.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 22 de desembre de 2011

Quan es creua la línia vermella

La greu crisi econòmica que estem patint supera el nostre àmbit geogràfic, però potser cal recordar que els seus efectes són molt pitjors aquí que en altres indrets d’Europa. Tant el govern tripartit a Catalunya com el govern espanyol van perdre molt el temps negant la realitat. No es van tirar endavant les imprescindibles reformes estructurals quan tocava ni es van prendre les mesures econòmiques que el sentit comú ens imposava. A Catalunya, a més, els socialistes i els seus socis ens van deixar un país econòmicament trinxat, així com una comptabilitat més falsa que un bitllet de sis euros. Tot això és així però... ja ha passat un any. Cal tenir memòria i convé no oblidar aquell desastre per tal que no es torni a repetir mai més però... ja ha passat un any. I un any dóna per molt. Entre altres coses, per fer unes previsions econòmiques fiables, que és el mínim que es pot esperar del govern dels millors.

Ara el govern ens ha sortit amb aquesta immoralitat de no pagar quan toca el sou dels funcionaris. Diuen que el pagaran uns dies més tard, però diuen també que només en pagaran una part, i que deixaran la resta pendent de pagament sine die. L’excusa -que jo em permeto definir com una pobra excusa de mal pagador- és que la metròpoli no ens transfereix 759 milions corresponents a una partida d’inversió de fa tres anys. A veure, podem discutir si de funcionaris en falten o en sobren (jo penso que més aviat en sobren), podem discutir també si cobren poc o molt (no es pot pas generalitzar, a l’administració hi ha de tot), i es pot plantejar si se’ls ha de canviar el seu estatus laboral i/o suprimir determinats privilegis. A l’entorn del funcionariat podem discutir sobre moltes coses, però el que no s’hauria de discutir mai és que el pagament del salari és quelcom sagrat que s’ha de fer el dia que toca. Abans d’endarrerir el pagament d’un sou s’ha de buscar qualsevol altra alternativa. Puc parlar amb aquesta contundència perquè sé què és haver de pagar sous amb una tresoreria escassa, i sé també els malabarismes que he hagut de fer per tal que el treballador cobri el dia que toca. Ho sé perquè personalment m’hi he trobat, i llavors tant a la meva empresa com a la meva família he hagut de decidir quines eren les prioritats. I repeteixo, els sous dels treballadors són sagrats, i abans de deixar-los de pagar t’has de quedar tu sense cobrar, sense pagar el col·legi dels fills, sense sortir a sopar ni anar-te’n de vacances, sense moltes altres coses menys importants que el sou d’un empleat.

Un dels problemes d’aquesta societat és que la majoria dels nostres governants no ha tingut mai cap experiència directiva a l’empresa privada. Dissortadament, gairebé tots els nostres dirigents polítics no saben el que significa la gran responsabilitat que representa haver de pagar un sou. He fet quatre números. Els famosos 759 milions que de moment no arribaran són molts diners, sí, però només representen el dos per cent del pressupost anual de la Generalitat. Estic absolutament convençut que, tractant-se d’un percentatge tan minso, hi ha moltes altres partides a tocar abans de deixar de pagar els sous. Amb la decisió de declarar-se morós el govern ha traspassat una línia vermella que no s’hagués hagut de traspassar mai. Espero que el govern reflexioni i que rectifiqui, i que amb els seus treballadors mai més torni a utilitzar la via de la morositat per solucionar una manca puntual de tresoreria. Si els nostres governants no es veuen capaços de fer la seva tasca amb una mínima dosi d’ètica, més valdria que ho deixessin i es dediquessin a una altra cosa.

PS: a la nòmina de desembre cobrada ahir dimecres la Generalitat ha deduït el 100% de l'IRPF corresponent a la paga extra de Nadal encara no cobrada, i que previsiblement es pagarà, tot i que només en part, la setmana que ve. Al marge d'altres consideracions ètiques aquest disbarat em sembla directament delictiu, i els advocats especialitzats hi haurien de dir alguna cosa amb urgència.

3 comentaris:

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Hola, Miquel:

només puc fer que agrair-te ser tan comprensiu del problema. Avui hem presntat, els meus companys d'escola i jo, un recurs de reposició contra el cobrament de l'IRPF que ens han fet sobre el què no ens han pagat. Tot plegat, un disbarat, i que fa que ens plantegem altres mesures, com fer estrictament el què ens toca i prou. No regalar més hores extra a l'administració, que ningú ens agraeix ni ens reconeix. Ja veurem què fem al final.

Anònim ha dit...

Però per què no podem relativitzar les coses. Tan important és que hagin fet una retenció sobre el devengat en lloc del percebut, si pot ser una qüestió de dies. Està mal fet, d'acord, però corren mals temps per a molts, i hi ha molts que sense ser funcionaris, tampoc cobren o tampoc els paguen. Tothom va molt just d'armilla, però això és una tragèdia? Si n'hi ha que tiren tot l'any de la trajeta de crèdit, ara els vindrà d'això? a tots 230,000? Mireu les necrològiques dels diaris. N'hi ha molts que encara que n'hagin tingut molts pampoc se'ls podran gastar. És la crisi, el deute i la tresoreria, i tots n'hem de sortir com puguem, però amb alegria.

Miquel Saumell ha dit...

Isabel,
Que tingueu -tinguem- sort.

Ramon,
Les formes també són importants i aquí, es miri com es miri, les formes han fallat estrepitosament, sense excuses.