Venjança en forma de sentència

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)

Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.

Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?

Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.

Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.

Sense precs, sense preguntes i sense respostes al ciutadà

Aquests dies que es parla tant dels cops de porra i altres agressions de la policia als ciutadans catalans, caldria parlar també d’un cop de porra simbòlic contra la ciutadania del nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi. Resulta que fins ara, i des de fa molts anys, abans dels consells plenaris del districte es feia una sessió de preguntes i respostes batejada com Audiència Pública. La gent preguntava i l’equip de govern contestava o, si més no, ho intentava. I acabats els precs i preguntes, començava el Consell Plenari. Doncs bé, a partir del Plenari convocat per demà, el públic ja no podrà preguntar, ja que la Junta de Portaveus així ho va decidir per majoria. L’excusa que donen els membres de l’equip de govern per justificar aquest menysteniment al ciutadà és que ells vetllen pels nostres interessos, i amb aquesta mesura volen facilitar la conciliació familiar. Vaja, que se’ns tracta com si els veïns del districte fóssim pàrvuls de P3. Maco, oi? Però com que la majoria de les persones que promouen aquesta censura són tan intel·ligents com els que hi van votar en contra, un pot intuir que aviat s’adonaran de l’error, rectificaran i demanaran disculpes al veïnat per aquesta relliscada. Això és si més no allò que esperem molts veïns que amb aquesta decisió ens sentim poc respectats.

Espanya va perdent

Aquesta setmana s’ha pogut constatar que el jovent ha tornat a sortir als carrers, i això és una molt bona notícia pel moviment independentista. La joventut també hi està implicada, i ja no és només reclamar la independència de Catalunya, que també, sinó que el que es reclama són els drets humans i els principis bàsics de la democràcia (dret d’opinió, dret de manifestació, dret de protesta, etc.) que la sentència ha posat en qüestió.

Avui fa quatre dies que es va fer pública la sentència del procés. Tothom sabia que la sentència seria condemnatòria, i gairebé tothom coincideix que és molt injusta, com injust i trampós va ser tot el procés del judici. Cap sorpresa. Espanya, però, sap que va perdent, tot i que de moment haurà guanyat aquesta primera etapa judicial. Però els independentistes seguiran sent-ho, amb més suport i intensitat que abans.

Avui els independentistes són més. Si fins ara eren el 48 per cent dels votants (contra el 43 per cent d’unionistes), a partir d’ara superaran la xifra emblemàtica del cinquanta per cent, i a les pròximes eleccions catalanes ho podrem comprovar. Els mitjans de comunicació unionistes —que són gairebé tots— celebren la sentència, uns obertament i altres intentant dissimular la seva alegria, però uns i altres no ignoren el final polític que ens espera a tots.

Espanya potser no és conscient que celebrant la sentència està celebrant també una etapa més de la seva derrota final. Ara fa una estona el MHP Puigdemont ha tornat a quedar en llibertat a Bèlgica, sense fiança. El sistema judicial espanyol grinyola quan el comparem amb el sistema judicial que hi ha al nord dels Pirineus, i el jutge espanyol torna a quedar en evidència davant dels seus col·legues europeus.

Revifa la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.933 de La Veu de l'Anoia)

Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.

Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.

L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.

La força del PP a Catalunya

El Partido Popular, que vol tornar a governar Espanya, té una sucursal a Catalunya. Molta gent es pregunta si també aspira a governar Catalunya i quina és la força real d’aquest partit a Catalunya. Unes quantes dades ens ajudaran a respondre aquesta pregunta. Dels 135 diputats del Parlament, aquesta sucursal només en té 4. Dels 47 diputats catalans que formen part del Congreso de los Diputados, la sucursal només en té un, una per ser precisos, i ni tan sols viu a Catalunya. Dels 947 alcaldes catalans, el PP només en té 1. Dels 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, el PP només en té 2. De les 4 diputacions catalanes, el PP no en presideix cap, com tampoc presideix cap consell comarcal. A partir d’aquestes dades, i per més soroll mediàtic que facin els dirigents de la franquícia, queda clar que la força del PP a Catalunya és absolutament residual, gairebé nul·la. Això sí, el soroll que fa el PP a Catalunya l’utilitzen per obtenir més simpaties a l’Espanya anticatalana. Com més canya als catalans, més vots obtenen a Espanya. És bàsicament per això que el PP manté oberta aquesta franquícia, i no pas per accedir al govern d’un territori (Catalunya) que saben que difícilment assoliran.

