Gir a la dreta

D'un temps ençà a Europa s'està produint un gir polític clar cap a la dreta. Fa pocs dies ho vam veure a Alemanya, i ahir es va repetir el fenomen a les eleccions generals d'Àustria, on l'extrema dreta les va guanyar per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. A primera vista pot semblar un fenomen sorprenent, i alguns polítics es pregunten en públic per què passen aquestes coses. Altres experts en la matèria demostren ser més intel·ligents i, almenys en públic, callen. Saben perfectament que el votant s'està atipant d'algunes receptes suposadament miraculoses de l'extrema esquerra. Els extrems ja ho tenen això, que d'un extrem el votant es passa a l'extrem contrari sense despentinar-se. Al sud de França es va passar del comunisme al lepenisme en un tres i no res. Molts polítics encara no entenen que quan et toquen massa la butxaca i t'intenten imposar un nou model de societat que enlloc s'ha demostrat que sigui millor que l'actual, la gent diu prou. I a Europa la gent ha començat a dir prou.

Els diners

(Article original publicat el 20/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2192, pàg. 2)

He treballat sempre amb una mentalitat comercial global, sempre amb el radar professional posat a l'estranger, i sempre en el món de l'empresa privada. Mai he demanat una subvenció pública. I si alguna vegada he tingut problemes econòmics, que com tothom també n'he tingut, m'he adaptat a la realitat mitjançant l'únic camí que conec: treballant més i gastant menys.

Sorprèn l'interès que tenen alguns per acumular patrimoni. He anat a funerals de persones molt riques, aquelles que algú amb un excés de sornegueria podria definir com "la persona més rica del cementiri". De què els han servit els diners acumulats, a banda d'haver de pagar cada any l'injust impost de patrimoni —injust, sí, és una doble imposició sobre uns actius que ja han tributat per renda—, i tornar a pagar després del funeral per successions, és a dir, triple tributació? Tot i això, hi ha persones que tenen com a màxima aspiració de la seva vida acumular diners.

Cadascú té les seves prioritats sobre el destí que dóna als seus diners. A casa, per exemple, quan ens ha tocat pagar l'escola privada dels fills —la despesa més important d'una família com la meva— estàvem plenament convençuts que fèiem el que ens tocava. Molts pares es lamenten de les mancances que té l'escola pública on porten els seus fills, i els sobra raó, però llavors arriben les vacances i se'n van al Vietnam o a Punta Cana, si cal pagant a crèdit. I quan s'han de canviar el cotxe, se'n compren un de luxe. Com dèiem abans, cadascú té les seves prioritats. Per a algunes persones els signes externs com els viatges i els cotxes són molt importants, mentre l'escola dels fills queda en segon terme.

A casa sempre hem tingut molt clar que els recursos destinats a l'educació dels fills són la millor inversió familiar, ja que és la millor herència que ells rebran dels seus pares. De seguida vam acceptar que els problemes de l'escola pública no els podríem resoldre nosaltres. Per aquest motiu, quan ens va tocar prendre la decisió vam optar per portar els fills a una escola privada que ens agradava molt la qual, uns anys més tard, es va convertir en concertada, amb tot el que això representa d'estalvi familiar.

Arribar a final de mes amb dificultats per poder pagar totes les factures genera preocupacions lògiques, i ningú s'hi hauria de trobar. Però tenir molts diners potser encara pot generar més maldecaps. Entre poc i massa. Conec persones molt riques que no dormen bé pensant en el rendiment de les seves inversions. Tan rics i tan desgraciats alhora!

Agost a Sarrià

(Article original publicat el XX/9/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 109/09-2024, pàg.22)

A alguns no ens agraden les cues, les incomoditats ni les aglomeracions de l'estiu. Des que es van eliminar els peatges les autopistes van massa plenes, i com que no som masoquistes en tren no hi anem mai. Per altra banda, els aeroports s'han convertit en equipaments inhòspits, amb uns problemes de massificació que s'agreugen a l'agost. Així que deixant de banda algunes sortides curtes, a l'agost ens quedem a casa. I mentre molts eren fora, a Sarrià han passat coses interessants.

