.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 15 de desembre de 2011

Jo no sóc catalanista

Però tu no ets catalanista? Quan em fan aquesta pregunta acostumo a respondre: no, jo no sóc catalanista, jo sóc català i prou. Això d’anomenar-se catalanista és una de les senyals que ens demostra que Catalunya no és un país gaire normal. El nostre és un país que, dissortadament, massa sovint ni se’l creuen els mateixos catalans. On s’és vist que els nacionals d’un país es defineixin d’aquesta manera? Algú s’ha trobat amb xinesistes a la Xina, o alemanyistes a Alemanya, o italianistes a Itàlia, o americanistes als Estats Units? Jo no me n'he trobat mai cap, i això que en aquests països hi he estat bastantes vegades. Allà et diuen amb tota naturalitat que ells són xinesos, alemanys, italians o americans. No tenen cap necessitat d’afegir l’ista. Al meu entendre, mirat des de dins del propi país, els istes i els ismes són sobrers. A Espanya, per posar un exemple geogràficament més proper que els anteriors, no hi ha ningú que es defineixi com a espanyolista. Els espanyols tenen clar què són i quin és el seu país, i en tenen prou amb definir-se com a espanyols.

Jo no sóc catalanista, i quan vaig pel món i m’ho pregunten em basta, i de sobres, definint-me com a català. I si molt m’apuren, que quan ets lluny de casa sovint et trobes que això de Catalunya alguns, molts, no saben on para, els dic que sóc un català de Barcelona, i llavors ja surten de dubtes. Ara potser algú em dirà: i què hi posa a la tapa del teu passaport, o a l’imprès de l’IRPF? Hi posa el que hi posa, és clar, però que un viatgi pel món amb un passaport espanyol de conveniència i pagui els impostos a un país que no és el seu no el converteix automàticament en espanyol. Al marge de les etiquetes, un ha de tenir molt clar què és, perquè si comencem a anomenar-nos catalanistes ja estem llençant la tovallola, ja estem donant per perduda la batalla de la nostra identitat, la que algun dia ens permetrà anar pel món amb el passaport que ens pertoca, i pagar els nostres impostos a la nostra pròpia administració tributària, prescindint dels actuals intermediaris. Catalanista? No, català.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Fins i tot no hi ha ni quebequoisistes, ni escocesistes. Jo tampoc sóc catalanista, també sóc catalana i prou i, a partir d'aquí, un cop declarada la meva condició nacional, geogràfica, cultural, genètica o com es vulgui, puc dedicar-me a pensar i parlar d'altres coses. Bravo :)

Anònim ha dit...

Sí senyor. Català, i jo tampoc sóc independentiste, sóc, i vull ser senzillament INDEPENDENT, i per això fujo de seguir aquests o aquells.

Anònim ha dit...

MOLT BEN DIT,SI SRO.¡¡¡¡¡
JUGANT AMB BARCELONA

Anònim ha dit...

la terminologia s'adapta, considero, a la realitat de cada país. aquí catalanista-espanyolista simplifica l'expressió "eix nacionalista espanyol - nacionalista català". també es pot ser al mig d'aquesta però, llavors quin terme emprem?

Ferran ha dit...

Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que a mesura que augmenta la "consciència catalana", o "de ser de Catalunya", disminueixen els catalanistes. Comparteixo el teu punt de vista, i em sembla que cada cop som més els qui ho veiem com tan bé expliques.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
No deixa de cridar-me agradablement l’atenció que coincideixi amb el meu anàlisi una persona d’esquerres, i d'Esquerra, i amb càrrec públic com tu, és a dir, tot allò que jo no seria mai. Sí, ja ho sé, no diguis mai d’aquesta aigua no en veuré.

Ramon,
Sí, però segurament entenem de forma diferent les nostres maneres de definir-nos com a catalans. Jo, per entendre’ns, aspiro a viatjar amb passaport propi i no amb el de conveniència que estic utilitzant ara. :-)

Oliva,
Gràcies.

Gerard,
Molt fàcil, que cadascú esculli el que li agradi més.

Ferran,
Doncs el dia que siguem el cinquanta per cent més un vot, problema resolt, no?

Anònim ha dit...

Miquel, si pensem igual i volem el mateix, però a mi el que em passa és que vaig agafant ja una edat i ningú no veig, amb desesperació, que treballi amb l'objectius ONU i UE, i els independentistes de boquilla, de gracieta, acudit o l'humor tan català de TV3, i els bonavoluntaristes que creuen en el poden prometre, i prometen, i ofereixen llibertat i autonomia, no me'n crec cap. Jo crec que així i amb aquests no hi arrivaré mai, per això no m'agrada fer el joc a ningú, perquè no hi crec.