Objectiu immediat: liquidar Torra

Espanya busca ara carregar-se políticament el MHP Torra, i si cal fer-ho per mitjans il·legals, com tot indica que s’està preparant, no tindran cap remordiment a utilitzar qualsevol via antidemocràtica per treure’l de circulació. A Rússia això ho fan tot sovint, i a Turquia també, i no són precisament dos exemples de democràcies exemplars. A Espanya no agrada que se la compari amb Rússia i Turquia, però els mètodes que utilitza per silenciar la discrepància política són similars.

Ara Espanya diu que el problema de Catalunya és Torra, i alguns curts de mires pensen que, si el treuen de circulació, hauran resolt el problema català. Recordo quan el president era Mas, i com Espanya no va parar de fer joc brut fins que se’l van treure de sobre (amb l’ajut de la CUP, per cert). Van resoldre el problema? No, al contrari, el van agreujar. Després de Mas va venir Puigdemont, i no cal dir els esforços i mitjans que Espanya destina des de fa dos anys —i ja abans del seu exili— per carregar-se’l.

Espanya encara no ha entès que el problema català no depèn de qui ocupi el Palau de la Generalitat (Mas, Puigdemont, Torra...) sinó de la voluntat dels catalans expressada a les urnes. I la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada al Parlament amb una majoria absoluta diu que la societat catalana està dividida en dues meitats, una més petita que defensa l’opció unionista i que disposa del 43,5% dels vots, i una altra que defensa la independència, amb el 47,5% del suport a les urnes. La resta, comuns que no es mullen, enquestes interessades i fum. Molt fum.

S’acabaran carregant Torra? No s’ha d’excloure, però sortirà un altre president que assumirà la defensa oficial dels independentistes catalans els quals, cal anar-ho repetint als desmemoriats, des de fa anys són més que els unionistes. I en democràcia, les majories guanyen, i les minories perden. I la majoria és la meitat dels vots emesos més un vot. Recordeu Escòcia i el Quebec? Doncs és això. No deixem que s’escapi aquesta oportunitat quan es convoquin eleccions catalanes. Quan superem el cinquanta per cent el món ens mirarà d’una altra manera, i veurem la llum al final del túnel.

Les incoherències de la CUP

Que la CUP es presenti a les eleccions espanyoles no és cap drama, però a les persones que valorem la coherència dels polítics ens resulta com a mínim sorprenent. Quan la CUP decidia no presentar-se a les eleccions espanyoles per centrar la seva actuació en la política catalana, els cupaires asseguraven que aquella opció era coherent amb la seva ideologia. Era el discurs que anaven repetint per intentar evitar les discrepàncies públiques. Ep, hi tenien tot el dret.

Però ara el politburó de la CUP ha fet un gir de 180 graus, i ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles. No em digueu, si us plau, que els cupaires decideixen per la via assembleària, que una cosa és qui pren les decisions i una altra és la manera de gestionar-les i presentar-les en societat. Així, aquell discurs tan aparentment sòlid d’abans ha passat a millor vida, i ara toca fer el discurs oposat. A partir d’ara la coherència dels cupaires consistirà a fer política espanyola.

Aparentment res ha canviat que justifiqui aquest canvi de rumb. Si eren coherents quan la decisió era la de no presentar-se, no ho són ara. Si ho són ara que han decidit presentar-se, potser no ho eren abans. Sigui com sigui, es torna a demostrar que els cupaires no saps mai per on et sortiran. En un moment determinat la CUP es va carregar Mas, i ara tot indica que donarà preferència a jugar a la lliga espanyola. Catalunya sempre pot esperar, també pels cupaires.

