Barcelona i els seus governants

(Foto: Vilaweb)

Dijous passat em vaig queixar al regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, un dels veterans de l’Ajuntament de Barcelona, per la seva manera rude de respondre les preguntes i queixes que rep dels ciutadans, fins al punt que massa sovint molts tenim la sensació que, quan no li agrada el que se li exposa, el regidor ens renya, com si la ciutat fos un parvulari. El regidor em va escoltar educadament i em va contestar que a la seva edat ja no canviaria la seva vehemència en la forma d’expressar-se, i jo li vaig respondre que, sent encara més gran que ell, cada dia estic disposat a aprendre coses noves i a canviar en tot allò que faci falta. I aquí va acabar la conversa però, repeteixo, cal aclarir que el regidor se suposa que està al servei del ciutadà, amb el sou perfectament assegurat cada final de mes, mentre que els ciutadans com jo ens hem de guanyar la vida tractant amb proveïdors i clients que tenen tota mena de tarannàs, i no ens podem pas permetre el luxe de menystenir-los ni engegar-los a dida a les primeres de canvi.

Dissabte, al Saló de Cent de l’ajuntament, vaig coincidir amb l’alcalde de Barcelona amb motiu de l’acte (a la foto) de lliurament dels Premis Josep Maria Batista i Roca, uns guardons que serveixen per premiar catalans i catalanòfils d’Europa, Amèrica, Àfrica, Austràlia i el Japó que fan i han fet una continuada projecció de la llengua i la cultura catalana. Jo hi era perquè una de les persones guardonades d’aquest any és familiar meva. Com a cloenda de l’acte, molt simpàtic i entranyable (a més d'un se li va escapar la llàgrima), l’alcalde Trias ens va perpetrar un discurs que m’atreviria a dir que no l'havia rumiat gaire. Ens va venir a dir que Barcelona és una smart city molt envejada arreu, que atrau talent de l’estranger i que hi vénen a treballar científics i emprenedors de tot el món. S’ha de dir també que l’alcalde va afegir, només de passada i com mig obligat per no obviar la realitat que l’envolta, que també hi ha barcelonins que han d’anar a guanyar-se les garrofes a l’estranger per manca d’oportunitats a casa seva. Jo, que no sóc polític ni aspiro a ser-ho, ho hagués explicat d’una altra manera: cada dia més catalans, molt ben preparats, han d’emigrar (i els premis que es donaven alguna cosa tenen a veure amb aquesta emigració) mentre que alguns estrangers privilegiats, molts menys, troben feina a Barcelona. És a dir, la trista realitat és que com que els catalans que han de marxar acostumen a ser els més ben preparats, el país es va empobrint. No entendre que aquest és el principal problema migratori a què ens enfrontem és no entendre res. Dit d'una altra manera, les importacions no compensen ni de lluny les exportacions, i disculpeu-me que utilitzi un llenguatge excessivament mercantil.

S’acosten eleccions i molts polítics, potser un pèl nerviosos per no tenir gens assegurada la seva reelecció, comencen a dir coses que no toquen. Uns diuen sense posar-se vermells que ja no canviaran, com si l’edat fos un impediment per fer-ho. L’alcalde ens explica el conte de fades d’una ciutat meravellosa i plena d’estrangers que han vingut a treballar a Barcelona, i ho fa aprofitant un acte que premia no els forans que han trobat oportunitats professionals a casa nostra sinó aquells que, per triomfar, han hagut de deixar Barcelona per instal·lar-se a l’estranger. Intento posar sobre la taula dues realitats, dos mons cada dia més allunyats un de l'altre: el dels governants que massa sovint sembla que no toquin de peus a terra, i el dels ciutadans que els paguem generosament el sou. Arribats a aquest punt tampoc ens ha d’estranyar que fenòmens com Podemos tinguin les altes perspectives electorals que les enquestes ens anuncien. El proper mes de maig en tindrem el primer tastet, i això ho diu un que, precisament, si a algú no votarà és a Podemos. Però aquest és un debat que deixarem per més endavant.