Es va celebrar a l'hort Gardenyes que el conflicte de Can Raventós s'havia guanyat als tribunals. L'ajuntament es va comprometre a no recórrer contra una resolució judicial contrària als seus interessos els quals, per cert, no són coincidents amb els interessos veïnals. Deixant-se portar per un excés d'optimisme alguns van obviar la reacció que tindria el promotor, com si els seus drets legítims haguessin deixat d'existir amb aquella sentència. Va ser un error pensar que el constructor es quedaria de braços plegats com va fer l'ajuntament, i, lògicament, va acabar recorrent als tribunals en defensa dels seus interessos. La majoria dels mitjans no se'n van fer ressò, i molt pocs veïns se'n van assabentar. Veurem què decideixen els jutges.

Hi ha també l'escàndol dels refugis climàtics dels equipaments públics que l'ajuntament havia publicitat. Parlem d'escàndol perquè després de tota la propaganda oficial resulta que, a l'agost, tots els equipaments municipals han tancat. Amb la calorada de l'estiu i una humitat molt elevada, els únics refugis climàtics efectius són els que tenen com a motor els aparells d'aire condicionat. Doncs bé, tot i aquestes condicions extremes, els aparells municipals d'aire condicionat no han funcionat. No consta que l'ajuntament s'hagi disculpat amb el veïnat.

El nom de la Biblioteca de Sarrià es va decidir en un procés participatiu municipal. J.V.Foix va obtenir més vots que la suma de les altres tres candidatures, i això no va agradar a les esquerres. Una majoria absoluta tan contundent a favor de Foix demostra que de vegades els interessos ideològics dels polítics no coincideixen amb els interessos veïnals. Després, però, s'ha convingut que els noms femenins perdedors d'aquell procés també tindran el seu encaix en dependències de l'edifici. Aquest premi de consolació no figurava en les condicions del procés participatiu, se l'han tret de la màniga més tard, veient que havien perdut. A alguns els costa acceptar que de vegades toca perdre.

El país d'Illa és Espanya

El MHP Salvador Illa va començar el seu mandat anant-se'n de vacances amb la família —i a rebre instruccions del seu cap— a una illa africana de sobirania espanyola. Res a dir que anés de vacances a Lanzarote, i res a dir que el seu cap el cités allà baix per donar-li instruccions. Qui mana, mana, i a Catalunya i a Espanya, ara mana el PSOE, un partit polític que quan analitza Catalunya poc difereix de l'anàlisi que fa l'altre gran partit espanyol, el PP, així com l'anàlisi que fan els seus respectius partits de comparsa, com són els comunistes a l'extrema esquerra, ara anomenats, per despistar, Podemos Sumar, i Bocs a la dreta extrema. Però el PSOE també mana a Barcelona i a Sarrià, tot i que les eleccions municipals les va guanyar Junts per Catalunya per golejada.

Després d'anar a visitar al cap d'estat del país veí, Illa ja ha anunciat que farà unes excursions per les Espanyes, i tot indica que aquestes excursions tindran prioritat sobre les visites que Illa hauria de fer amb urgència per les comarques catalanes, per tal de conèixer l'estat de la nació que se suposa que haurà de governar durant els pròxims quatre anys. Però Illa és espanyol per sobre de tot, i farà el que sigui per quedar bé amb l’amo. Catalunya quedarà sempre en un segon terme. Des del punt de vista de la defensa dels interessos catalans, és un mal començament. Des del seu punt de vista colonial, té tot el sentit.

Com no pot ser d'altra manera

Per tal de reafirmar la validesa del seu posicionament, algunes persones utilitzen una fórmula que òbviament no tothom comparteix: com no pot ser d'altra manera, o, en versió llarga, com no podria ser de cap altra manera. Vaja, com si només hi hagués una manera de defensar-ho, fent la sensació, segurament sense ser-ne conscients, que pretenen imposar-nos el pensament únic, és a dir, que en el fons tenen mentalitat de dictadors. Tot pot ser d’una altra manera.

Alguns diuen o fan les coses d'una manera determinada, però sempre es poden dir o fer de forma diferent i fins i tot oposada. Sortosament, l'alternativa sempre hi és, i cadascú defensa els seus posicionaments com millor li sembla. Hem d'acceptar que en una societat diversa com la nostra no tothom pensa igual, i que no totes les receptes són vàlides per a tothom, per més que les nostres ens puguin agradar molt.

Això no és Cuba ni Corea del Nord, que si no dius el que volen sentir els seus dirigents pots acabar tancat a la presó, o encara pitjor. Sense arribar a aquells extrems, no és el mateix el llegat municipal que va deixar a Barcelona l'alcalde Xavier Trias que el que va deixar l'alcaldessa Ada Colau, o, a escala nacional, no és el mateix el llegat de Jordi Pujol que el de Pere Aragonès.