Enquestes, manifestacions, votacions

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de setembre de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.931 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui confon els efectes polítics dels resultats d’una enquesta amb els d’una manifestació o els d’una votació. Alguns fins i tot es veuen capaços de treure conclusions polítiques contundents a partir de les dades de participació en una manifestació, unes dades que no deixen de ser estimatives, i que tot sovint estan manipulades interessadament a favor o en contra de determinades ideologies. Però una cosa és una enquesta, una altra cosa és una manifestació, i una altra de ben diferent és una votació. M’agrada, i ho faig sovint, treure conclusions a partir dels resultats d’unes eleccions, però sóc menys partidari de fer-ho basant-me en les dades de participació popular en una manifestació. I sobre les enquestes polítiques, sense perdre de vista les distorsions comentades abans, en faig el cas que crec que se n’ha de fer: entre poc i cap. En el millor dels casos una enquesta només et diu per on podrien anar les coses, tot i que l’únic factor inqüestionable és el vot de la ciutadania.

La setmana passada es va fer la tradicional manifestació de l’onze de setembre. Va sortir molta gent al carrer, però alguns diuen que potser va ser menys concorreguda que les d’anys anteriors. Francament no ho sé, no vaig comptar quants manifestants hi participaven, però puc donar fe que la zona on jo em trobava (avinguda Maria Cristina / plaça d’Espanya) estava col·lapsada de manifestants. I veient les fotos i vídeos que s’han publicat dels carrers adjacents, de gent també n’hi havia molta. I això que poques hores abans plovia a Barcelona, i té tot el sentit que una situació meteorològica incerta frenés molta gent a participar-hi. Sigui com sigui, des del primer onze de setembre de la nova etapa que va començar el 2012, la manifestació celebrada la setmana passada va ser la vuitena consecutiva amb una assistència massiva de gent.

Confonent desitjos amb realitats, d’uns anys ençà des del món unionista ens intenten convèncer que el suflé independentista s’està desinflant, però aquestes expectatives negatives no s’acaben de confirmar. Potser haurien de buscar un altre argument que fos més sòlid, ja que any rere any tothom pot veure que l’onze de setembre molts catalans tornen a sortir al carrer. I si parlem en termes de vots, només cal comparar els resultats electorals dels últims anys per constatar que el suport popular a l’independentisme no només no es desinfla sinó que augmenta i es consolida. Potser ens hauríem de preocupar si a les pròximes eleccions baixés del 47,5 per cent actual.

Presumpció de culpabilitat

La baixa qualitat democràtica d’Espanya es pot fàcilment evidenciar en els intents continuats de les autoritats espanyoles per substituir la presumpció d’innocència dels ciutadans per una vergonyosa i antidemocràtica presumpció de culpabilitat. Les detencions de nou persones fetes abans-d’ahir per les forces de seguretat espanyoles van anar acompanyades per tot un relat mediàtic que tenia per objectiu convèncer els ciutadans que els independentistes catalans són unes persones molt violentes. Periodísticament parlant, vaig trobar vergonyós tot aquell desplegament de personal de la repressió acompanyat de vídeos editats, declaracions oficials, notes de premsa de jutges, fiscals i forces de seguretat, i programes de ràdio i televisió perfectament adoctrinats, donant tota mena de pistes falses d’un relat que oficialment és secret (pel secret de sumari) i del qual, per tant, ningú en pot tenir detalls. Seria un bon exemple de manipulació periodística un programa de la Sexta, amb García Ferreras i els seus palmeros, però per no anar tan lluny podríem parlar també de la nostra premsa amiga de la repressió com, per exemple, el vergonyós editorial de La Vanguardia d’ahir, un text que semblava dictat per les forces policials espanyoles. L’objectiu d’Espanya és intentar convèncer la gent que el món independentista català és violent. A ulls d’Espanya aquest relat fals podria fer més justificable la dura sentència condemnatòria del judici del procés, una sentència que ja estava dissenyada abans de començar tota aquesta farsa judicial. Per tant, ara hem d’estar preparats per la presumpció de culpabilitat per a tothom que gosi objectar la sacrosanta unitat d’Espanya, una unidad de destino en lo universal.

