.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 24 de novembre de 2014

Us presentem la fiscal Magaldi

Tot indica que la querella interposada per Espanya contra el president de Catalunya és un disbarat jurídic però, sense cap mena de dubte, és un gran disbarat polític, i no cal dedicar-se professionalment al dret o a la política per concloure que, en democràcia, querellar-se per posar urnes i paperetes a disposició dels ciutadans, per tal que puguin opinar, va també contra el sentit comú. I poca cosa més es pot dir de la querella en sí mateixa, així que aprofitaré per comentar aspectes secundaris d’aquest nou vodevil espanyol.

Dijous passat la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, va convocar una roda de premsa sense preguntes per fer uns aclariments sobre les divergències sorgides entre els fiscals, així com sobre l’oportunitat o no de querellar-se contra el president de Catalunya. Però, repeteixo, no és l’objecte d’aquest article entrar en el fons de l’assumpte. Em limitaré a comentar un aspecte secundari com són les formes poc educades i autoritàries de la fiscal Magaldi. Vull destacar dos fets puntuals: que la fiscal no va admetre preguntes dels periodistes (no hagués calgut convocar-los, cursant una nota als mitjans de comunicació n’hi hagués hagut prou), i que d’utilitzar el català en un acte celebrat a Catalunya ni parlar-ne.

Aquesta fiscal, gironina, parla un català perfecte. Dijous ens ho va deixar clar amb les úniques paraules que va pronunciar en català a la roda de premsa: “Jo sé parlar català. Bon dia i bona tarda”. Això va ser tot, com si se’n burlés. Es veu que quan exerceix la seva tasca professional es nega a utilitzar-lo. Dijous passat hi va tornar i l’excusa, la pobra excusa que ens va donar una fiscal que té una fama ben merescuda de seca i fins i tot de malcarada, va ser que es negava a parlar en català com a cortesia cap els que no l’entenen. Per acabar-ho d’arrodonir va afegir que, com que a Catalunya tenim dues llengües oficials, ella optava per utilitzar-ne només una, com volent dir que d’aquesta manera ja cobria l’expedient. Aquí Magaldi també es va equivocar, que a Catalunya de llengües oficials no n’hi ha dues sinó tres.

El que no va dir la fiscal és que ella només utilitza, precisament, una llengua que, sent oficial, no és la llengua pròpia de Catalunya, que així es defineix el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dit en altres paraules, a la seva manera la fiscal Magaldi pretenia deixar constància de la seva peculiar cortesia cap a unes persones que, per cert, ningú ens ha demostrat que no entenen el català, alhora que expressava el seu menyspreu cap a la llengua pròpia dels catalans. Aquesta és, dissortadament, una pràctica força habitual de molts funcionaris de l’administració pública espanyola, talment com si el territori del nord-est peninsular fos una colònia com ho era Cuba fins fa poc més d’un segle. I suposo que no cal recordar com va acabar lo de Cuba.

Mentre des d’instàncies oficials de l’estat espanyol la utilització del català només es valori en termes de cortesia o de manca de cortesia, a casa nostra el català seguirà sent una llengua perseguida, menystinguda, de segona i prescindible. I, segurament, més d’un n’estarà encantat, i més d’una també, però no ho admetran mai en públic perquè, si ho fessin, els seus caps els podrien picar el crostó. Des dels poders estatals es mostra indignació i sorpresa quan constaten que la deriva independentista de Catalunya resulta ja imparable, i només se’ls acut querellar-se quan veuen que cada dia som més els catalans que volem deixar enrere les repetides descortesies espanyoles vers Catalunya i els catalans. Una querella mai no aturarà la voluntat majoritària d’un poble, és a dir, el seu dret a opinar mitjançant urna i papereta. Però no és que no ho entenguin, és que no ho volen entendre, que és pitjor.

9 comentaris:

Eduard ha dit...