Com no pot ser d’altra manera, a l’hora d’anar a votar alguns fan una tria equivocada, i altres l’encerten. Dels encerts de l’actuació dels polítics en gaudim tots, els hàgim votat o no, però totes les conseqüències negatives dels seus errors van, com no pot ser d’altra manera, a càrrec nostre.

Sahra Wagenknecht

 

En les eleccions de fa quinze dies a Turíngia i Saxònia (Alemanya), un nou partit d'esquerres, fundat per Sahra Wagenknecht, va superar amb escreix els vells partits d'esquerra. D’una entrevista a El Viejo Topo en destaco aquestes reflexions:

—Vostè ha citat les polítiques de transició verda com a contràries als interessos econòmics d'Alemanya. A què es referia?

—L'enfocament dels Verds cap a la política mediambiental és econòmicament punitiu per a la majoria de la gent. Estan a favor de preus alts per al CO2, encarint els combustibles fòssils per crear un incentiu per abandonar-los. Això pot funcionar per a persones riques que es poden permetre comprar un cotxe elèctric, però si no tens molts diners, només significa que estàs en pitjor situació. Els Verds irradien arrogància cap als més pobres i, per tant, són odiats per una gran part de la població. (...). A la gent no els agrada que els polítics li diguin què menjar, com parlar, com pensar. I els Verds són el prototip d'aquesta actitud missionera en impulsar la seva agenda pseudoprogressista. Per descomptat, si et pots permetre un cotxe elèctric, n'hauries de conduir un. Però no hauries de pensar que ets millor persona que algú que condueix un vell cotxe dièsel de gamma mitjana perquè no es pot permetre res més. Avui dia, els votants verds tendeixen a ser molt rics: els més “econòmicament satisfets”, segons les enquestes, (...). Encarnen un sentiment de complaença, tot i que augmenten el cost de vida de les persones que lluiten per sobreviure: “som els més virtuosos, perquè ens podem permetre comprar aliments orgànics. Podem permetre'ns una bicicleta elèctrica. Podem permetre el luxe d'instal·lar una bomba de calor. Ens ho podem permetre tot”.

(La foto és de la Wikipedia)

De la covid a la mpox

(Article original publicat el 6/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2190, pàg. 2)

Quan gairebé hem deixat de parlar de la covid surt el tema de la mpox o verola del mico. Crida l'atenció positivament que el discurs oficial sobre la mpox ja no busca generar por com es va fer fa quatre anys amb el discurs de la covid. Ara que ens podem mirar l'episodi de la covid des de la distància, la societat té motius sobrats per criticar una part d'aquella estratègia sobre les vacunes, les mascaretes i altres mesures poc rumiades que se'ns van imposar.

Com que no formo part del món sanitari i no tinc peatges en aquest sentit, no em costa gens insistir en el fet que durant aquell episodi es van cometre disbarats. Tothom va aprendre moltes coses, i ara som capaços de valorar com totalment fora de lloc determinades mesures suposadament anticovid imposades per les autoritats. Amb el pas del temps s'ha vist clar que alguns governants només buscaven generar por entre els ciutadans.

Discrepar de la línia oficial sempre ha estat mal vist, i les persones que criticàvem aquelles mesures estàvem socialment mal vistes. El fet és que degut al desconeixement es va improvisar molt i es van cometre molts errors. Per exemple, la prohibició de sortir de casa si no t'acompanyava un gos —i m'estalvio de profunditzar en aquest tema—, o la ridícula imposició de la mascareta en indrets tan airejats com, per exemple, les platges.

Aquells dies vaig publicar diverses reflexions, i alguns que les van llegir massa ràpid em van titllar d'antivacunes, que era el pitjor retret que es podia fer. Ja vaig aclarir llavors i repeteixo ara que no només no sóc antivacunes sinó que, en línies generals, sóc un ferm defensor de les vacunes.

Però que sigui partidari de les vacunes no significa que compri sencer el relat oficial de la covid, ja que després es va demostrar que moltes decisions estaven mancades de rigor. Durant la covid professionals prestigiosos que discrepaven de la línia oficial van ser injustament silenciats i menystinguts. Als ciutadans només se'ns permetia llegir i escoltar les tesis d'una de les parts, és a dir, se'ns pretenia imposar el pensament únic.