Una colla d’irresponsables

Els espanyols hauran de tornar a votar la composició del seu parlament, i serà la quarta vegada en menys de quatre anys que són cridats a les urnes. De culpable només n’hi ha un, Pedro Sánchez, però per fer el retrato complet s’ha de dir que els líders polítics espanyols són una colla d’irresponsables. No se’n salva cap. Ara tots es tiren els plats pel cap per espolsar-se la responsabilitat de sobre i mirar de traslladar-la al veí, però tant Sánchez com Casado, Rivera i Iglesias han demostrat una manca d’idees molt preocupant. I no menciono els partits menors perquè en aquest negoci no hi pinten res, o hi pinten molt poc. Al novembre tornarem a ser on som ara, amb poques variacions en el nombre d’escons però, bàsicament, amb el mateix problema que hi ha ara. Espanya ha passat de ser un país bipartidista a multi partidista, i per això es necessiten líders molt ben preparats per negociar coalicions de govern. Els líders actuals han demostrat amb escreix que no són capaços de tirar endavant aquesta tasca. La solució dràstica, i potser única, exigiria enviar-los cap a casa i buscar nous líders preparats per fer la política que toca en els temps polítics actuals, però tot indica que aquesta és una tasca que no es tirarà endavant a curt termini. De moment, els espanyols tenen mala peça al taler i, per la part que ens toca, els catalans, també.

Noves eleccions a Espanya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de setembre de 2019 a la pàg. 3 del núm. 1.929 de La Veu de l'Anoia)

Encara no sabem si hi haurà una repetició de les eleccions espanyoles o, finalment, el guanyador de les últimes, Pedro Sánchez, arribarà a un acord de govern amb Unidas Podemos o amb un altre partit. Això ens evitaria haver de tornar a votar la composició del parlament espanyol, i com que serien les quartes eleccions en quatre anys, semblaria sensat intentar evitar-les. Ara bé, havent constatat repetidament que l’objectiu d’un polític inconsistent com Sánchez no va massa més enllà dels seus interessos personals i, molt en segon terme, els del seu partit, tot és possible.

Si s’ha de tornar a votar, només una cosa sembla clara, i és que votarà menys gent que l’última vegada. Quan se n’abusa el poble se’n cansa, i de vegades el poble no rumia gaire i respon amb el menfotisme. Segurament no hauria de ser així, però humanament és comprensible. La gran pregunta que aquests dies es fa la classe política és a qui afectaria més un augment de l’abstenció, qui en sortiria perjudicat i qui en sortiria beneficiat. Hi ha qui diu que el partit més perjudicat seria Ciudadanos, però també podria ser que no fos així.

No sóc gens defensor de les enquestes com a via per justificar una convocatòria d’eleccions segons quines siguin les expectatives electorals de qui té la potestat de convocar-les. Per més legal que sigui, que ho és, això és una perversió del sistema democràtic. L’únic responsable de la paralització política actual és Sánchez. I és trampós per part seva que pretengui traslladar aquesta responsabilitat a Iglesias, un dels seus possibles socis de govern.

També podria passar que després d’una possible repetició electoral el panorama polític espanyol no canviés gaire, i que ens tornéssim a trobar més o menys on som ara, amb el PSOE com a primera força política. Potser amb alguns escons més però sense majoria. Sigui com sigui, si en algun moment Sánchez es plantegés actuar en clau de país, estaria bé que fes un esforç i intentés formar govern ara, i no allargués més una situació provisional gens positiva que no ens porta enlloc.

Passi el que passi, però, a Catalunya les coses no canviarien gaire, dissortadament. Mani qui mani a Madrid, aquí seguirem tenint un govern central contrari als interessos de la majoria dels catalans. En el contenciós català tots els polítics espanyols van d’acord, així que com més aviat es pugui sortir d’aquest atzucac millor per a tothom, sense perdre de vista que mentre no canviïn les coses els nostres recursos ens els segueixen retenint a Madrid.

