestar-nos: si sobre l’origen del sorollet ells no en tenen ni idea, com poden assegurar-nos que podem circular tranquils, que no hi ha cap mena de perill?
(Originalment aquí hi havia un paràgraf que lligava aquesta historieta banal amb la política, els partits, els candidats nomenats digitalment i la campanya electoral. Una mena de moraleja. Però finalment m’he decidit a suprimir-lo per tal de donar-nos tots plegats una mica de descans polític, que ja toca. Demà, però, hi tornaré).
Per no allargar-ho, ens va semblar que era el moment de canviar de cotxe. Estàvem satisfets amb el servei postvenda del concessionari i ens va semblar que el més lògic era repetir, així que vam anar a la botiga on havíem comprat el cotxe vell i em vam demanar un altre d’igual, del mateix fabricant, mateix color, mateixa capacitat, etc., però nou de trinca.
Va ser una mica frustrant assabentar-nos que el nostre cotxe ja no es fabricava, que la marca havia canviat de nom (raons de marketing ens van dir), que el color que volíem no el tenien disponible (resulta que els cotxes blancs són més barats que els metal·litzats, i ara les botigues només en tenen de metal·litzats), el número de cilindres havia augmentat (abans quatre, ara sis), la tapisseria tèxtil no era possible ni pagant algun petit sobrepreu (segueixo pensant que una tapisseria de pell al calorós sud d’Europa és un error), i tot això a banda d’una sèrie de millores i extres que no necessitàvem per res.
Però el venedor era bo (era la mateixa persona que ens havia venut el cotxe anterior) i vam acabar comprant -convençuts- el cotxe que ell ens volia vendre. A canvi d’això li vam regatejar una mica el preu fins que ens vam posar d’acord. Un parell de dies més tard vam deixar el cotxe vell al concessionari i ens vam emportar el nou.
D’això en fa set mesos. El cotxe va perfecte, tot són millores respecte al cotxe anterior. Ens hem acostumat als nous extres i ara quasi ens costa d’entendre com és que abans podíem prescindir d’uns accessoris i mecanismes que ara ens semblen imprescindibles. Per aquesta banda res a dir, estem raonablement satisfets, si més no igual de satisfets que amb el cotxe que teníem abans.
Hi ha, però, un petit problema. El cotxe ens fa un sorollet que sembla venir de la zona davantera esquerra, i que només se sent en llocs molt silenciosos i circulant a menys de vuit quilometres per hora. Per sobre d’aquesta velocitat el sorollet desapareix. Hem portat el cotxe al taller uns deu cops. Ens han canviat totes les peces canviables, però el sorollet no desapareix. Els del taller ens diuen que el sorollet no saben d’on ve però que podem anar tranquils, que no hi ha el més mínim perill. Aviat l’haurem de portar a la primera revisió (quinze mil quilometres) i s’ho tornaran a mirar.
La nostra tranquil·litat respecte a la seguretat del cotxe és raonable, però sempre ens queda la pregunta del milió, pregunta que evidentment els del concessionari tampoc semblen estar capacitats per contestar-nos: si sobre l’origen del sorollet ells no en tenen ni idea, com poden assegurar-nos que podem circular tranquils, que no hi ha cap mena de perill?
(Originalment aquí hi havia un paràgraf que lligava aquesta historieta banal amb la política, els partits, els candidats nomenats digitalment i la campanya electoral. Una mena de moraleja. Però finalment m’he decidit a suprimir-lo per tal de donar-nos tots plegats una mica de descans polític, que ja toca. Demà, però, hi tornaré).