No recordarem ara els noms dels professionals que en aquella època sortien cada dia als mitjans com si fossin els guardians de l'oracle de Delfos, mentre altres grans professionals estaven silenciats. Després el temps ha anat posant cadascú al seu lloc. La meva conclusió és que ni els primers eren tan infal·libles com ens donava a entendre el relat oficial, ni els segons tan dolents com se'ns intentava convèncer des del poder.

Coincidències i discrepàncies amb Lluís Llach

En l'univers independentista català avui els partits polítics amb representació parlamentària que es declaren independentistes tindran el seu protagonisme en la Diada. Ordenats per ordre alfabètic són AC, CUP, ERC i JxC; si els poséssim per ordre d'importància en representació parlamentària, l'ordre seria el contrari. Els ciutadans unionistes també tenen la seva festa nacional, que celebren el mes que ve.

El món independentista "oficial" (els partits), actualment és minoritari en termes de representació parlamentària, però tots sabem que socialment és majoritari si als vots obtinguts per aquests partits hi suméssim els independentistes que a les últimes eleccions es van quedar a casa. Ara bé, ja sabem que les regles són les regles, i els votants que es van quedar a casa oficialment no compten. Els vots temporalment no hi són, però els votants sí.

Avui també tindran el seu protagonisme les entitats socials que complementen la tasca dels partits independentistes, i que aquest any sortiran al carrer conjuntament. Quan Òmnium va passar a ser una entitat controlada políticament per ERC em vaig donar de baixa com a soci, però encara sóc soci de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ja que la considero una entitat més políticament transversal.

Lluís Llach és el president de l'ANC. No coincideixo amb ell en tot, ni de bon tros, però hi coincideixo en algunes coses. La primera i més important, tant Llach com jo tenim l'independentisme com a fita. Però n'hi ha més, de coincidències. Llach sempre diu que no és ric, i jo tampoc sóc ric. Intueixo, però, que Llach ja els deu tenir fets, i diria que jo també tinc bastant resolt el meu futur econòmic.

Però, com deia abans, Llach i jo també discrepem. Un exemple: Llach diu que sempre ha votat Esquerra o la CUP, i jo no he votat mai ni Esquerra ni la CUP. Un altre tema que ens separa: a Llach no li agrada la Sílvia Orriols, i jo a l'alcaldessa de Ripoll i diputada no li he sentit a dir mai cap disbarat. A més, m'he llegit els estatuts del seu partit i no he trobat res que sigui democràticament objectable.

Avui és la Diada nacional de Catalunya, i Llach i molts altres catalans sortiran al carrer. Màxim respecte. Jo, però, em quedaré a casa, com faig cada any des de la multitudinària manifestació del 2012, que allà sí que hi vaig ser. Això sí: quan ha sigut l'hora de votar, sempre he anat a votar, tot i que confesso que de vegades ho he fet tapant-me els ulls, el nas i les orelles. Tinc molt clar que en democràcia es compten vots, no manifestants. Bona Diada!

Justícia lenta = justícia injusta

Un sistema judicial lent acaba sent sempre un sistema judicial injust, i com que la nostra justícia és tan lenta esdevé una justícia injusta. Posem avui un exemple senzill del qual no se n'ha parlat gaire: les prohibicions de circular per les zones de baixes emissions, ZBE —per exemple, a la ciutat de Barcelona— que alguns ajuntaments ineptes van decretar sense rumiar gaire i prescindint de les greus conseqüències socials que la mesura comportava. El fet és que hi ha persones a les quals se’ls va prohibir entrar a la ciutat amb la seva eina de treball —una furgoneta amb motor dièsel, una mica antiga— i algunes es van quedar sense feina.

No fa gaire els tribunals van tombar aquelles mesures. No poso en dubte que eren mesures molt ecològiques, però segur que també eren antisocials. Ara la justícia ha dit que s'haurà d'indemnitzar a milers de conductors, i l'administració haurà de tornar les multes cobrades indegudament. I com ha passat en altres casos, òbviament l'administració no actuarà d'ofici, i només tornarà els diners si les persones injustament perjudicades ho reclamen en temps i forma, amb totes les despeses i pèrdua de temps que aquesta burrocràcia (amb tres erres) afegida comporta.

Per cert, els treballadors que es van quedar sense poder treballar no seran indemnitzats per lucre cessant, mentre que els polítics i alts funcionaris públics que van prendre la decisió d’aplicar aquelles mesures poc rumiades —és a dir, pensant més en les granotes i els coloms que en les persones— no els castigarà ningú ni es quedaran sense feina. Un cas clar de justícia injusta per partida doble.