De cara a la Diada

Aquesta setmana, el dissabte dia 13, farà deu anys de la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada a Arenys de Munt. Hi ha qui diu que allò va ser el principi de tot el que ha anat passant després. Jo hi era, i en la meva crònica de l'acte vaig escriure que res seria igual a partir del 13 de setembre del 2009. I convindreu amb mi que res ha sigut igual. Després s’han fet més manifestacions, i no només per la Diada, i més votacions directes i indirectes sobre la independència, formals i informals, i el nombre d’independentistes no ha fet més que augmentar. Des de fa anys que des del món unionista sento dir que tot això és un suflé que s’acabarà desinflant, però el cert és que el moviment independentista català s’ha anat enfortint i consolidant fins a situar-se en els nivells actuals. Digueu-n’hi com vulgueu, però suflé segur que no és la paraula més correcta per definir-ho.

Dimecres que ve és la Diada, i hi haurà la manifestació tradicional. Veurem si hi participarà més gent que en els últims anys, o potser n’hi anirà menys, però al meu entendre la dada de participació resulta bastant irrellevant. En democràcia només es compten els vots, no els manifestants. Aquest any encara no sé si hi aniré. El que segur que no faré —no ho he fet mai— és posar-me un casc groc com demanen alguns, o una samarreta verda com suggereixen uns altres. No sóc gens d’uniformes, tot i que respecto molt el gregarisme d’altres. Cadascú defensa els seus interessos de la manera que li sembla més efectiva. Sense anar més lluny, jo els defenso per escrit, publicant articles aquí i allà.

Un dia o altre es convocaran unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, i és llavors quan haurem de comptar els vots d’uns i altres. Ara mateix el món unionista català té el 43,5 per cent dels vots, i els independentistes el 47,5 per cent. Aquestes són les xifres oficials després de les últimes eleccions. En clau independentista es tracta que el 47,5 augmenti, i que els unionistes baixin. No cal dir que també seria bo que per fer les coses més fàcils els comuns es definissin sobre el tema, però amb dirigents ambigus com els que tenen, que un dia diuen blanc i l’altre diuen negre sense posar-se vermells ni despentinar-se, això no serà fàcil. Mentrestant, molta paciència, qui dimecres vulgui sortir al carrer que ho faci, i tot el respecte per qui opti per quedar-se a casa. Això sí, quan arribi el moment de tornar a votar espero que tothom ho faci ja que, repeteixo, en democràcia es compten vots, no manifestants.

La rentrée

A mesura que han anat tornant els que han passat el mes d’agost lluny del seu lloc habitual de residència, alguns privilegiats marxaran al setembre, ni que només sigui uns quants dies. Quan durant el mes d’agost coincidien persones conegudes pels carrers de Sarrià, la pregunta clàssica que mútuament es feien era: “que no fas vacances?”. Per a molta gent, la majoria, fer vacances és sinònim de marxar. Hi ha qui s’espera onze mesos per intentar agafar un avió (o un tren, o un cotxe) i tocar el dos com més lluny millor, i hi ha qui s’espera onze mesos per no haver de trepitjar un aeroport. Sortosament no tothom coincideix a fer el mateix programa, i d’aquesta manera tot queda més repartit.

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ja ha tornat, i diu que no ha passat les vacances en un lloc luxós com alguns periodistes malintencionats deien; jo me la crec, però afegeixo que Colau té tot el dret a passar les vacances allà on li vingui de gust. Vull dir que si hagués estat en un lloc luxós, no s’hauria de disculpar. Però també ha dit que ella no és la responsable del desgavell d’inseguretat que hi ha a la ciutat, i en això no coincidim. Ara, simplement, s’estan recollint els resultats d’una gestió nefasta de quatre anys. No hi ha pitjor remei per resoldre un problema que negar l’existència del problema, i Colau i el seu equip han estat quatre anys negant insistentment el problema que amb la seva inacció ells mateixos han generat.

