El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.678, del 14 de novembre de 2014.
Encara que no ho he comprovat intueixo que en el món endreçat (Europa, el Canadà, els Estats Units, el Japó, etc.) el sector alimentari deu ser dels més regulats que hi ha, fins al punt que, tot sovint, alguns tenim la sensació que patim un excés regulatori, que estem sotmesos a un intervencionisme excessiu. I parlo del sector alimentari entès en el sentit més ampli, és a dir, el que comprèn tota l’activitat econòmica que va des de la producció agropecuària (incloent, per exemple, les granges de gallines, el món del vi, la pesca i totes les industries i activitats relacionades), sense oblidar l’estricta normativa sobre envasament, transport i distribució, fins a tot allò que, com a consumidors finals, ens és més proper, com per exemple la regulació del sector de la restauració.
Vull suposar que tota aquesta normativa no és fruit del caprici dels poders públics, encarnats en els legisladors i els governants, ni tampoc dels funcionaris de les diverses administracions públiques que tenen l’obligació d’aplicar la normativa. M’agradaria creure que aquest intervencionisme és només el resultat d’una voluntat honesta de servei públic, és a dir, la de vetllar per la nostra seguretat alimentària i el benestar general dels ciutadans.
Ara situem-nos en un restaurant qualsevol a l’hora d’escollir les postres, quan llegim a la carta que tenen “flam de la casa”. Llavors molt sovint es produeix una situació que segur que també heu experimentat, quan es presenta la mestressa o l’encarregat i ens diu amb cara orgullosa de satisfacció que “el flam és de la casa, el fem nosaltres”. Com volent dir, o almenys així ho interpreto, que el seu flam és de la màxima garantia, donant a entendre que si el flam fos de la marca ics no oferiria tanta qualitat com el que ens estan oferint ells.
Doncs bé, sempre que em trobo en una situació com aquesta, i m’hi trobo sovint, em pregunto quin mecanisme mental fan servir els restauradors, cuiners i cambrers, per utilitzar com a únic argument de venda que el flam “és de la casa”. Perquè, fixeu-vos-hi bé, no et diuen que el sucre l’han anat a buscar a la quinta forca o que els ous són d’unes gallines del pagès del costat que no estan gens estressades, sinó que es limiten a argumentar-te que el flam “és de la casa”. Naturalment que només puc parlar per mi, però us puc ben assegurar que si el lloc on sóc no el conec ni en tinc referències prèvies, quan em diuen que el flam “és de la casa” ja sé del cert que, per si de cas, aquell dia no menjaré flam.
***
Flam de la casa
Encara que no ho he comprovat intueixo que en el món endreçat (Europa, el Canadà, els Estats Units, el Japó, etc.) el sector alimentari deu ser dels més regulats que hi ha, fins al punt que, tot sovint, alguns tenim la sensació que patim un excés regulatori, que estem sotmesos a un intervencionisme excessiu. I parlo del sector alimentari entès en el sentit més ampli, és a dir, el que comprèn tota l’activitat econòmica que va des de la producció agropecuària (incloent, per exemple, les granges de gallines, el món del vi, la pesca i totes les industries i activitats relacionades), sense oblidar l’estricta normativa sobre envasament, transport i distribució, fins a tot allò que, com a consumidors finals, ens és més proper, com per exemple la regulació del sector de la restauració.
Vull suposar que tota aquesta normativa no és fruit del caprici dels poders públics, encarnats en els legisladors i els governants, ni tampoc dels funcionaris de les diverses administracions públiques que tenen l’obligació d’aplicar la normativa. M’agradaria creure que aquest intervencionisme és només el resultat d’una voluntat honesta de servei públic, és a dir, la de vetllar per la nostra seguretat alimentària i el benestar general dels ciutadans.
Ara situem-nos en un restaurant qualsevol a l’hora d’escollir les postres, quan llegim a la carta que tenen “flam de la casa”. Llavors molt sovint es produeix una situació que segur que també heu experimentat, quan es presenta la mestressa o l’encarregat i ens diu amb cara orgullosa de satisfacció que “el flam és de la casa, el fem nosaltres”. Com volent dir, o almenys així ho interpreto, que el seu flam és de la màxima garantia, donant a entendre que si el flam fos de la marca ics no oferiria tanta qualitat com el que ens estan oferint ells.
Doncs bé, sempre que em trobo en una situació com aquesta, i m’hi trobo sovint, em pregunto quin mecanisme mental fan servir els restauradors, cuiners i cambrers, per utilitzar com a únic argument de venda que el flam “és de la casa”. Perquè, fixeu-vos-hi bé, no et diuen que el sucre l’han anat a buscar a la quinta forca o que els ous són d’unes gallines del pagès del costat que no estan gens estressades, sinó que es limiten a argumentar-te que el flam “és de la casa”. Naturalment que només puc parlar per mi, però us puc ben assegurar que si el lloc on sóc no el conec ni en tinc referències prèvies, quan em diuen que el flam “és de la casa” ja sé del cert que, per si de cas, aquell dia no menjaré flam.
4 comentaris:
Si parlem de seguretat el flam de la casa pot ser igual o menys segur que el de la indústria. Si parlem de qualitat depèn. Si volem gust únic, diferent, és més probable, que no segur, trobar-lo en el flam de la casa. En quant a ingredient molts petits establiments compren els mateixos que la indústria. Ep! i molts plats de "restaurant" són industrials i són molt bons.
Moltes vegades tinc la sensació que tota la faramalla que envolta el nostre consum alimentari només està destinada a coartar la possibilitat d'acabar als jutjats per alguna relliscada. Hi ha un abans i un després de l'escàndol de l'oli de colza. I entre aquest i les magdalenes precintades una a una, que només generen més i més residus, hi ha tot un món de possibilitats, infinitament més coherents i sostenibles, que no s'han volgut explorar. Per què? ves a saber, veig molts empresaris grassos i contents. Imagino que serà del llamàntol de la casa.
Si, és veritat. Hi ha hagut una pressió tant forta per part de consumidors que ha fet que la industria hagi de defensar-se. I quant dic pressió em refereixo no a la que seria evident per a tots sinó aquella que utilitza ximpleries per treure'n diners. També hi ens hem passat amb la higiene: els aliments no han de ser estèrils. Han d'estar al seu nivell d'higiene. En quant a l'excés d'embalatge segurament és degut a que d'aquesta manera es compra més.
I, desgraciadament, al món de l'alimentació hi ha poc empresari gras. Potser a la distribució però a la producció ho veig molt difícil. Els marges estan sota mínims.
Jordi,
Aquí em refereixo, bàsicament, a la seguretat alimentària. Sobre els gustos alguns diuen que de gustos no hi ha res escrit, tot i que és una gran mentida. Sobre els gustos se n'ha escrit molt, i cadascú té el seu.
Discreparia però sobre el que tu anomenes empresaris grassos. Jo conec uns quants empresaris productors del sector alimentari que es guanyen força bé la vida. Sense anar més lluny, el d'aquell cava tan conegut que es ven a tot el món.
Clidice,
100% d'acord, però no et burlis del "llamàntol de la casa" que un dia t'oferiran al restaurant, que d'aquí a quatre dies potser ja ens l'engreixaran a la bassa del costat del restaurant ;-)
Publica un comentari a l'entrada