Periodisme de partit

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de gener de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.740 de La Veu de l'Anoia)

La primera mesura que ha pres el nou govern català ha estat nomenar un nou director per a Catalunya Ràdio, una cadena pública que, en termes d’audiència, fa temps que està en hores baixes. Han optat pel típic perfil de periodista de partit, i amb això no vull dir que necessàriament vagi amb el carnet a la butxaca sinó que vaig una mica més enllà. De periodistes n’hi ha de bons i de dolents, però la tasca dels periodistes de partit té una dificultat afegida, i és que el periodista de partit sovint no pot actuar lliurement i es veu obligat a callar. Algú es pot imaginar que un periodista critiqui el partit o el dirigent polític que l’ha col·locat?

Una de les grans obsessions dels polítics amb càrrec directiu a l’administració pública és la d’intentar tenir controlats els mitjans de comunicació. Per a un dirigent polític, intentar controlar políticament la televisió, la ràdio i els mitjans escrits, tant els de format paper com els digitals, és una tara que porten incorporada en el seu ADN ètic. I sí, en dic tara perquè ho considero un frau al ciutadà. El periodista de partit sap que alguns assumptes o no es poden tocar o s’han de tractar d’una manera més amable del que tocaria, per no perjudicar el partit.

Una societat sense una premsa lliure no pot ser considerada una democràcia amb tots els ets i uts. Els periodistes han de ser lliures per poder criticar la gestió política sempre que ho considerin convenient. La reacció del polític afectat per una crítica periodística no hauria de ser la d’intentar silenciar o tutelar aquella informació sinó esmenar la conducta que ha originat la crítica per tal d’evitar que aquesta es repeteixi. Tant de bo que els mitjans de comunicació públics de Catalunya funcionessin com la BBC, que diuen els experts que sempre actua al marge de qui sigui l’inquilí de Downing Street. No cal dir que aquesta fita aquí encara som lluny d’assolir-la.

Ara algú podria objectar que qui escriu en un mitjà privat tampoc és lliure d’expressar una opinió discrepant amb la línia editorial de la propietat. No ho nego. Hi ha, però, una petita diferència. En el cas dels mitjans públics la propietat és de tots, i com a contribuents-propietaris hauríem de ser molt més exigents que amb els mitjans privats. En els mitjans privats sempre hi ha algú que es juga els seus diners, i això té els seus riscos, i el seu mèrit. I si no n’està content, el lector sempre té l’opció de canviar de diari o d’emissora. Els públics, en canvi, els has de pagar encara que no t’agradin.

Present i futur d’una alcaldessa

Foto: El País

La setmana passada l’alcaldessa Colau va mostrar de manera expeditiva com actuar amb les veus discrepants. La recepta aplicada és clàssica i ben coneguda: silenciar-les. Mort el gos, morta la ràbia. Imposar el silenci a les persones discrepants que estan a les teves ordres és més vell que anar a peu, però aquesta manera de fer no és pas un monopoli de la gestió pública. Com diuen a ses illes, per tot hi ha de tot. Si tu dius el que jo no vull escoltar, com que jo mano et retiro l’altaveu, i qui diu l’altaveu diu el lloc de treball. Discrepes en veu alta? Doncs al carrer!

Això, segons ha explicat la premsa, ha passat dues vegades en una setmana, i afecta una consellera de districte i la responsable d’una empresa municipal, i es diu que algú altre també està a la corda fluixa. Són càrrecs de confiança, ho sé, però són situacions que no deixen de grinyolar. I davant d’aquests fets, l’equip de govern i el cercle de persones més properes a Colau fan com si sentissin ploure. Saben molt bé que, si volen evitar-se problemes, els convé no portar la contrària a una persona que té unes aspiracions polítiques que van bastant més enllà d’una alcaldia. I hi té tot el dret, només faltaria.

Amb les coses de menjar no s’hi juga, i menys ara que l’alcaldessa ja ha anunciat la creació d’un nou espai polític a Catalunya, que no es dirà partit de Colau però com si ho fos. I mentre a l’ajuntament aplica una autoritària manera de fer, cessant a qui discrepi i marejant la perdiu amb un tramvia per la Diagonal que gairebé ningú considera prioritari, va quedant clar que a aquesta política Barcelona se li està fent petita. Tot indica que aviat liderarà l’opció d’un nou encaix de Catalunya a Espanya, allò que alguns polítics caiguts en desgràcia anomenaven tercera via.

Sobretaula

Sobretaula: Temps que hom resta a taula després de menjar. Estar de sobretaula. Fer una sobretaula molt llarga (del diccionari).

Una part molt interessant d’un dinar o sopar amb els amics és la sobretaula, especialment si no hi ha pressa per marxar i els cambrers no t’insinuen que potser començaria a ser l’hora de tocar el dos, que ells també tenen un horari laboral. Dissabte, a La Fàbrica del Gel de Palamós, ni una cosa ni l’altra, ni pressa per marxar ni cambrers nerviosos per desparar la nostra taula, i això que a mitja tarda gairebé totes les altres taules del restaurant ja estaven buides.

A la sobretaula escoltes persones que potser fa temps que no has vist i t’assabentes de coses que no sabies i que en una conversa normal, amb més presses, s’acostumen a obviar. Una bona sobretaula pot convertir un àpat gastronòmicament justet en una molt bona trobada, però si a més la part gastronòmica frega l’excel·lent, com va ser el cas que avui ens ocupa, només et queden ganes de repetir-la.

