Aeroport de Lleida

Nota prèvia: aquest article no l’he escrit jo, me l’ha fet arribar el meu amic sarrianenc. S’ha donat la feliç coincidència que jo ja tenia previst escriure quelcom similar sobre el flamant Aeroport de Lleida i d’aquesta manera m’estalvio feina. No cal dir que comparteixo fil per randa el contingut de l’article que reprodueixo a continuació.


Pel que es veu els països civilitzats necessiten que escampats pel seu territori hi hagi petits aeròdroms perquè hi puguin aterrar avions privats petits, bombers, i altres serveis, sobretot d’emergència. Moltes vegades no són més que una pista de terra on puguin fer el mínim.

Doncs bé, hi havia una vegada un país que tenia un govern que estava interessat en millorar les condicions d’aquests aeròdroms i es va plantejar la possibilitat de posar asfalt a la pista de terra del que hi havia a una de les capitals de regió. Durant el procés d’estudi se’n van adonar que en aquell entorn hi havia les dues darreres parelles de l’au “A” que està en perill d’extinció. Com que s’havia de salvar aquest animaló perquè el puguin gaudir les generacions futures, doncs es va decidir que les obres no es podien fer i s’havia de trobar un altre lloc per posar-hi el aeròdrom i tancar el vell.

Quan finalment es va trobar el nou lloc, ja era un altre govern, les forces vives de la ciutat van començar a pensar, per què un aeròdrom per avions petits i no per naus de 80 passatgers, i per què no per 150, i si fossin 230, o millor encara per vols transatlàntics. La bola es va anar inflant, i l’argument definitiu va ser “totes les altres regions tenen un aeroport com Déu mana, excepte nosaltres. Això és una senyal molt clara de discriminació”.

Tota aquesta argumentació del tot sòlida va acabar amb una magnífica instal·lació en ple funcionament, que va costar 100 milions de € d’inversió, amb els seus pertinents costos de manteniment, on hi ha 4 vols setmanals, cap en dies feiners, tots en caps de setmana. Ningú dins del país ha posat públicament en qüestió aquesta encertadíssima decisió, al contrari tot han sigut lloances i alegria.

Aquesta historia és la del aeroport de Lleida, amb dos vols de Vueling a Palma i Paris, més dos de Ryanair a Bergamo i Frankfurt (aquest no cada setmana).

Per acabar dues paradoxes tristes, la pista vella de terra no s’ha asfaltat, però tampoc s’ha tancat i els petits avions continuen aterrant-hi donat que és més còmode, doncs està més a prop de la ciutat i a més la diferència de taxes és considerable.

La segona és que les dues parelles d’aus “A” s’han mort i s’ha extingit l’espècie, doncs una població amb dues parelles és inviable, a menys que es treballi el tema. Quant treball s’hagués pogut fer per salvar les aus “A” amb 100 milions de €!!!!!!