La gent molt segura de sí mateixa, la gent que va pel món trepitjant fort, la gent que està acostumada a que totes li ponen (be, potser totes no, deixem-ho en moltes), aquest tipus de gent que, per altra banda, és tan abundant en la societat que ens ha tocat viure, també són fràgils, a vegades extremadament fràgils. Però normalment ells no són conscients de la seva fragilitat fins que un dia es troben, tot d’una, amb un episodi imprevist que s’escapa del seu control.
Ahir sopàvem amb uns bons amics i un d’ells ens explicava la seva pròpia experiència viscuda ahir mateix. És per tant una vivència tan recent que podríem dir que encara està calenta.
Resulta que a primera hora del matí ell es trobava sol a casa i a punt de sortir quan de sobte va sentir una opressió molt forta al pit. Era un tipus de dolor diferent de tots els que coneixia. Va caminar una mica, va tornar a seure, va sortir a l’exterior per tal que li toqués una mica l’aire, va dubtar de si convindria trucar a algú i explicar-ho. Van passar alguns minuts (que, pel que sembla, a ell li van semblar hores) i tot seguit, veient que el dolor persistia, va prendre la decisió d’agafar un taxi i anar a l’hospital més proper. El nostre amic, tot i ser un perfecte desconeixedor del món de la salut i tot el que l’envolta, va intuir quelcom que no li agradava, li va semblar que allò no tenia massa bona pinta.
Ens estalviarem de entrar en els detalls tècnics i el munt de proves que li van fer des de la seva arribada al servei d’urgències fins que, set hores més tard, en va sortir amb l’alta a la butxaca, i un informe mèdic inintel·ligible que, traduït al llenguatge planer de la gent del carrer, deia més o menys que tranquil que no ha estat res, tan sols una falsa alarma, potser t’hauries de controlar una mica.
Aquest amic ens deia que es va donar compte de la seva extremada fragilitat quan es va veure immers en el servei d’urgències d’aquell gran hospital, amb una ridícula identificació lligada al canell on figurava el seu nom i un munt de números. Tan aviat es trobava vestit i assegut en una cadira de rodes com mig despullat i ajagut en una llitera. Allà, rodejat de gent malalta, alguns queixant-se però la gran majoria sense dir res, amb un munt de metges i infermeres anant amunt i avall, i sempre amb aquell llenguatge tan hospitalari: “ara el punxarem al braç, vostè respiri a fons i tranquil”, “ara el punxarem a la panxa, respiri a fons i no es preocupi”, “ara li traurem una mica de sang, però no es preocupi, només serà una mica”, “ara ajeguis aquí i estiguis ben quiet”, “ara esperis allà i ja l’avisàrem”, “ara li farem una placa de tòrax, més que res per descartar que sigui allò o el de més enllà”, “ara, per més seguretat, repetirem aquella prova que li hem fet abans”, “ara prenguis aquesta pastilla, sense mastegar-la“, “ara esperis aquí que ja l’avisarem”, “ara consultarem amb altres metges”, “ara torni a explicar com ha anat tot des de que s’ha llevat aquest matí fins que ha arribat aquí”; “té al·lèrgia a algun medicament?”, “ha tingut alguna malaltia? quines?”, “es medica?”, “vostè fuma?”, “ah, ho ha deixat, això està molt bé però, quants anys fa?”, i un munt de frases més que ja no recordo. I el nostre amic, evidentment, anava fent tot el que li deien i responent a tot el que li preguntaven com si fos un xaiet que, ignorant, va cap a l’escorxador.
El nostre amic, evidentment, no va anar a l’escorxador, se’n va sortir sa i estalvi, i la millor prova és que estava sopant amb nosaltres i explicant-nos aquella experiència personal. Ens va dir que va aprendre una lliçó, la lliçó de l’extremada fragilitat del ser humà en determinades circumstàncies imprevistes que a tothom, un dia o altra, se li presenten a la vida. Com a corol·lari de la seva aventura, va mencionar que sense voler cap mal per a ningú tothom hauria de passar per una experiència d’aquestes, tant per a enriquir-se com a persona com per a constatar, en carn pròpia, aquella fragilitat humana de la que parlàvem al principi.
