Murs més alts han caigut

Avui els catalans estem cridats a votar, i tot i ser perfectament conscient que la votació per triar entre marxar d’Espanya o quedar-nos no és pas aquesta d’avui, hi penso participar. Estem en un procés polític tan llarg i pesat com il·lusionant, i mentre hi siguem s’han de jugar totes les cartes. La d’avui n’és una més, i tothom sap que no tindrà cap conseqüència legal. Però segur que tindrà conseqüències polítiques. El d’avui és un pas més, i més d’hora que tard, si es demostra/quan es demostri democràticament que la majoria de catalans és favorable a la independència de Catalunya, serà el moment de la caiguda del mur mental que als catalans ens impedeix ser lliures. Llavors podrem decidir pel nostre compte i això vol dir que, quan ens equivoquem, ens equivocarem nosaltres solets, i ja no podrem donar la culpa al veí. Però sóc raonablement optimista i penso que l’encertarem més que l’errarem.

Murs molt més alts han caigut i tampoc semblava que fos possible. Avui fa un quart de segle de la caiguda del mur de Berlín. El 9 de novembre del 1989 es va començar a enderrocar el que era conegut arreu del món com el mur de la vergonya o el teló d’acer. Tot el que aquell immens disbarat representava es va anar enfonsant com un castell de naips. El comunisme governant durant dècades es va anar desfent com un terròs de sucre, i avui al món ja no en queda pràcticament res. Bé, sí, queden les relíquies de Cuba i Corea del Nord, però això ho deuen haver deixat perquè ningú mai més tingui la temptació de tornar-ho a provar. La caiguda del comunisme ha estat sense cap mena de dubte, almenys per mi, la notícia més impactant de la segona meitat del segle XX.

Per la meva feina he tingut ocasió de veure món i tractar amb gent dels cinc continents. Doncs bé, no he trobat mai ningú que, havent experimentat el comunisme de primera mà, me’l defensés. Aneu a Cuba i parleu amb la gent que hi viu, i ja veureu què us diran. Aneu a l’Europa de l’Est i pregunteu a la gent gran (els joves no ho han viscut) si voldrien tornar al sistema anterior. Feu-ho, feu-ho! Que al món queden alguns defensors d’aquell sistema? I tant que sí, jo mateix en conec més d’un, i al Parlament en tenim alguns representants. Però no conec cap dels actuals defensors del comunisme que l’hagi viscut des de dins. El paper ho aguanta tot, però el problema es presenta quan s’han de posar en pràctica determinades teories polítiques.

Un cop escrit aquest article he recordat que fa cinc anys, en commemoració dels vint anys de la caiguda del mur, en vaig publicar un altre. Ara l’he rellegit i veig que s’assembla el d’avui. El fet evident és que els murs, físics i mentals, no són eterns, especialment si hi ha una voluntat majoritària per enderrocar-los. El mur físic de Berlín, que servia per impedir marxar, també semblava molt sòlid. Va acabar caient. El mur mental que encara patim a Catalunya serveix pel mateix, per impedir que els catalans s’independitzin d’Espanya. Ara bé, tan aviat es demostri mitjançant una votació seriosa que els catalans volen enderrocar-lo, no tinc el més mínim dubte que acabarà caient. Com el de Berlín.