Del raïm al cava

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.927 de La Veu de l'Anoia)

Ha començat la verema. En alguns llocs el raïm es recull a mà i, en aquest cas, el preu obtingut és una mica més elevat. En altres indrets la recollida es fa a màquina; el preu és més baix però se’n fa més via. Intueixo que el salari de les persones que fan aquesta feina no deu ser com per tirar coets. Una bona part dels veremadors són estrangers de països més pobres que el nostre, i això ja ens dóna una pista. Els dos grans compradors del raïm destinat a l’elaboració de cava han comunicat el preu al qual pagaran als viticultors, una veritable misèria si el comparem amb els preus que es paga a França pel raïm. Aquí estem parlant d’uns trenta cèntims el quilo, cinc cèntims amunt, cinc cèntims avall, segons el sistema de recollida, el grau d’alcohol, etc. Fa un any aquest raïm es pagava a cinquanta cèntims. El preu previst per a aquest any caurà al nivell de fa dues dècades.

Un cop recollit el raïm, les grans empreses del cava català elaboren el seu producte, un cava que han de treure al mercat a un preu que sigui competitiu aquí i a l’estranger, ja que els productors de cava segueixen exportant una bona part de la seva producció. Però, pel que sembla, els números no surten o, si més no, no surten igual per a tothom. Els viticultors es queixen que perden diners i els veremadors cobren una misèria. A Europa, els dos grans del sector català del cava s’han fet amb un mercat de preu barat que no destaca, precisament, per la qualitat del producte. Si ho dubteu, només cal que doneu una ullada a qualsevol supermercat d’Alemanya, observeu quina és l’oferta que hi ha i sortireu de dubtes.

Cansats de no cobrar els dividends que esperen, els accionistes de les grans empreses elaboradores de cava acaben perdent la paciència, i quan se’ls presenta l’ocasió de vendre les seves accions no ho dubten ni un moment. Així, hem vist recentment com els dos grans grups elaboradors de cava català, grans en producció, que no necessàriament en qualitat, han acabat passant a mans estrangeres, americanes i alemanyes.

Molt resumit, aquest és el panorama poc engrescador dels grans productors de cava. Es poden fer també, però, algunes lectures positives. Per una banda, hem de suposar que els compradors deuen tenir idees innovadores per revertir la difícil situació actual del sector i poder rendibilitzar les seves inversions. A més, les entrades de capital estranger al sector del cava engreixen la xifra de les inversions estrangeres a Catalunya. És un trist consol, però qui no es conforma és perquè no vol.

De la gauche divine a l’upper Diagonal

Alguns recordem amb una certa simpatia l’època de la gauche divine barcelonina. Per triar un indret emblemàtic d’aquella època ens podem centrar en el mític Bocaccio del carrer Muntaner, una mica més amunt de Mitre, baixant a la dreta. Situem-nos, doncs, en la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, és a dir, encara en ple franquisme. Tota aquella gent que es reivindicava d’esquerres —més ben dit i per ser precís, de la gauche, de la gauche divine— i al vespre/nit es deixava caure al Bocaccio, ho era realment, d’esquerres? Permeteu-me que ho dubti. Tot sovint em pregunto què vol dir ser d’esquerres, però la gent d’esquerres tal com jo l’entenc, al Bocaccio no hi anava. La militància de base del PSUC no hi anava pas. Sí que s’hi deixaven veure alguns dels seus dirigents —molts vivien al barri—, però no pas la militància de base.

Després el món va anar evolucionant, el Bocaccio va tancar i la gauche divine com a concepte d’una època que ja no tornarà va passar a millor vida, i gairebé ja no se’n parla. Ara es parla molt de l’upper Diagonal, associant-ho a la dreta i, sovint, a la dreta més dretana. La zona, però, és la mateixa per la qual fa mig segle es movia la gauche divine. El poder adquisitiu dels veïns de l’upper Diagonal segueix sent dels més elevats de la ciutat i, en aquest sentit, la ciutat poc ha canviat. L’upper Diagonal és la Barcelona rica, la mateixa Barcelona de la qual formaven i segueixen formant-ne part molts dels que fa mig segle es reivindicaven amb orgull de la gauche divine. De personatges divins, però, cap ni un, ni abans ni ara.

