M’he interessat per un programet de la sobretaula dels migdies de Telecinco anomenat Aquí hay tomate a partir del fet que aquesta setmana tothom n’ha parlat. Quan dic tothom vull dir que els diaris n’anaven plens, les ràdios, les teles, les tertúlies de tota mena, i també el poble, la gent del carrer. Es veu que feia alguns anys que aquest programet s’emetia i ara s’ha decidit donar-lo per acabat. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol, i Telecinco és una empresa privada.
Per tal de poder escriure alguna cosa sobre aquest programet em vaig proposar mirar-me’n un de sencer, i posats a triar-lo vaig escollir el d’ahir divendres, que era l’últim abans de desaparèixer. El vaig veure sencer, des de quarts de quatre fins a les cinc tocades que va acabar, si be haig de dir que ho vaig combinar amb la lectura d’un llibre.
Admetre la meva més absoluta ignorància sobre els programes televisius és una obvietat. No m’interessen gens. Abans encara em mirava els noticiaris però des que vaig agafar l’hàbit d’assabentar-me del que passa mitjançant internet, per a mi la tele ha perdut quasi tot l’interès. Ara em miro els noticiaris amb ulls crítics, com a fenomen sociològic, i m’agrada comparar els diferents tractaments que uns i altres donen a la mateixa notícia, les prioritats informatives de cada canal i coses per l’estil.
Per posar només un exemple nostrat, fa un parell de dies TV3 la d’ells obria tots els seus noticiaris informant-nos d’una nova política del Departament de Salut. Consisteix en que a les màquines expenedores dels instituts hi hauran pomes i entrepans en lloc de donetes i xuxes. Per demostrar-ho, es veia a la Honorable Consellera Marina Geli com ens posava hàbilment una moneda a la màquina expenedora, i com tot seguit ens treia amb cara de satisfacció una poma vermella embolicada en plàstic transparent. Allò era, per a ells, la noticia del dia. Prioritats se’n diu d’això. La diferència amb Telecinco és que la d’ells la paguem nosaltres.
Hi ha noticiaris de certes cadenes que, ara en versió televisiva, són calcats als que sortien abans a la revista El caso (assassinats, violacions, robatoris i derivats de tota mena). Em costa d’entendre com hi ha gent que se’ls mira i encabat es pensa que ja sap el que passa pel món. Després surt la gent que surt, cada cop més alienada, i passa el que passa.
Veig que se m’acaba l’espai i encara no he dit res del programet. Ho he fet expressament (ja ho dic al títol, “com a excusa”) i és que, amb tota franquesa, no sé què dir. El programet em va deixar tan indiferent com si hagués anat a un míting del PPSOEIUERCiU. No sóc cap expert en la matèria però segurament la clientela d’ambdós espectacles ve a ser més o menys la mateixa.
Tan sols una curiositat que he sentit aquesta setmana sobre el Aquí hay tomate. Es veu que l’autor d’aquesta frase és en Josep Maria Espinás (abans a l’Avui, ara a El Periódico). Diuen que se la va inventar quan treballava per a una agència de publicitat i li van encarregar que fes la campanya publicitària d’una salsa de tomàquet.
Per tal de poder escriure alguna cosa sobre aquest programet em vaig proposar mirar-me’n un de sencer, i posats a triar-lo vaig escollir el d’ahir divendres, que era l’últim abans de desaparèixer. El vaig veure sencer, des de quarts de quatre fins a les cinc tocades que va acabar, si be haig de dir que ho vaig combinar amb la lectura d’un llibre.
Admetre la meva més absoluta ignorància sobre els programes televisius és una obvietat. No m’interessen gens. Abans encara em mirava els noticiaris però des que vaig agafar l’hàbit d’assabentar-me del que passa mitjançant internet, per a mi la tele ha perdut quasi tot l’interès. Ara em miro els noticiaris amb ulls crítics, com a fenomen sociològic, i m’agrada comparar els diferents tractaments que uns i altres donen a la mateixa notícia, les prioritats informatives de cada canal i coses per l’estil.
Per posar només un exemple nostrat, fa un parell de dies TV3 la d’ells obria tots els seus noticiaris informant-nos d’una nova política del Departament de Salut. Consisteix en que a les màquines expenedores dels instituts hi hauran pomes i entrepans en lloc de donetes i xuxes. Per demostrar-ho, es veia a la Honorable Consellera Marina Geli com ens posava hàbilment una moneda a la màquina expenedora, i com tot seguit ens treia amb cara de satisfacció una poma vermella embolicada en plàstic transparent. Allò era, per a ells, la noticia del dia. Prioritats se’n diu d’això. La diferència amb Telecinco és que la d’ells la paguem nosaltres.
Hi ha noticiaris de certes cadenes que, ara en versió televisiva, són calcats als que sortien abans a la revista El caso (assassinats, violacions, robatoris i derivats de tota mena). Em costa d’entendre com hi ha gent que se’ls mira i encabat es pensa que ja sap el que passa pel món. Després surt la gent que surt, cada cop més alienada, i passa el que passa.
Veig que se m’acaba l’espai i encara no he dit res del programet. Ho he fet expressament (ja ho dic al títol, “com a excusa”) i és que, amb tota franquesa, no sé què dir. El programet em va deixar tan indiferent com si hagués anat a un míting del PPSOEIUERCiU. No sóc cap expert en la matèria però segurament la clientela d’ambdós espectacles ve a ser més o menys la mateixa.
Tan sols una curiositat que he sentit aquesta setmana sobre el Aquí hay tomate. Es veu que l’autor d’aquesta frase és en Josep Maria Espinás (abans a l’Avui, ara a El Periódico). Diuen que se la va inventar quan treballava per a una agència de publicitat i li van encarregar que fes la campanya publicitària d’una salsa de tomàquet.