Espanya és així

“Habiendo llegado a conocimiento de este gobierno civil en forma que no ofrece lugar a duda, que determinados elementos han convertido la sardana ‘La Santa Espina’ en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la sardana ‘La Santa Espina’, en la vía pública, salas de espectáculos y de sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden, que procederé a su castigo con todo rigor.” (Circular 260 de 4/9/1924, promulgada pel governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada y Canterac)

Han passat cent anys i ara, formalment, ja no està prohibit, però funcionaris públics amb una tronada mentalitat colonial, i altres persones que ni tan sols són funcionaris, pensen el mateix i t’exigeixen que t’hi dirigeixis en la lengua del imperio, en cristiano. No entenen res, no cal donar-hi més voltes, Espanya només ens deixa una sortida.

Canvi de protagonistes

En pocs dies, persones que gairebé cada dia ocupaven les pàgines dels diaris i els noticiaris de ràdio i televisió han desaparegut literalment del panorama informatiu de Catalunya. Són els membres de l'equip sortint del Govern de la Generalitat que han gestionat el país durant els últims anys. Ja no surten als mitjans de comunicació, però seran pocs els que els trobin a faltar. S'ha publicat que el govern sortint ha estat el pitjor govern de Catalunya des de l'arribada de Tarradellas, i d'això ja fa unes quantes dècades. N'hi ha algun que se salva, però és l'excepció que confirma la regla. Ja està, ja ho han provat, però els catalans ens mereixen una millor gestió pública; al capdavall, aquesta festa la paguem nosaltres. Esperem que els seus successors a les conselleries, ara a les ordres de la franquícia catalana del PSOE, millorin la gestió del país. D'una cosa ha servit el govern Aragonès, i és que ara ja sabem que el partit que ha governat Catalunya durant els últims anys tenia molt poques persones preparades per fer aquesta feina. Esquerra ho ha demostrat amb escreix, i tots els catalans n’hem patit les conseqüències.

Dictadors en potència

Aprofitant-se de les garanties i avantatges de tota mena que comporta viure en democràcia —en el cas espanyol, una suposada democràcia, tampoc ens passéssim d’optimistes—, els personatges que hi ha al darrere d'organitzacions com Hazte Oir, Manos Limpias i similars són, al meu entendre, activistes antidemocràtics. No ho dissimulen, són dictadors en potència, uns personatges perillosos que amb les seves activitats polítiques i socials només pretenen imposar el seu pensament únic a la resta de la societat.

Tot i que no és ben bé el mateix, altres organitzacions que també van intentar imposar el seu pensament polític únic, i van entrar més a fons en el joc democràtic presentant-se a les eleccions —partits com UPyD i Ciudadanos en serien bons exemples—, també van fer molt soroll i semblava qui sap què, però van acabar reduïts a una petita entrada de la Wikipedia. El temps sempre ens acaba col·locant a tots al lloc que ens correspon, per més injust que ens pugui semblar.

Gregarismes estiuencs

(Article original publicat el 23/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2188, pàg. 2)

Durant els quatre dies del llarg cap de setmana del quinze d'agost els barris s'han quedat buits de persones i de cotxes, motos i altres estris de mobilitat com bicis i patinets, siguin cent per cent de tracció humana o s'ajudin d'un motoret per fer menys feixucs els recorreguts ecològics. El fet és que quan arriba l'època estival molta gent decideix marxar del seu lloc habitual de residència. En molts casos es tracta de canviar per canviar, i de vegades veus que el viatger escull destinacions que no disposen de les comoditats de casa seva. Però l'objectiu és canviar d'escenari, ja que associen fer vacances amb fugir del lloc on viuen habitualment.

A l'estiu també es pot observar un altre fenomen. Així, quan la gent marxa de vacances a la Cerdanya, a l'Empordà, a Menorca o allà on toqui, alguns sembla que només busquin trobar-se amb les mateixes persones que freqüenten la resta de l'any, però ara en un entorn més agradable. Són les llargues sobretaules estiuenques, sense cap pressa per aixecar-se. Ho comences a veure al juny quan moltes converses s'acaben dient "a veure si a l'estiu ens trobem i anem a sopar". És un fenomen curiós que sempre m'ha cridat l'atenció.