Les lleis

D’un temps ençà s’ha posat de moda anar repetint que el Govern català és gairebé inoperatiu, entre altres motius per no presentar projectes de llei al Parlament. Doncs bé, aquesta crítica és un error, ja que l’error de base és pensar que una societat amb moltes lleis funciona millor que una societat amb poques lleis. De lleis n’hi ha d’haver unes quantes, com menys millor, per tal de regular els aspectes més bàsics del funcionament de la societat. Però, més important encara, és que les lleis siguin justes i es compleixin. I aquí tenim lleis que no es compleixen, i tenim lleis injustes. I moltes lleis han quedat obsoletes. Si tenim lleis que s’incompleixen perquè han quedat obsoletes, el que tocaria fer és derogar-les immediatament. No sóc expert en els formalismes legals, i ignoro si la iniciativa ha de ser del Govern o del Parlament. Els que tant critiquen els governants per no presentar lleis al Parlament, farien un bon servei a la societat si fessin una llista de les lleis obsoletes que caldria derogar. Mentrestant, estaria bé que no féssim el ridícul valorant la gestió d’un govern per la quantitat de les lleis que promouen els governants.

Deixem els morts en pau

Aquest cap de setmana, els promotors i organitzadors dels homenatges públics als morts i ferits pels atemptats de fa dos anys a Barcelona i a Cambrils s’han mostrat ostensiblement dividits. Alguns partits polítics han intentat aprofitar-se’n en benefici propi. Semblava que només es tenia al cap el rendiment polític de l’acte, i els morts només eren l’excusa per sortir al carrer. Una pena. Els morts s’han de deixar en pau i no utilitzar-los, i els records i homenatges familiars, si s’han de fer, cal organitzar-los sense tuteles polítiques. La poca categoria moral d’alguns polítics assistents va quedar perfectament en evidència. Determinades declaracions polítiques no tenien justificació, aquest cap de setmana eren sobreres. Els partits unionistes espanyols, més els de dretes que els d’esquerres, dissabte van guanyar el que ara se’n diu el relat. Les diverses associacions de víctimes, enfrontades entre elles per motius ideològics, també es van prestar a fer un trist paperot. Ja està, ja ha passat tot, oblidem ara els actes d’aquest cap de setmana, i si serveixen per evitar que es repeteixin l’any que ve, millor. Deixem els morts en pau, que les seves famílies ja tenen criteri propi i no necessiten aquestes interessades tutories de parvulari per part dels nostres polítics.

Els límits de la catalanitat

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.925 de La Veu de l'Anoia)

El diccionari.cat defineix el mot catalanitat com “qualitat, fet d’ésser català”. La definició és ben clara.

Hi ha qui diu que Catalunya ha perdut milers d’empreses des de la celebració del referèndum d’independència de 2017. Som molts, però, els que posem en dubte la veracitat d’aquesta afirmació. En què es basen per justificar una denúncia tan contundent com aquesta? No ho acaben d’aclarir mai. Així que, d’entrada, caldria que ens diguessin quines empreses s’han tancat a Catalunya per reobrir-les en altres indrets de l’estat i, com a resultat, quants llocs de treball s’han perdut a Catalunya.

Com es defineix a Espanya si una empresa és madrilenya, catalana o alacantina? Per la localització de la seu social? Pel municipi on es troben les seves oficines centrals? Pel lloc de residència dels seus accionistes? O potser pel lloc on l’empresa paga l’impost de societats? I si es tracta d’una empresa industrial, per la localització de la unitat productiva? Segons quins paràmetres es considerin, la resposta a la primera pregunta pot ser una o una altra. Uns casos concrets ens poden ajudar a reflexionar.

