Les meves nocions d’economia són tan bàsiques, tan limitades, que els meus amics economistes potser es posarien les mans al cap o directament es farien un tip de riure si llegissin aquest article. Confio que sent avui divendres potser ja hauran marxat de cap de setmana cap a la Cerdanya o cap a l’Empordà, o hauran anat a passar un parell de dies a Lisboa (opció que no deixo de recomanar mai), i que aquest article els passarà desapercebut. Però si tot i sent divendres l’acaben llegint, estic segur que ho tindran en compte i seran comprensius amb mi abans de jutjar-me massa severament.
Així, reconec que des de fa uns quants anys em costa un esforç anar digerint les tasses de creixement quasi sense límit de certes empreses, un creixement basat essencialment en comprar a crèdit tot allò que se’ls posa per davant, i basant-se quasi exclusivament en unes expectatives de futur exageradament optimistes. Això pot durar una temporada, fins i tot una temporada llarga, però al final la realitat i la lògica sempre s’acaben imposant.
Fa massa temps que llegim als diaris que tal empresa ha crescut en un any amb xifres de dos dígits, i que els seus beneficis ho han fet encara en percentatges superiors. El que no es diu gaire o directament s’intenta amagar és que aquest creixement desmesurat l’han assolit a base d’un endeutament quasi sense límit, a base d’un crèdit bancari fàcil i poc rigorós, a base del que es coneix com un canvi de cromos. Això no és normal, aquesta bombolla arriba un moment que es desinfla o explota sense més. Si la bombolla es desinfla poc a poc potser encara si és a temps de controlar-ho però si peta de cop no hi ha res a fer.
Veiem com comencen a tornar a tocar de peus a terra uns peculiars personatges que fa quatre dies quasi no en tenien ni per menjar calent, i que amb molt poc temps ens han dit que s’havien transformat en uns grans empresaris i financers als que tothom els feia reverències. Ara s’adonen que deuen molt més del que tenen i quan els bancs creditors els pressionen una mica no ho poden assumir. Evidentment, aquests bancs que amb tanta alegria concedien facilitats crediticies sense mirar-s’ho massa són els primers a tremolar.
Tot plegat són unes pràctiques de risc portades al límit. Pràctiques que en el món de l’empresa darrerament se n’han vist més del compte i, encara que el sector més visible és el del totxo, no és pas l’únic. Les coses sembla que vulguin començar a tornar al seu lloc però en el camí de tornada a la realitat sentirem molts espetecs i més d’un terrabastall.
Així, reconec que des de fa uns quants anys em costa un esforç anar digerint les tasses de creixement quasi sense límit de certes empreses, un creixement basat essencialment en comprar a crèdit tot allò que se’ls posa per davant, i basant-se quasi exclusivament en unes expectatives de futur exageradament optimistes. Això pot durar una temporada, fins i tot una temporada llarga, però al final la realitat i la lògica sempre s’acaben imposant.
Fa massa temps que llegim als diaris que tal empresa ha crescut en un any amb xifres de dos dígits, i que els seus beneficis ho han fet encara en percentatges superiors. El que no es diu gaire o directament s’intenta amagar és que aquest creixement desmesurat l’han assolit a base d’un endeutament quasi sense límit, a base d’un crèdit bancari fàcil i poc rigorós, a base del que es coneix com un canvi de cromos. Això no és normal, aquesta bombolla arriba un moment que es desinfla o explota sense més. Si la bombolla es desinfla poc a poc potser encara si és a temps de controlar-ho però si peta de cop no hi ha res a fer.
Veiem com comencen a tornar a tocar de peus a terra uns peculiars personatges que fa quatre dies quasi no en tenien ni per menjar calent, i que amb molt poc temps ens han dit que s’havien transformat en uns grans empresaris i financers als que tothom els feia reverències. Ara s’adonen que deuen molt més del que tenen i quan els bancs creditors els pressionen una mica no ho poden assumir. Evidentment, aquests bancs que amb tanta alegria concedien facilitats crediticies sense mirar-s’ho massa són els primers a tremolar.
Tot plegat són unes pràctiques de risc portades al límit. Pràctiques que en el món de l’empresa darrerament se n’han vist més del compte i, encara que el sector més visible és el del totxo, no és pas l’únic. Les coses sembla que vulguin començar a tornar al seu lloc però en el camí de tornada a la realitat sentirem molts espetecs i més d’un terrabastall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada