Qui des de fa més d’un any es fa dir vicepresident de la Generalitat quan tothom mitjanament informat sap que no ho és, que només és un conseller més del govern, ens ha donat una nova prova de la seva preocupant immaduresa. I dic preocupant perquè Carod forma part del govern de Catalunya, i les seves decisions no només afecten els seus esquerrans republicans sinó que ens afecten a tots. Carod no ha après la lliçó, encara no ha paït els resultats electorals de fa deu dies, uns resultats que van castigar molt especialment el partit que ell mateix encara presideix.
Diumenge passat el van entrevistar al diari Avui, i n’hi ha prou amb reproduir la primera pregunta, i la corresponent resposta de Carod, per adonar-se de l’autisme polític en que ha caigut el conseller.
Pregunta:
Vostè és el president d’un partit que diumenge va perdre 350.000 vots. Per què no ha dimitit?
Resposta:
Perquè d’entrada jo no era el candidat i perquè tampoc era el director de campanya. Quan jo vaig ser el candidat, ERC va treure 8 diputats. Jo hauria dimitit si fa quatre anys hagués tret un pèssim resultat o si fa només un any i mig, a les eleccions catalanes, haguéssim punxat, cosa que no va passar.
És la típica reacció de qui no accepta la realitat de la derrota ni fer-se’n responsable, ni que sigui de manera compartida. Carod ni tan sols va ser capaç de donar un argument original. Els culpables sempre són els altres; això, en política, ho hem d’escoltar més sovint del que seria desitjable. Tot plegat sembla que la direcció d’Esquerra ja fa temps que s’ha anat envoltant d’una gran irresponsabilitat col·lectiva.
Diumenge passat el van entrevistar al diari Avui, i n’hi ha prou amb reproduir la primera pregunta, i la corresponent resposta de Carod, per adonar-se de l’autisme polític en que ha caigut el conseller.
Pregunta:
Vostè és el president d’un partit que diumenge va perdre 350.000 vots. Per què no ha dimitit?
Resposta:
Perquè d’entrada jo no era el candidat i perquè tampoc era el director de campanya. Quan jo vaig ser el candidat, ERC va treure 8 diputats. Jo hauria dimitit si fa quatre anys hagués tret un pèssim resultat o si fa només un any i mig, a les eleccions catalanes, haguéssim punxat, cosa que no va passar.
És la típica reacció de qui no accepta la realitat de la derrota ni fer-se’n responsable, ni que sigui de manera compartida. Carod ni tan sols va ser capaç de donar un argument original. Els culpables sempre són els altres; això, en política, ho hem d’escoltar més sovint del que seria desitjable. Tot plegat sembla que la direcció d’Esquerra ja fa temps que s’ha anat envoltant d’una gran irresponsabilitat col·lectiva.