Després de l’1 d’octubre, els consells d’administració del Banc Sabadell i la Caixa, per centrar-ho només en les principals entitats financeres catalanes, van decidir traslladar les seves seus socials fora de Catalunya. Per cert, va ser molt lleig que prenguessin aquella decisió sense preguntar-ho als seus accionistes. Ara bé, tant el gruix de la seva clientela peninsular com els equips de direcció segueixen estant a Catalunya. Considerades aquestes realitats, es pot deduir que aquests dos bancs ja no són catalans? Al meu entendre, no.

Centrem-nos ara en un cas ben diferent. La Razón és un diari que es distribueix a Madrid i a la resta d’Espanya. A Catalunya pràcticament no té lectors, i en alguns quioscos ni tan sols el tenen a la venda. Però tant els seus amos, la família Lara, com la persona que presideix el Grup Planeta en representació de la propietat, José Creuheras, així com el director del diari, Paco Marhuenda, són catalans. És a dir, tenint propietat i direcció catalanes, un es pot preguntar si La Razón és un diari madrileny o és un diari català fet a Madrid.

El cas de la multinacional Grifols també ens pot il·lustrar. Les filials que aquest grup té repartides per tot el món, i molt especialment als Estats Units, són americanes o són catalanes? Freixenet i Codorniu, ara propietat, respectivament, d’alemanys i nord-americans, han deixat de ser empreses catalanes? Pensem-hi.

Clàssics de l’agost

Que algun dia plou força (per exemple, la nit passada). Que alguns polítics i no polítics es reuneixen per menjar-se una paella i conspirar; per exemple, ahir, a Waterloo. Que molts altres es reuneixen per menjar-se una paella, però sense gens d’interès en fer-ho públic; a mi aquestes m’agraden més que les altres. Que la majoria dels diaris no saben com omplir les seves pàgines, i acaben explicant bajanades socials sense el més mínim interès. Que, tot i això, els diaris de paper tenen menys pàgines, però el seu preu segueix sent el mateix que la resta de l’any. Que hi ha qui diu que a l’agost molta gent ha marxat de la ciutat, però a l’hora de fer balanç no es té gaire en compte que, per compensar-ho, molta gent forana ens visita; així, mentre l’upper Diagonal sembla un desert, de Diagonal cap avall, i ja no diguem de Granvia cap avall, et trobes la tira de turistes. Que en algunes zones de la ciutat moltes botigues, restaurants i altres establiments estan tancats, però en altres zones romanen oberts i fan, literalment, l’agost. Que alguns que a l’agost ens quedem de guàrdia ja esperem que arribi setembre per marxar uns dies fora sense publicitat.

La importància d’una foto

Aquesta foto es va publicar a tot arreu, demà farà mig any. És coneguda com la “foto de Colón”, i s’hi poden veure els tres líders de la dreta espanyola —Abascal, Casado i Rivera— compartint escenari i protagonisme. Era l’acte final d’una manifestació en contra del diàleg que va tenir lloc a Madrid el dia 10 de febrer. El radar de Sarrià en va dir alguna cosa.

A partir d’aquesta foto, els seus protagonistes han pactat governs autonòmics, provincials i locals per tot Espanya, tot i que a algun dels líders (Rivera) sembla que ara la foto li fa més nosa que servei. I fa veure que no vol saber res de res amb un altre dels protagonistes (Abascal), tot i que les evidències repetides d’acords polítics posteriors a la foto desmunten qualsevol pretensió ciudadana en aquest sentit.

Rivera ha passat de ser un polític socialdemòcrata —així es definia al principi— a ser un polític de dretes que, si cal, pacta sense manies amb l’extrema dreta. Ep, hi té tot el dret, però resulta ridícul que segueixi negant l’existència dels seus pactes amb el seu soci Abascal. Potser no són pactes amb foto, potser ni tan sols tenen una signatura, però els pactes existeixen, i són molt sòlids. I algú en pagarà aviat les conseqüències polítiques. Aquestes fotos i tot el que representen no surten mai de franc.