És ja tot un clàssic. Darrerament veig que es torna a discutir sobre si els 25 diputats elegits a les llistes del PSOE a Catalunya són de Zapatero o són de Montilla. Uns defensen una d’aquestes propietats i altres defensen l’altre. Sovint sorgeix una tercera via, aquells que amb més bona fe que sentit de la realitat responen que aquests diputats són del electors que, al cap i a la fí, el dia de les eleccions van decidir agafar precisament aquella papereta i la van posar dins l’urna. I seguint amb aquesta lògica tan benintencionada com al meu entendre equivocada, ens diuen que aquests diputats es deuen en primer lloc als seus electors. Maco, oi? Sí, seria maco si fos veritat.
Però al meu entendre no ho és. Crec que els veritables propietaris d’aquesta colla de diputats són els cuiners de Nicaragua que, no ho oblidem, en darrer lloc depenen dels cuiners de la sèu central de Ferraz. És a dir, els dos Joses (Montilla i Zaragoza), Miquel Iceta i potser algú més. Aquests són els que manen, aquests són els que decideixen qui va a les llistes i en quin lloc, qui repeteix i qui no. Els electors poc que hi pintem. Els electors ni tan sols podem elegir els diputats que volem. El màxim que ens deixen fer els cuiners és escollir una llista sencera, encara que nosaltres potser només n’escolliríem la meitat dels que ens hi han posat. Perquè sabem que aquell és un bandarra, i aquell altre un inútil, i aquell de més enllà un corrupte. Però no, o tots o cap.
Aquests és un dels motius de la creixent abstenció electoral i el descrèdit de l’anomenada classe política. Per cert, no ens càpiga cap dubte que aquest cop els 25 faran exactament com han fet sempre, que no és res més que allò que els manin des de Ferraz.
Però al meu entendre no ho és. Crec que els veritables propietaris d’aquesta colla de diputats són els cuiners de Nicaragua que, no ho oblidem, en darrer lloc depenen dels cuiners de la sèu central de Ferraz. És a dir, els dos Joses (Montilla i Zaragoza), Miquel Iceta i potser algú més. Aquests són els que manen, aquests són els que decideixen qui va a les llistes i en quin lloc, qui repeteix i qui no. Els electors poc que hi pintem. Els electors ni tan sols podem elegir els diputats que volem. El màxim que ens deixen fer els cuiners és escollir una llista sencera, encara que nosaltres potser només n’escolliríem la meitat dels que ens hi han posat. Perquè sabem que aquell és un bandarra, i aquell altre un inútil, i aquell de més enllà un corrupte. Però no, o tots o cap.
Aquests és un dels motius de la creixent abstenció electoral i el descrèdit de l’anomenada classe política. Per cert, no ens càpiga cap dubte que aquest cop els 25 faran exactament com han fet sempre, que no és res més que allò que els manin des de Ferraz.
5 comentaris:
Doncs un encara recorda la flamant ministra de Defensa i un dia (esperem que cap mes) cap de llista del PSC, Carme Chacón, dient que els interessos de Catalunya evidentment estan per damunt la disciplina de partit.De tota manera el trist és que a sobre de prendre'ns el pèl a Catalunya guanyen sense baixar de l'autobús
Saltenc, doncs potser ens hem de plantejar que a lo millor els errats som nosaltres, o que tal vegada no estem en el país que ens agradaria estar. Els resultats electorals sempre acaben posant a tothom al seu lloc i el pes polític dels que defensem certes posicions és, ara per ara, bastant minoritari. Això vol dir que s’ha de continuar fent pedagogia. Almenys jo ho veix així.
Instaurada la partitocracia en casi toda Europa desde la 2ª Guerra Mundial, las direcciones de los mismos siguen sin decirlo, el "centralismo democrático" en su funcionamiento interno.
Y se han apoderado de los Estados.
La mayoría aplican la frase del Guerra: "El que se mueve no sale en la foto".
Como profesionales de la política que son, carecen de ideología.
J. Moreno
Benvolgut Miquel, aquestes dues últimes eleccions al Parlament, com molt bé dius, l'electorat ha situat el PSC al seu lloc però un "desgraciat" independentisme català ha aconseguit situar-lo al capdamunt i precisament en el moment que la branca espanyolista té mes força, per tant ara el que toca és pagar les conseqüències. Portem mols anys fent pedagogia i em sembla que ha quedat prou clar que Espanya no és receptiva en aquest sentit, avui el que toca és mantenir posicions que els puguin fer mal politicament, evidentment la situació actual a Catalunya és nefasta per tirar endavant el partit que governa entregat al PSOE i els partits catalanistes no es poden veure entre ells. Necessitem urgentment un lideratge fort que canvi aquesta mala dinàmica. Salut!
J. Moreno: te agradezco el comentario. La frase de Alfonso Guerra que muy oportunamente reproduces es lamentablemente la mejor definición del anómalo funcionamiento de los partidos políticos de este pais (y de muchos otros).
Saltenc: que la llei electoral és manifestament millorable és una obvietat, i que els partits que l'haurien de millorar o fer-ne una de nova no tenen cap interès en introduir-hi millores n'és una altra. El principal interès dels “politburós” dels partits és mantenir els seus xiringuitos i qualsevol possible millora electoral de cara al ciutadà ells no la veuen com una millora de la qualitat democràtica sinó com un entrebanc per les seves cúpules. Ens agradi o no això és el que hi ha i mentre no es canviï la normativa ho haurem d’acceptar. El lideratge fort del que parles tampoc el sé veure en cap dels partits amb representació parlamentària. Potser aquesta persona s’hauria de buscar fora de la política, on hi veig força més qualitat.
Publica un comentari a l'entrada