Parlar de descortesia en referència a les actituds espanyoles exemplificades amb la d'aquesta senyora -que pel que dius respon a la seva actitud i conducta habituals- és gairebé un eufemisme. Moltes vegades fem anar un excés de'escrúpol que s'explica només per l'actitud contrària que usualment fem anar els catalans: una consideració i un respecte que de vegades frega l'autohumiliació. No dic que sigui el cas d'aquest article, admirablement escrit i exposat, que trobo que dóna en el just equilibri entre dignitat i cortesia.
Tampoc vull caure en un excés retòric que de vegades ens pot fer caure antipàtics, atribuint-nos a nosaltres mateixos una superioritat moral d'entrada, però el fets -i les paraules- solen parlar per si sols.

Jordi ha dit...

Vigila no dir res que pugi ser interpretat com a mínimament molest per als espanyols. Fins i tot vigila no dir res que vagi en contra del que pensen. En aquests casos ho troben intolerable. Quan ho fan ells, és el més normal del món.

Per cert que quan anem a l'administració sempre sembla tenir dret el que parla espanyol: tant si és el funcionari com l'usuari.

Miquel Saumell ha dit...

Eduard,
Gràcies, si alguna vegada veig que la meva resposta tocaria que fos mal educada, que de vegades tocaria, me la guardo per mi.
Dit això, per mi l'autohumiliació és que el periodista vagi a una roda de premsa (de fet, a la lectura d'una nota) "sense preguntes", és a dir, a fer de simple recader. Em sap molt greu per ells, que al capdavall normalment estan a les ordres d'un cap que els fa anar a fer aquests paperots tan tristos per la professió.

Jordi,
Sobre el teu primer paràgraf, et diria que "en todas partes cuecen habas" o, com diuen a ses illes, que "per tot hi ha de tot". Jo no generalitzaria sobre "els espanyols", tot i que sí que ho acostumo a fer quan es parla dels "governs espanyols" que, en aquest tema, van sempre d'acord, siguin del color polític que siguin.
Sobre el teu segon paràgraf, dissortadament t'haig de donar la raó. Tenim molta feina a fer.

gloria abras pou ha dit...

Els Magaldi tenien una ferreteria a Girona. Varen establir-s'hi quan va caure Mussolini i a Itàlia es va instaurar la democràcia. Aquí hi havia una sòlida dictadura.
No he afirmat res en contra de la fiscal Magaldi solament he apuntat el paisatge de fons.
Salutacions.

Miquel Saumell ha dit...

Gloria,
Tot i que dels nostres antecedents familiars no necessàriament se'n poden treure conclusions vàlides (el meu avi va ser alcalde amb el Franco, i el meu besavi també ho va ser, amb Alfonso XIII, i jo no sóc ni franquista ni monàrquic) la coneixença del "paisatge de fons" sempre ajuda a entendre algunes coses. Gràcies per la teva informació.

Josep ha dit...

Tot és anar sumant arguments.

Miquel Saumell ha dit...

Josep,
Sí senyor, tot suma, i al final farem balanç.

gloria abras pou ha dit...

Rectifico el meu comentari anterior: Els magaldi juntament amb molts més italians varen arribar a Girona abans de l'auge del feixisme. Però...el patriarca Magaldi, l'any 1928 des de la petita ciutat de l'Onyar, ja es va afiliar al partit de Mussolini fet que va provocar controvèrsies entre diversos els italians gironins.
Al meu mur de Facebook he deixat un petit avís on dic que hi pugui estar interessat es pot demanar un pdf titulat "La immigració italiana a Girona, 1852-1936". No és llarg i és molt interessant.
Em repeteixo per coherència perquè ja ho he dit al FB: " De vegades, no sempre, els testos s'assemblen a les olles".
Santé!

Miquel Saumell ha dit...

Glòria,
Sempre s'ha dit que rectificar és de savis, i posats a dir jo ara hi podria afegir que fer-ho 27 mesos després potser demostra una doble saviesa ;-)
Et contesto el mateix que et vaig respondre fa 27 mesos (veure la meva resposta una mica més amunt), és a dir, no tinc cap remordiment sobre les actuacions polítiques dels meus antecessors. I el mateix que val per mi val també per a la fiscal gironina.