Us presentem la fiscal Magaldi

Tot indica que la querella interposada per Espanya contra el president de Catalunya és un disbarat jurídic però, sense cap mena de dubte, és un gran disbarat polític, i no cal dedicar-se professionalment al dret o a la política per concloure que, en democràcia, querellar-se per posar urnes i paperetes a disposició dels ciutadans, per tal que puguin opinar, va també contra el sentit comú. I poca cosa més es pot dir de la querella en sí mateixa, així que aprofitaré per comentar aspectes secundaris d’aquest nou vodevil espanyol.

Dijous passat la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, va convocar una roda de premsa sense preguntes per fer uns aclariments sobre les divergències sorgides entre els fiscals, així com sobre l’oportunitat o no de querellar-se contra el president de Catalunya. Però, repeteixo, no és l’objecte d’aquest article entrar en el fons de l’assumpte. Em limitaré a comentar un aspecte secundari com són les formes poc educades i autoritàries de la fiscal Magaldi. Vull destacar dos fets puntuals: que la fiscal no va admetre preguntes dels periodistes (no hagués calgut convocar-los, cursant una nota als mitjans de comunicació n’hi hagués hagut prou), i que d’utilitzar el català en un acte celebrat a Catalunya ni parlar-ne.

Aquesta fiscal, gironina, parla un català perfecte. Dijous ens ho va deixar clar amb les úniques paraules que va pronunciar en català a la roda de premsa: “Jo sé parlar català. Bon dia i bona tarda”. Això va ser tot, com si se’n burlés. Es veu que quan exerceix la seva tasca professional es nega a utilitzar-lo. Dijous passat hi va tornar i l’excusa, la pobra excusa que ens va donar una fiscal que té una fama ben merescuda de seca i fins i tot de malcarada, va ser que es negava a parlar en català com a cortesia cap els que no l’entenen. Per acabar-ho d’arrodonir va afegir que, com que a Catalunya tenim dues llengües oficials, ella optava per utilitzar-ne només una, com volent dir que d’aquesta manera ja cobria l’expedient. Aquí Magaldi també es va equivocar, que a Catalunya de llengües oficials no n’hi ha dues sinó tres.

El que no va dir la fiscal és que ella només utilitza, precisament, una llengua que, sent oficial, no és la llengua pròpia de Catalunya, que així es defineix el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dit en altres paraules, a la seva manera la fiscal Magaldi pretenia deixar constància de la seva peculiar cortesia cap a unes persones que, per cert, ningú ens ha demostrat que no entenen el català, alhora que expressava el seu menyspreu cap a la llengua pròpia dels catalans. Aquesta és, dissortadament, una pràctica força habitual de molts funcionaris de l’administració pública espanyola, talment com si el territori del nord-est peninsular fos una colònia com ho era Cuba fins fa poc més d’un segle. I suposo que no cal recordar com va acabar lo de Cuba.

Mentre des d’instàncies oficials de l’estat espanyol la utilització del català només es valori en termes de cortesia o de manca de cortesia, a casa nostra el català seguirà sent una llengua perseguida, menystinguda, de segona i prescindible. I, segurament, més d’un n’estarà encantat, i més d’una també, però no ho admetran mai en públic perquè, si ho fessin, els seus caps els podrien picar el crostó. Des dels poders estatals es mostra indignació i sorpresa quan constaten que la deriva independentista de Catalunya resulta ja imparable, i només se’ls acut querellar-se quan veuen que cada dia som més els catalans que volem deixar enrere les repetides descortesies espanyoles vers Catalunya i els catalans. Una querella mai no aturarà la voluntat majoritària d’un poble, és a dir, el seu dret a opinar mitjançant urna i papereta. Però no és que no ho entenguin, és que no ho volen entendre, que és pitjor.