Alguns intentem evitar caure en comportaments gregaris. Si sóc al tramvia d'Istanbul i veig que hi puja un grup d’espanyols, canvio de vagó per no coincidir-hi. Quan van pel món, la majoria dels espanyols ni poden ni volen dissimular que ho són. Dos factors els delaten: acostumen a cridar més del compte i, normalment, no són capaços d'expressar-se en més idiomes que el seu. En podríem dir gregarisme patriòtic. Hi ha excepcions, és clar, però un que ha viatjat força no n'ha trobat gaires. D'uns anys ençà, quan a Espanya hi ha un cap de setmana de pont, el centre de Lisboa s'omple de turistes del país veí. I no dissimulen, hi ha una mena de turistes que sempre busquen cridar l'atenció, i vagin on vagin es fan notar. Als lisboetes, sempre tan educats i respectuosos ells, això no els agrada.

Una altra cosa que no deixa de sorprendre'm és la fal·lera que tenen alguns turistes per fotografiar-ho tot i, per sobre de tot, aquell narcisisme de retratar-se ells. Volen que quedi constància que han anat al Louvre i han vist el quadre de la Gioconda, encara que a la foto només es vegin un munt de clatells i l'enigmàtica Mona Lisa, al fons, només s'intueix. És el gregarisme cultural tan habitual avui en dia. Altres practiquen el gregarisme gastronòmic i retraten els plats dels restaurants on van. Però, contra gustos, res a dir.

La rojigualda a Palau

 

La bandera rojigualda sempre ha onejat al terrat del Palau de la Generalitat, però no recordo haver-la vist al despatx del president de Catalunya. Divendres passat va ser la primera vegada que per la televisió pública de Catalunya —cada dia més controlada pel PSOE— ens van ensenyar que la rojigualda ja forma part de la decoració pàtria del despatx del nou titular de la institució. A alguns els pot semblar un detall irrellevant, però a mi, amb tota franquesa, em va molestar, no pel fet en si mateix sinó pel que significa. Dit això, tinc molt clar que cadascú adorna el seu despatx amb les banderes que vol. Tampoc puc dir que aquesta provocació patriòtica em sorprengués, perquè ja sabem que ara a banda i banda de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSOE, o la seva franquícia catalana si voleu ser més políticament correctes. Ara ja no dissimulen, i això que ni a l'ajuntament ni a la Generalitat el PSOE disposa de majoria absoluta, ni de bon tros. Però aquest seria un altre debat. Si un dia la franquícia catalana del PP arribés a governar Catalunya, amb l'ajut d'Esquerra o sense, veuríem la mateixa decoració. Ara a Barcelona i a Catalunya governen partits d'obediència espanyola, i els culpables que això passi són els catalans que votant d'una determinada manera ho han fet possible. Esperem que sigui per poc temps.

Orgull patri

Tot i que hi he estat unes quantes vegades i comercialment he col·laborat durant anys amb empreses americanes, no gosaria dir que conec els Estats Units. El fet d'haver estat en alguns estats i ciutats no és suficient per conèixer bé aquell país. És un sol país, però les diferències de tota mena entre els estats són tan marcades que només puc dir sense por d'equivocar-me que els Estats Units són la suma de moltes diversitats que només conflueixen en un objectiu comú: la voluntat i l'orgull de ser nord-americans per davant de tot. Aquest orgull patri potser també explica un fenomen que la primera vegada que hi vaig anar em va sorprendre: la quantitat de banderes americanes que hi ha a moltes cases particulars.

A Catalunya això, òbviament, no passa. Sense anar més lluny, jo mateix, que sóc sarrianenc, barceloní, català i europeu, no em sento patriota d’enlloc, ni nacionalista, ni catalanista. Això sí, temporalment, i espero que per poc temps, la dependència política no volguda d’una metròpoli que no és la meva, m’obliga a ser independentista.

Una amnistia de fireta

Des de l'entrada en vigor de la llei d'amnistia espanyola ja han passat més de dos mesos, i dos mesos era el límit de temps concedit als jutges per aplicar-la. Però passats aquests dos mesos, els minsos resultats de l'aplicació de la llei són absolutament decebedors. Així, fins ara només s'han amnistiat un centenar de persones, la meitat de les quals són les forces policials espanyoles que, al crit de a por ellos, van exercir el monopoli de la violència el dia del referèndum, deixant un balanç de més de mil ferits.

