.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 5 de novembre de 2014

Una transició gens exemplar

Com que Xile no gosava fer-ho, fa uns anys Espanya va ordenar la detenció a Londres del dictador xilè Pinochet, que es passejava impunement per tot el món sense que ningú li demanés responsabilitats pels seus crims d’estat. Ara, com que Espanya tampoc s’hi atreveix, la jutgessa argentina María Servini ha ordenat la detenció d’una vintena d’espanyols molt significats durant el franquisme, entre els quals hi ha dos ministres de la dictadura, Martín Villa, ben conegut a Barcelona, i Utrera Molina, ben conegut, molt especialment, pel seu gendre, l’exministre Gallardón. El món és petit, i a Madrid ara manen els fills i els nets dels que governaven sota les ordres del dictador Franco. Ep, no estic dient que el fill sigui responsable del que ha fet el pare, només deixo constància d’un fet incontrovertible: els cognoms dels que ens governen es van repetint.

Sóc realista i m’estranyaria molt que l’ordre internacional de la jutgessa argentina serveixi per depurar les responsabilitats d’aquests individus per la seva relació amb els crims comesos durant la dictadura franquista. Però almenys serveix per constatar, una vegada més, que la transició del franquisme a aquesta mena de neofranquisme que patim ara no es va fer tan bé com alguns, interessadament, sempre ens han volgut fer creure. I la prova més emblemàtica és la figura del cap d’estat que ens va imposar Franco com el seu successor, sense que ningú gosés objectar la voluntat del dictador.

Per què insisteixo sempre en criticar la transició política espanyola? Posaré més exemples. A la mort de Franco van seguir els mateixos policies que es dedicaven a torturar i maltractar els detinguts, i alguns van continuar fent-ho. A la mort de Franco van seguir els mateixos jutges que durant el franquisme condemnaven a penes de presó per simples delictes d’opinió. I parlava abans del neofranquisme actual perquè el dictador fa quasi quatre dècades que és mort i Espanya encara té empresonat el senyor Arnaldo Otegui per un delicte d’opinió, una figura legal que no existeix en democràcia. Es miri com es miri és un fet vergonyós. A la mort de Franco van seguir, en definitiva, els mateixos tribunals de la dictadura tot i que, per dissimular una mica, el temut TOP (Tribunal de Orden Público) es va rebatejar com a Audiencia Nacional, però amb les mateixes funcions i similar tarannà dels seus actuals titulars. Per totes aquestes coses i moltes més penso que la transició política espanyola no va ser gens exemplar.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

No han canviat els cognoms ni allà ni aquí on alguns "propietaris" són descendents de militars que van "conquerir" Barcelona el 39. Tampoc ha canviat la mentalitat pel que es pot veure darrerament. Només han canviat les paraules. A la seva manera de pensar li diuen democràcia.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Quan parlo de la transició m'estic referint a la transició política del franquisme a la democràcia. T'ho dic perquè durant el franquisme políticament a Catalunya no manava ningú, tot ens venia ordenat des de Madrid.
Els "propietaris" que dius, i suposo que et refereixes a propietaris d'empreses privades, no són l'objecte d'aquest comentari però... m'has donat una idea per tractar-ho en el futur. Gràcies ;-)