Ahir sopàvem amb uns bons amics i un d’ells ens explicava la seva pròpia experiència viscuda ahir mateix. És per tant una vivència tan recent que podríem dir que encara està calenta.
Resulta que a primera hora del matí ell es trobava sol a casa i a punt de sortir quan de sobte va sentir una opressió molt forta al pit. Era un tipus de dolor diferent de tots els que coneixia. Va caminar una mica, va tornar a seure, va sortir a l’exterior per tal que li toqués una mica l’aire, va dubtar de si convindria trucar a algú i explicar-ho. Van passar alguns minuts (que, pel que sembla, a ell li van semblar hores) i tot seguit, veient que el dolor persistia, va prendre la decisió d’agafar un taxi i anar a l’hospital més proper. El nostre amic, tot i ser un perfecte desconeixedor del món de la salut i tot el que l’envolta, va intuir quelcom que no li agradava, li va semblar que allò no tenia massa bona pinta.
Ens estalviarem de entrar en els detalls tècnics i el munt de proves que li van fer des de la seva arribada al servei d’urgències fins que, set hores més tard, en va sortir amb l’alta a la butxaca, i un informe mèdic inintel·ligible que, traduït al llenguatge planer de la gent del carrer, deia més o menys que tranquil que no ha estat res, tan sols una falsa alarma, potser t’hauries de controlar una mica.
Aquest amic ens deia que es va donar compte de la seva extremada fragilitat quan es va veure immers en el servei d’urgències d’aquell gran hospital, amb una ridícula identificació lligada al canell on figurava el seu nom i un munt de números. Tan aviat es trobava vestit i assegut en una cadira de rodes com mig despullat i ajagut en una llitera. Allà, rodejat de gent malalta, alguns queixant-se però la gran majoria sense dir res, amb un munt de metges i infermeres anant amunt i avall, i sempre amb aquell llenguatge tan hospitalari: “ara el punxarem al braç, vostè respiri a fons i tranquil”, “ara el punxarem a la panxa, respiri a fons i no es preocupi”, “ara li traurem una mica de sang, però no es preocupi, només serà una mica”, “ara ajeguis aquí i estiguis ben quiet”, “ara esperis allà i ja l’avisàrem”, “ara li farem una placa de tòrax, més que res per descartar que sigui allò o el de més enllà”, “ara, per més seguretat, repetirem aquella prova que li hem fet abans”, “ara prenguis aquesta pastilla, sense mastegar-la“, “ara esperis aquí que ja l’avisarem”, “ara consultarem amb altres metges”, “ara torni a explicar com ha anat tot des de que s’ha llevat aquest matí fins que ha arribat aquí”; “té al·lèrgia a algun medicament?”, “ha tingut alguna malaltia? quines?”, “es medica?”, “vostè fuma?”, “ah, ho ha deixat, això està molt bé però, quants anys fa?”, i un munt de frases més que ja no recordo. I el nostre amic, evidentment, anava fent tot el que li deien i responent a tot el que li preguntaven com si fos un xaiet que, ignorant, va cap a l’escorxador.
El nostre amic, evidentment, no va anar a l’escorxador, se’n va sortir sa i estalvi, i la millor prova és que estava sopant amb nosaltres i explicant-nos aquella experiència personal. Ens va dir que va aprendre una lliçó, la lliçó de l’extremada fragilitat del ser humà en determinades circumstàncies imprevistes que a tothom, un dia o altra, se li presenten a la vida. Com a corol·lari de la seva aventura, va mencionar que sense voler cap mal per a ningú tothom hauria de passar per una experiència d’aquestes, tant per a enriquir-se com a persona com per a constatar, en carn pròpia, aquella fragilitat humana de la que parlàvem al principi.
