Per situar-nos: en aquests quaranta anys ETA ha matat quasi un miler de persones. Aviat està dit. Homes i dones; grans, joves i nens; civils i militars; policies, guàrdies civils i ertzaines; militants de partits de dretes i d’esquerres, i també gent sense cap significació política; càrrecs polítics de tot tipus; funcionaris de l’administració pública i treballadors de l’empresa privada, i aturats, i altre gent.
Francisco Franco Bahamonde, Luis Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Vuit en total. Són els noms dels presidents del govern espanyol que han ocupat aquest càrrec des que fa quaranta anys ETA va matar per primer cop. Ho podríem complementar amb la llista dels ministres de l’interior que hi ha hagut durant el mateix període però crec que no cal, seria massa llarga.
Políticament parlant, en aquests quaranta anys hem tingut de tot: des de la dictadura franquista fins a la democràcia actual passant per tot el llarg període de la transició política on no quedava massa clar si allò era carn o peix. Ideològicament parlant, de governs n’hem tingut de tots colors: des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més guay d’Europa.
De mitjans per intentar acabar amb ETA se n’han utilitzat de tota mena: des de les forces policials que durant els primers anys tenien absoluta carta blanca, molta més que ara, per fer i desfer a discreció sense cap tipus de control, fins a la situació actual més democràtica on tenim uns parlaments que, en teoria, ho vigilen tot. És a dir, s’ha utilitzat des de la tortura sistemàtica i oficialitzada del principi fins a la més controlada d’ara (no ho dic jo, ho diu cada any l’informe d’Amnistia Internacional). Fins i tot s’ha utilitzat l’exèrcit quan s’ha considerat necessari. Mitjançant els GAL i altres invents, el govern va fer també la guerra bruta amb morts i tot, amb el resultat ja conegut de ministres i alts càrrecs que han acabat anant a la presó condemnats per assassinat. S’han fet amnisties generals i indults particulars. S’han allunyat presos bascos cap al sud i també s’han acostat presos. S’han disseminat etarres per tot el món, mitjançant convenis bilaterals amb una sèrie de governs amics que es van oferir a acollir-los i tenir-los controlats per tal que deixessin d’actuar aquí. S’han tancat diaris i s’han il·legalitzat partits polítics mitjançant noves lleis fetes a mida que, i això és només la meva particular convicció, acabaran sent tombades pels tribunals europeus. Es tanca gent a la presó per un simple delicte d’opinió, que és una figura legal inexistent en democràcies més consolidades que la nostra. Per fer seguiments a aquesta gent s’ha utilitzat la tecnologia informàtica GPS més sofisticada que existeix al món, amb el suport dels serveis secrets dels Estats Units i altres grans potències.
S’ha fet ús de tot això i, després de quaranta anys, els resultats pràctics són els que són. Força magres, força minsos, quasi inexistents.
Francisco Franco Bahamonde, Luis Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Vuit en total. Són els noms dels presidents del govern espanyol que han ocupat aquest càrrec des que fa quaranta anys ETA va matar per primer cop. Ho podríem complementar amb la llista dels ministres de l’interior que hi ha hagut durant el mateix període però crec que no cal, seria massa llarga.
Políticament parlant, en aquests quaranta anys hem tingut de tot: des de la dictadura franquista fins a la democràcia actual passant per tot el llarg període de la transició política on no quedava massa clar si allò era carn o peix. Ideològicament parlant, de governs n’hem tingut de tots colors: des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més guay d’Europa.
De mitjans per intentar acabar amb ETA se n’han utilitzat de tota mena: des de les forces policials que durant els primers anys tenien absoluta carta blanca, molta més que ara, per fer i desfer a discreció sense cap tipus de control, fins a la situació actual més democràtica on tenim uns parlaments que, en teoria, ho vigilen tot. És a dir, s’ha utilitzat des de la tortura sistemàtica i oficialitzada del principi fins a la més controlada d’ara (no ho dic jo, ho diu cada any l’informe d’Amnistia Internacional). Fins i tot s’ha utilitzat l’exèrcit quan s’ha considerat necessari. Mitjançant els GAL i altres invents, el govern va fer també la guerra bruta amb morts i tot, amb el resultat ja conegut de ministres i alts càrrecs que han acabat anant a la presó condemnats per assassinat. S’han fet amnisties generals i indults particulars. S’han allunyat presos bascos cap al sud i també s’han acostat presos. S’han disseminat etarres per tot el món, mitjançant convenis bilaterals amb una sèrie de governs amics que es van oferir a acollir-los i tenir-los controlats per tal que deixessin d’actuar aquí. S’han tancat diaris i s’han il·legalitzat partits polítics mitjançant noves lleis fetes a mida que, i això és només la meva particular convicció, acabaran sent tombades pels tribunals europeus. Es tanca gent a la presó per un simple delicte d’opinió, que és una figura legal inexistent en democràcies més consolidades que la nostra. Per fer seguiments a aquesta gent s’ha utilitzat la tecnologia informàtica GPS més sofisticada que existeix al món, amb el suport dels serveis secrets dels Estats Units i altres grans potències.
S’ha fet ús de tot això i, després de quaranta anys, els resultats pràctics són els que són. Força magres, força minsos, quasi inexistents.
(Continuarà)