Es miri com es miri, no era aquest l'objectiu de la llei. Estem davant d'un gran fracàs polític i parlamentari, i penso que no es diu prou. Amb l'aplicació limitada i a la carta dels beneficis de la llei d'amnistia s'ha tornat a demostrar que això no és una democràcia comme il faut. Dels tres poders estatals —executiu, legislatiu i judicial— aquí s’està imposant clarament el judicial sobre els altres dos. Alguns jutges que tenen un concepte molt peculiar de la democràcia han interferit tant com han pogut en les decisions de polítics i parlamentaris. Ja mentre es redactava la llei van avisar públicament que ho farien, i amb la seva actitud obstruccionista s'ha de reconèixer que estan complint les seves amenaces. I, pel que sembla, no hi ha forma humana de castigar-los o expulsar-los de la carrera judicial.

I alguns, això, encara insisteixen en anomenar-ho democràcia.

Pels pèls

(Article original publicat el 9/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2186, pàg. 2)

Un partit polític no és una societat anònima, on el dret de vot el marca l'acció i no l'accionista. En una societat mercantil no té el mateix pes un accionista amb vint accions que un que en tingui vint mil. En els partits assemblearis no existeixen les accions, però els seus militants tenen capacitats personals molt diverses que a l'hora de votar no es tenen en compte. Així, el vot d'un militant amb una llarga trajectòria professional acreditada al llarg dels anys té el mateix pes que el d'un militant acabat d'arribar del no-res i que amb prou feines és capaç d'entendre un text senzill. De vegades es planteja que el vot assembleari hauria de ser ponderat en funció de les capacitats de cadascú, però aquest debat l'haurem de deixar per a un altre dia.

Sobre el paper, un partit organitzat amb un funcionament assembleari no és pas una mala opció: un militant, un vot, i a la direcció li toca fer propostes i implementar la voluntat de la majoria. Així funcionen moltes organitzacions. Ara bé, sempre hi ha el risc que es produeixi un empat a 1.515 vots com aquella votació de la CUP de fa uns anys, en un episodi esperpèntic que només ha servit per enriquir l'anecdotari de la ciència política.

Mitjançant una votació popular, avui fa una setmana la militància d'Esquerra va decidir per una minsa majoria donar suport al diputat Salvador Illa com a futur president de la Generalitat. Van guanyar pels pèls, però el fet és que van guanyar, i com que ningú s'ha queixat del recompte poc s'hi pot objectar. Illa milita a la franquícia socialista catalana, i forma part de la colla de polítics espanyols del PSOE, PP i Bocs partidaris de tornar a aplicar l'article 155 en el cas que els catalans no facin la bondat unionista que intenten imposar amb mà de ferro les forces polítiques, policials, judicials i empresarials d’Espanya, tal com va passar l'any 2017.

A l'hora d'escriure aquest article no es pot donar per fet que Illa serà el successor d'Aragonès a la presidència de la Generalitat. La política té racons amagats, i sovint es prenen decisions estranyes i difícils de preveure. A hores d'ara no es pot excloure cap eventualitat com, per exemple, que el jovent d'Esquerra doni instruccions a la seva diputada per tal que quan sigui el moment hi voti en contra. Sempre presumeixen de tenir autonomia de funcionament i ara seria un bon moment per demostrar-ho. Pot passar de tot, i en aquest cas un vot de menys podria representar l'enfonsament de la candidatura espanyolista defensada per Esquerra.

Quan et prenen el pèl

Avui tractarem d'un tema que per a alguns potser és un tema menor, però per a altres com jo no ho és. Parlarem del mal servei que reps en un establiment obert al públic com pot ser, per exemple, un restaurant. Si no em sento satisfet amb el servei rebut no demano mai el llibre de reclamacions, ni faig denuncies als organismes públics; són processos que donen feina i no et resolen el problema, només serveixen per justificar l'existència dels funcionaris que gestionen les denúncies. Així, quan no em tracten bé em limito a explicar-ho en veu alta. Dilluns vam dinar al Restaurant Xaloc de Lloret, a la Platja de Fenals. La paella gairebé perfecta, com altres vegades que hi hem dinat. Això sí, fins ara sempre hi havíem anat fora de temporada, d'octubre a maig. Dilluns 12 d'agost feia moltíssima calor, la que toca per l'època, i l'aire condicionat del restaurant gairebé no funcionava, o sense el gairebé. L'encarregat del restaurant ens assegura que sí que funciona, que ell està dret i l'hi arriba l'aire fresc, però a nosaltres, que lògicament estàvem asseguts, no ens arribava ni un pensament de frescor. Si aquell home ens hagués dit que l'aire se'ls havia espatllat, que ho sentien i que ja havien avisat als tècnics, ho hauríem entès. Però no, el senyor encarregat, amb una cara que se la trepitjava, ens estava prenent el pèl, ens estava negant la realitat. Allò més que un restaurant semblava una sauna. Sap greu acabar així, perquè tant pel tracte rebut de les cambreres com per la qualitat gastronòmica el Xaloc és un lloc que fins dilluns sempre havíem recomanat. Ara ja no ho farem, ni hi tornarem. A Lloret hi ha altres llocs on es menja força bé. Dilluns van perdre uns clients, no per la manca d'aire sinó pel maltractament rebut.

