Dos signes ben visibles del fracàs estrepitós de determinades polítiques de la nostra societat són l’existència del Gran Recapte d’Aliments i la Marató de TV3. No són ben bé el mateix però la filosofia que hi ha al darrere s’hi assembla força. És la caritat institucionalitzada que alguns bategen com a solidaritat. Denominacions al marge, l’objectiu d’aquests esdeveniments és intentar pal·liar els efectes adversos d’una societat molt injusta que no inverteix prou en investigació mèdica ni en polítiques socials.
Cal dir que els culpables de l’existència de la caritat institucionalitzada són els polítics que no han estat capaços de tirar endavant les polítiques necessàries que evitarien aquests espectacles de la caritat. I, sorprenentment, quan la caritat es converteix en festa els culpables es posen totes les medalles. Parlo d’aquells personatges amb sou públic que, asseguts a primera fila de la sala, van prenent nota per telèfon dels donatius que es van rebent. I, sobretot, que ho agafi TV3, que s’acosten eleccions —sempre s’acosten eleccions— i aquests gestos es poden convertir en vots.
Naturalment que s’ha d’agrair la gran tasca de les persones anònimes que es posen les armilles a les sortides dels supermercats per recollir la caritat del client en forma d’un paquet d’arròs. Però, massa sovint, amb un gest molt lloable com aquest s’intenta amagar la realitat que hi ha al darrere. La caritat que tapa els nostres forats socials és el mal menor d’una societat tan hipòcrita com injusta. L’objectiu hauria de ser que aquesta mena d’esdeveniments caritatius perdessin la seva raó de ser, però tot indica que els poders públics van en la direcció contrària, és a dir, la de potenciar-los per, d’aquesta manera, intentar tapar-se les vergonyes.
Cal dir que els culpables de l’existència de la caritat institucionalitzada són els polítics que no han estat capaços de tirar endavant les polítiques necessàries que evitarien aquests espectacles de la caritat. I, sorprenentment, quan la caritat es converteix en festa els culpables es posen totes les medalles. Parlo d’aquells personatges amb sou públic que, asseguts a primera fila de la sala, van prenent nota per telèfon dels donatius que es van rebent. I, sobretot, que ho agafi TV3, que s’acosten eleccions —sempre s’acosten eleccions— i aquests gestos es poden convertir en vots.
Naturalment que s’ha d’agrair la gran tasca de les persones anònimes que es posen les armilles a les sortides dels supermercats per recollir la caritat del client en forma d’un paquet d’arròs. Però, massa sovint, amb un gest molt lloable com aquest s’intenta amagar la realitat que hi ha al darrere. La caritat que tapa els nostres forats socials és el mal menor d’una societat tan hipòcrita com injusta. L’objectiu hauria de ser que aquesta mena d’esdeveniments caritatius perdessin la seva raó de ser, però tot indica que els poders públics van en la direcció contrària, és a dir, la de potenciar-los per, d’aquesta manera, intentar tapar-se les vergonyes.
6 comentaris:
SI LES PREVICIONS ELECTORALS SON CERTES,AIXO D'ARA ES NOMES EL PRINCIPI.AMB EL LIBERALISME VENT EN POPA,L'ESTAT DEL BENETAR A CAN PISTRAUS EN MEINYS D'UNA LEGISLATURA.
Evidentment que fallen moltes coses però la pura realitat és que hi ha gent que s'ho passa realment malament i, si les institucions no ajuden, quina és la teva solució? Perquè és evident que si a algú es queixa de com funcionen les coses ha d'aportar solucions als problemes. És fàcil queixar-se d'això i de l'altre...
Com s'ha de solucionar el problema de les mancànces de moltíssima gent sense contar amb els polítics??? I et queixes del paquet d'arròs o del que sigui que aportin les persones a nivell individual? Ai!!!! Doncs jo penso que el munt de gent que s'ho passa malament agrairà poder anar a buscar menjar; producte, segons tú, de la hipocresia i la injustícia social de moltíssima gent que mira d'ajudar com pot.
Sí! Molt ben explicat, per mi és exactament això.
Al gran recapte sempre hi acabo participant, per aquella idea que donar menjar, que és el més bàsic, i sent que hi ha tanta gent passant-ho malament, és posar un granet d'arròs o un pedaç que és imprescindible en aquests moments. I també, com diu la Teresa, de moment, no hi ha una altra solució, i la gana fa mal al cor...
A la Marató sí que no, perquè ja pago prous impostos via nòmina com perquè els qui haurien d'administrar-los els canalitzessin cap on toca, i no haguéssim de pagar doble els de sempre.
Molt farta de pagar les coses dues (o tres) vegades! Sanitat pública i privada, impostos i donacions. El que hem de fer tots és demanar bons gestors i anar abandonant l'hipocresia. Fem entre tots una societat més nòrdica! on els polítcs treballin perquè no calguin Maratons ni molt menys Recaptes.
Rosa(lita)
Tens tota la raó, Miquel! Les institucions no tenen vergonya fent pagar als ciutadans de bona voluntat maratons i bancs d'aliments. Ja paguem els nostres impostos perquè una part important d'ells ajudi a qui ho necessiti. Abusen de la nostra bondat perquè un acte de caritat s'ha de fer sense preguntes.
Deixant de banda que resulta evident que la Teresa m’ha llegit massa ràpid i ha tret unes conclusions errònies sobre a qui van dirigides les meves crítiques, estic molt agraït pels vostres comentaris. Precisament perquè som conscients que hi ha gent que ho passa malament, a casa també hem col·laborat amb el paquet d’arròs, però això no exclou la justificació de la meva crítica a un sistema pervers que permet que la gent passi gana. En canvi, i aquí coincideixo amb la Rosa(lita), a la Marató no hi he participat mai; només de veure “xupant càmera” els nostres polítics —únics responsables de la manca de recursos per a investigació— em vénen tots els mals. Quina barra!
Que va!I t'he entés perfectament! I a la Marató tampoc hi participo! I em fa contenta que també participis en el gran recapte, ja que hem arribat a un punt, FRUIT D'UNA GESTIÓ NEFASTA, en que o ens ajudem els uns a els altres o "se armará la de san Quntín".
Publica un comentari a l'entrada