Fa uns dies la ministra reprobá va venir a Barcelona per anunciar que el dia 20 de febrer, ahir, començaria a operar comercialment un tren més ràpid que els que hi havia fins ara. Ells en diuen AVE (alta velocidad española), tot i que estem parlant d’uns trens que són coneguts a quasi tot arreu amb el nom de TGV. Al donar aquella notícia, la premsa barcelonina va mostrar un cop més el seu justificat escepticisme i en comptes de dir, com va fer la premsa de Madrid, que el dia 20 arribaria el tren, els titulars d’aquí deien que la ministra havia dit que..., tal com ja vaig explicar en l’article de fa uns dies.
Després d’haver anat arribant, en el transcurs dels darrers setze anys, a les estacions de Calatayud, Ciudad Real, Córdoba, Guadalajara, Huesca, Lleida, Madrid, Málaga, Puertollano, Segovia, Sevilla, Tarragona, Toledo, Valladolid i Zaragoza, i potser encara me n’oblido d’alguna, ahir va arribar a Barcelona. El fet que una quinzena de ciutats ens hagin passat al davant només reflecteix el pes decreixent de la nostra ciutat en el conjunt de l’estat, així com la ferma voluntat política de que això continuï així per part dels dos grans partits nacionalistes espanyols. Ara l’anomenat AVE ja el tenim aquí però dissortadament el que no tenim encara és el TGV. Encara no podem anar cap a Girona i nord enllà i, per fer-ho, ens haurem d’esperar uns quants anys més. Cap a l’oest, AVE i cap problema, però cap al nord, ni AVE ni TGV. Aquesta és la realitat.
La història de les decisions preses al llarg d’anys sobre les prioritats i l’ordre d’arribada del tren a aquestes ciutats i a les que vindran al darrere, s’ha escrit en la seva totalitat a Madrid. L’han escrit governs de dretes i governs d’esquerres, presidits consecutivament per Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Al marge dels seus diferents colors polítics, sempre hi ha hagut una unanimitat de criteri sobre el desenvolupament radial que ha caracteritzat les seves decisions inversores. Alguns en diuen el factor “Z” doncs és la mateixa unanimitat que mostren els tres presidents amb la lletra “Z” que apareix sempre en els seus dos cognoms, set zetes en total.
Com a resultat d’aquesta política radial, els catalans ara podem anar a Madrid amb més rapidesa que abans. També podem anar a Málaga però... passant per Madrid. Per alguns es tracta del camí més lògic però un cop mirat el mapa només es pot discrepar d’aquesta lectura. Diuen que el corredor mediterrani pot esperar. Y lo que te rondaré morena que deuen pensar. Crec que no ens equivocaríem gaire si això ho veiéssim com una conseqüència lògica més de l’ultranacionalisme radial espanyol coincident en tots els governs.
Per cert, si en el trajecte Sevilla-Madrid el tren arriba amb més de cinc minuts de retard, els de Renfe et tornen la totalitat de l’import del bitllet. En el trajecte Barcelona-Madrid aquesta franquícia s’ha de multiplicar per “6”, o sigui que el tren ha d’arribar amb un retard superior als trenta minuts per recuperar els calés (fins a quinze minuts de retard no et tornen res, i entre 16 i 30 minuts et tornen la meitat de l’import). Una discriminació més? És l’anomenat factor “6”. Sense comentaris.
Després d’haver anat arribant, en el transcurs dels darrers setze anys, a les estacions de Calatayud, Ciudad Real, Córdoba, Guadalajara, Huesca, Lleida, Madrid, Málaga, Puertollano, Segovia, Sevilla, Tarragona, Toledo, Valladolid i Zaragoza, i potser encara me n’oblido d’alguna, ahir va arribar a Barcelona. El fet que una quinzena de ciutats ens hagin passat al davant només reflecteix el pes decreixent de la nostra ciutat en el conjunt de l’estat, així com la ferma voluntat política de que això continuï així per part dels dos grans partits nacionalistes espanyols. Ara l’anomenat AVE ja el tenim aquí però dissortadament el que no tenim encara és el TGV. Encara no podem anar cap a Girona i nord enllà i, per fer-ho, ens haurem d’esperar uns quants anys més. Cap a l’oest, AVE i cap problema, però cap al nord, ni AVE ni TGV. Aquesta és la realitat.
La història de les decisions preses al llarg d’anys sobre les prioritats i l’ordre d’arribada del tren a aquestes ciutats i a les que vindran al darrere, s’ha escrit en la seva totalitat a Madrid. L’han escrit governs de dretes i governs d’esquerres, presidits consecutivament per Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Al marge dels seus diferents colors polítics, sempre hi ha hagut una unanimitat de criteri sobre el desenvolupament radial que ha caracteritzat les seves decisions inversores. Alguns en diuen el factor “Z” doncs és la mateixa unanimitat que mostren els tres presidents amb la lletra “Z” que apareix sempre en els seus dos cognoms, set zetes en total.
Com a resultat d’aquesta política radial, els catalans ara podem anar a Madrid amb més rapidesa que abans. També podem anar a Málaga però... passant per Madrid. Per alguns es tracta del camí més lògic però un cop mirat el mapa només es pot discrepar d’aquesta lectura. Diuen que el corredor mediterrani pot esperar. Y lo que te rondaré morena que deuen pensar. Crec que no ens equivocaríem gaire si això ho veiéssim com una conseqüència lògica més de l’ultranacionalisme radial espanyol coincident en tots els governs.
Per cert, si en el trajecte Sevilla-Madrid el tren arriba amb més de cinc minuts de retard, els de Renfe et tornen la totalitat de l’import del bitllet. En el trajecte Barcelona-Madrid aquesta franquícia s’ha de multiplicar per “6”, o sigui que el tren ha d’arribar amb un retard superior als trenta minuts per recuperar els calés (fins a quinze minuts de retard no et tornen res, i entre 16 i 30 minuts et tornen la meitat de l’import). Una discriminació més? És l’anomenat factor “6”. Sense comentaris.