Ramon Espadaler, un incombustible

Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, Ramon Espadaler em fa pensar en Josep Maldonado, un polític que encara que potser pot semblar que ja no hi sigui, encara hi és, sempre el veus a les fotos. Hi ha polítics que per malament que els vagin les coses sempre suren, sempre hi són, i quan sembla que potser ja ho han deixat, reapareixen. Repassant la llarga biografia d'Espadaler, veiem que amb els molts càrrecs que ha ocupat i els partits per on ha passat, sempre acaba surant. Ara tornarà a ser conseller de la Generalitat, aquesta vegada a les ordres del PSOE, el partit que fins al 2028 governarà Catalunya... si abans no passen coses.

Fa molts anys —no seria capaç de fixar una data concreta— quan Espadaler em sembla que era regidor de l'Ajuntament de Vic i començava a treure el cap en política, un vigatà que el coneixia molt bé em va dir: aquest xicot farà carrera, està molt ben preparat per a la política, és d'aquells que, quan cauen, sempre cauen drets, d'aquells que sempre s'aixequen, ja que tenen una vocació de pervivència política fora de qualsevol dubte. Fa relativament poc vaig coincidir amb ell a Sarrià, en el convit d'un casament, i en veure’l vaig recordar aquella conversa de molts anys abans a la capital d'Osona. Espadaler encara hi és. Llavors es movia amb la marca Unió Democràtica —un partit amb un final de trista memòria, sobretot pels creditors—, i no fa gaire es va unir al PSOE per avançar. Avui tornarà a ser conseller de la Generalitat.

Més que una detenció

Tot indica que el MHP de la Generalitat Carles Puigdemont serà detingut avui quan torni a Catalunya després de gairebé set anys d'exili. A l'hora d'escriure aquest comentari (24 hores abans de la seva publicació) es desconeixen el lloc i les circumstàncies de la detenció, i tampoc sabem quina força policial el detindrà, però aquests detalls són poc rellevants, ja que totes les policies espanyoles estan perfectament coordinades. Evidentment, els Mossos també són policies d'obediència espanyola, atès que l'ordre de detenció prové d'un jutge espanyol.

Durant aquests set anys hi ha hagut una lluita judicial entre Espanya i Puigdemont, i el president sempre ha guanyat. No sabrem mai el cost d'aquesta llarga persecució. Podríem culpar de la detenció al jutge espanyol Llarena com a signant l'ordre, però tots sabem que el veritable culpable és Espanya en sentit ampli, i tot el que Espanya representa. Llarena només actua com a col·laborador necessari d'aquesta operació, com un instrument més de tot l'entramat espanyol que vol posar Puigdemont fora de circulació a qualsevol preu.

Carles Puigdemont és innocent. No ha estat mai jutjat ni, per tant, condemnat. El president no va fugir, simplement va marxar de viatge abans que hi hagués cap requisitòria judicial. El dret a viatjar és lliure, i ningú te'l pot limitar. Tampoc et poden obligar a tornar; aquestes llibertats formen part dels peatges d’una democràcia. Sempre que se l'ha requerit Puigdemont s'ha presentat a la justícia del país on es trobava. És el que toca fer en aquests casos. Avui torna de forma voluntària, ningú l'obliga, així que el risc de fuga no s'hauria d'utilitzar com a excusa per engarjolar-lo.

And last but not least, per més que des de l'unionisme ho vagin repetint com a lloros, el procés no s'ha acabat. Durarà més o menys, però el procés només s'acabarà el dia que la República Catalana sigui una realitat, suposant que els catalans encara ho vulguin, és clar. Això també ho sap tothom.