L’altre dia parlàvem dels nous governs d’esquerres que s’estan instal·lant darrerament a l’Amèrica Central i del Sud (Nicaragua, Veneçuela, Equador, Bolívia, ...), i vam acabar centrant la conversa en Bolívia i els seus actuals dirigents liderats pel senyor Evo Morales. D’entrada, haig d’aclarir que encara que he visitat aquell continent diverses vegades a Bolívia no hi he estat mai, tot i que durant uns anys hi vaig mantenir relacions comercials. Des de fa dècades segueixo amb interès la situació política de l’Amèrica del Sud en general i també la de Bolívia i altres països en particular. Per tant, tot i no haver trepitjat encara aquell país crec que també en sé alguna cosa.
Des de la seva independència, Bolívia ha tingut la gran desgràcia d’estar governada per dirigents corruptes de tota mena, molts d’ells militars i de dretes. Una bona part dels presidents bolivians ha accedit al càrrec mitjançant un cop d’estat més o menys cruent. Crec haver llegit que considerant el conjunt del segle XX, Bolívia té el record mundial de poca duració dels seus governs i, com a conseqüència, és el país que ha tingut més canvis de govern del món. Tot un símptoma de qualsevol cosa menys d’estabilitat. Això són fets constatats.
La continuada inestabilitat política boliviana ha portat una corrupció governamental més o menys generalitzada. Acostuma a ser sempre així; com més dictadura, més facilitats sorgeixen per a la corrupció, i com més democràcia, estabilitat política i control parlamentari, menys possibilitats tenen els corruptes. El resultat de tot això és que Bolívia és conegut com un país corrupte, un més dels molts que hi ha, com si la corrupció s’hi hagués instal·lat a dins. Personalment no hi estic massa d’acord, els països no són mai corruptes, en tot cas ho són els seus dirigents. Però si hi ha tantes facilitats com en el cas de Bolívia els corruptes surten com a bolets, i llavors sovint resulta difícil diferenciar el país dels seus dirigents.
No ho justifico però puc entendre que per a la vella esquerra intel·lectual europea ha de ser frustrant veure que quan els seus arriben al poder als països sud-americans, els nous dirigents acaben actuant de forma molt similar a la dels seus antecessors de dretes. Puc entendre però no justificar que aquests sectors es resisteixin a acceptar la dura realitat. És aquesta la justificació que tenen per seguir defensant (darrerament amb la boca més petita) el règim comunista cubà, que d’aquí menys d’un any celebrarà el seu primer cinquantenari de presència continuada a l’illa. Són també aquests sectors els que fins fa pocs dies justificaven els excessos de tota mena de l’impresentable militar que regeix ara Veneçuela. O els que es van alegrar quan el corrupte Daniel Ortega va recuperar el poder a Nicaragua després de la piñata revolucionària de no fa massa anys, i de la que a Europa ja quasi no se’n parla. Són els mateixos que tapant-se els ulls encara intenten justificar la gran mentida que hi ha a l’entorn de la novel·la que ens va explicar la Rigoberta Menchú, i que li va representar el Premi Nobel de la Pau, ja totalment desprestigiat molt abans que li fos concedit a la senyora Menchú. Els seus conciutadans, però, van demostrar la seva intel·ligència i la van clissar aviat. La van castigar de la manera més democràtica que hi ha: no votant-la quan es va presentar a les darreres eleccions guatemalenques.
Des de la seva independència, Bolívia ha tingut la gran desgràcia d’estar governada per dirigents corruptes de tota mena, molts d’ells militars i de dretes. Una bona part dels presidents bolivians ha accedit al càrrec mitjançant un cop d’estat més o menys cruent. Crec haver llegit que considerant el conjunt del segle XX, Bolívia té el record mundial de poca duració dels seus governs i, com a conseqüència, és el país que ha tingut més canvis de govern del món. Tot un símptoma de qualsevol cosa menys d’estabilitat. Això són fets constatats.
La continuada inestabilitat política boliviana ha portat una corrupció governamental més o menys generalitzada. Acostuma a ser sempre així; com més dictadura, més facilitats sorgeixen per a la corrupció, i com més democràcia, estabilitat política i control parlamentari, menys possibilitats tenen els corruptes. El resultat de tot això és que Bolívia és conegut com un país corrupte, un més dels molts que hi ha, com si la corrupció s’hi hagués instal·lat a dins. Personalment no hi estic massa d’acord, els països no són mai corruptes, en tot cas ho són els seus dirigents. Però si hi ha tantes facilitats com en el cas de Bolívia els corruptes surten com a bolets, i llavors sovint resulta difícil diferenciar el país dels seus dirigents.
No ho justifico però puc entendre que per a la vella esquerra intel·lectual europea ha de ser frustrant veure que quan els seus arriben al poder als països sud-americans, els nous dirigents acaben actuant de forma molt similar a la dels seus antecessors de dretes. Puc entendre però no justificar que aquests sectors es resisteixin a acceptar la dura realitat. És aquesta la justificació que tenen per seguir defensant (darrerament amb la boca més petita) el règim comunista cubà, que d’aquí menys d’un any celebrarà el seu primer cinquantenari de presència continuada a l’illa. Són també aquests sectors els que fins fa pocs dies justificaven els excessos de tota mena de l’impresentable militar que regeix ara Veneçuela. O els que es van alegrar quan el corrupte Daniel Ortega va recuperar el poder a Nicaragua després de la piñata revolucionària de no fa massa anys, i de la que a Europa ja quasi no se’n parla. Són els mateixos que tapant-se els ulls encara intenten justificar la gran mentida que hi ha a l’entorn de la novel·la que ens va explicar la Rigoberta Menchú, i que li va representar el Premi Nobel de la Pau, ja totalment desprestigiat molt abans que li fos concedit a la senyora Menchú. Els seus conciutadans, però, van demostrar la seva intel·ligència i la van clissar aviat. La van castigar de la manera més democràtica que hi ha: no votant-la quan es va presentar a les darreres eleccions guatemalenques.
