Cinc mesos és exactament el temps transcorregut des que vaig obrir aquesta finestra virtual fins el dia d’avui. Vist des d’aquesta particular perspectiva, tinc la sensació que cinc mesos és un llarg període de temps. En el transcurs d’aquests mesos hi he penjat quasi cent cinquanta articles (que alguns en diuen posts). Això no és moco de pavo tot i que reconec que, a vegades, potser m’he repetit una mica més del compte en els temes tractats. Mea culpa.
Durant aquest temps he conegut -la majoria de forma virtual- a gent de tota mena, des de col·legues blogaires de pa sucat amb oli com jo mateix, fins a coneguts i també anònims lectors que s’han adreçat a mi pels motius més diversos, i passant també per alguns grans experts en blogs, d’allò que se’n diu gent de reconeguda solvència bloguera. A rel d’alguns dels meus articles he entrat també en contacte amb gent de la política, del periodisme, del món universitari i del món de l’empresa.
Encara que no porto cap estadística ni control, la majoria de la gent que he conegut és bastant més jove que jo, que ja he superat la meitat de la cinquantena. Té una lògica doncs no fa tants anys que es van començar a popularitzar els ordinadors per a ús domèstic, i menys temps encara que van aparèixer els primers blogs personals.
La gent de la meva generació anàvem al col·legi quan el telegrama era la forma de comunicació urgent més sofisticada de l’època, mentre que la generació dels meus fills, de menys de trenta anys, ja utilitzaven l’ordinador quan anaven a l’escola. El salt tecnològic ha estat d’aurora boreal.
Deixant de banda el telèfon i el correu amb segell que encara s’utilitzen, quan als anys setanta vaig començar a guanyar-me les garrofes les comunicacions més sofisticades es feien per tèlex, un sistema de comunicació introduït al nostre país a finals de la dècada dels cinquanta. Aquells entranyables aparells em sembla que ja no s’utilitzen enlloc. Amb posterioritat, vàrem assistir com un repte tecnològic fantàstic a l’aparició del fax o telefax. Aquests aparells sí, avui encara s’utilitzen. Tenen, però, els dies comptats.
De la data de la incorporació de l’ordinador a la meva vida, aparell sense el qual els blogs no serien possibles, tampoc en tinc massa memòria. Suposo que devia ser fa uns quinze anys. I tampoc recordo quan, més recentment, em vaig connectar a internet per primer cop.
Abans d’acabar vull dir que també he entrat en contacte amb algunes persones bastant més grans que jo, per els qui això dels ordinadors i internet els ha arribat a una edat en que molta gent ja no es vol complicar la vida, i per tant la seva actitud oberta i positiva davant de l’aparició d’aquest nou fenomen que esta canviant el món té encara molt més mèrit.
Durant aquest temps he conegut -la majoria de forma virtual- a gent de tota mena, des de col·legues blogaires de pa sucat amb oli com jo mateix, fins a coneguts i també anònims lectors que s’han adreçat a mi pels motius més diversos, i passant també per alguns grans experts en blogs, d’allò que se’n diu gent de reconeguda solvència bloguera. A rel d’alguns dels meus articles he entrat també en contacte amb gent de la política, del periodisme, del món universitari i del món de l’empresa.
Encara que no porto cap estadística ni control, la majoria de la gent que he conegut és bastant més jove que jo, que ja he superat la meitat de la cinquantena. Té una lògica doncs no fa tants anys que es van començar a popularitzar els ordinadors per a ús domèstic, i menys temps encara que van aparèixer els primers blogs personals.
La gent de la meva generació anàvem al col·legi quan el telegrama era la forma de comunicació urgent més sofisticada de l’època, mentre que la generació dels meus fills, de menys de trenta anys, ja utilitzaven l’ordinador quan anaven a l’escola. El salt tecnològic ha estat d’aurora boreal.
Deixant de banda el telèfon i el correu amb segell que encara s’utilitzen, quan als anys setanta vaig començar a guanyar-me les garrofes les comunicacions més sofisticades es feien per tèlex, un sistema de comunicació introduït al nostre país a finals de la dècada dels cinquanta. Aquells entranyables aparells em sembla que ja no s’utilitzen enlloc. Amb posterioritat, vàrem assistir com un repte tecnològic fantàstic a l’aparició del fax o telefax. Aquests aparells sí, avui encara s’utilitzen. Tenen, però, els dies comptats.
De la data de la incorporació de l’ordinador a la meva vida, aparell sense el qual els blogs no serien possibles, tampoc en tinc massa memòria. Suposo que devia ser fa uns quinze anys. I tampoc recordo quan, més recentment, em vaig connectar a internet per primer cop.
Abans d’acabar vull dir que també he entrat en contacte amb algunes persones bastant més grans que jo, per els qui això dels ordinadors i internet els ha arribat a una edat en que molta gent ja no es vol complicar la vida, i per tant la seva actitud oberta i positiva davant de l’aparició d’aquest nou fenomen que esta canviant el món té encara molt més mèrit.