A la sobretaula es toquen assumptes de tota mena, i veus també que en molts temes no tothom pensa com tu. Això sempre resulta molt enriquidor ja que massa sovint la sortida còmoda és la tendència fàcil a considerar que a la nostra societat hi impera el pensament únic. I sortosament no és pas així. Finalment surts al carrer bastant més savi que quan fa unes hores t’has trobat amb aquella colla d’amics, i quan veus que tothom ja parla de repetir-ho t’adones que la trobada i, sobretot, la sobretaula, han estat tot un èxit.

Medalles

Fixeu-vos en un petit detall: els dirigents polítics del món, com més dictadors són més medalles porten penjades. A la nostra societat, una democràcia formal però amb moltes mancances democràtiques, les medalles també solen agradar, i no vull establir aquí una relació entre una cosa i l’altra. Potser és casualitat, simplement em limito a deixar-ne constància. Sóc poc partidari de les medalles, excepte si la medalla és pensionada, que llavors almenys té alguna utilitat pràctica.

Al meu barri, per posar un exemple ben proper, ara s’està debatent quina senyora de Sarrià és mereixedora de rebre la medalla de la dona. Dels homes, que també n’hi deu haver algun amb mèrits, veig que ni se’n parla. Queda dit. I a la meva ciutat, sense anar més lluny, s’acaba de decidir retirar la medalla d’or de Barcelona que s’havia concedit fa anys a la senyora Borbón. Quan he vist el debat he pensat que si no li haguessin donat, ara no s’hauria de perdre el temps discutint sobre la seva retirada.

A dalt reprodueixo la imatge de la senyora Borbón sent condecorada per l’alcalde Maragall. Al fons, Miquel Roca Junyent (a la foto, tapat per l’alcalde), llavors regidor i cap de l’oposició municipal, i ara el seu advocat, i aplaudint amb cara de gran satisfacció i complicitat, Eulàlia Vintró, una regidora comunista i republicana. Sembla ser que al voltant de les medalles es conreen complicitats molt transversals.

El pecat original

Un dels pecats originals de la transició política espanyola (1975-1978) és haver acceptat, sense qüestionar-la, la monarquia que Franco havia instaurat sis anys abans de produir-se allò que es va conèixer com el hecho biológico, és a dir, la mort del dictador (1975). Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica en la figura de l’avi del rei actual, llavors titular de la institució, sinó que es va saltar aquell personatge i en va crear una de nova més al seu gust.

La monarquia d’avui va néixer amb aquest pecat original, i d’aquesta peculiaritat se’n deriven moltes coses. Potser cal recordar que el pare del rei espanyol actual va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento que el dictador Franco li va posar al davant quan el va nomenar successor (1969). Se’ls creia o no se’ls creia aquells principios? Si se’ls creia, malament; i si no se’ls creia i els va jurar, encara pitjor.

Amb aquests antecedents sorprèn que a La Zarzuela s’hagin molestat perquè el president de Catalunya, aquest sí, elegit democràticament amb tots els ets i uts, no hagi jurat el càrrec amb la fórmula de lleialtat a un rei que, en aquest cas, seria tant com jurar lleialtat a l’invent franquista que dèiem abans. I és que tot té un límit.

Els tres errors del rei espanyol

Equivocar-se és humà, però no reconèixer els errors és propi de persones poc intel·ligents. El rei espanyol s’ha equivocat tres vegades en una setmana, i encara que les seves equivocacions hagin sigut fruit d’un mal assessorament, ell no deixa de ser-ne el principal responsable.

Primer error: refusar la visita de cortesia de la presidenta del Parlament de Catalunya, com es fa sempre en ocasions similars. Segon error: Signar el decret de cessament de Mas sense agrair-li els serveis prestats, com es fa sempre que es produeix un relleu d’aquestes característiques. Tercer error: no haver demanat públicament disculpes per haver incorregut en aquests errors.

El rei espanyol no tenia cap obligació formal de rebre aquella visita, ni d’agrair els serveis prestats, ni de demanar disculpes, però hauria estat intel·ligent per part seva que ho hagués fet, fins i tot si el govern espanyol en funcions s’hi mostrava en contra. Se suposa que el cap d’estat ha de tenir un perfil propi al marge de la política dels partits.

Darrerament estan d’actualitat els incompliments constitucionals, però els fets ens demostren que la tasca constitucional de moderació que té atribuïda el rei espanyol també s’està deixant de banda. La desconnexió ja està funcionant des dels dos extrems del conflicte Catalunya-Espanya. Tot ajuda, anem avançant.

Tot ve d'aquí

Avui es compleixen 300 anys de l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta (16-1-1716). La majoria de catalans avui no tenim res a celebrar, però cal no oblidar-ho. Tot ve d’aquí.

Necessitem una economia que rutlli

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de gener de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.738 de La Veu de l'Anoia)

Sense una economia privada que rutlli el futur serà fosc, però els líders polítics de l’esquerra emergent ens transmeten per la via dels fets el seu rebuig a l’economia privada. Quan veus que el somni dels nous governants d’esquerres seria convertir la nostra societat en un monocultiu de funcionaris en detriment de l’economia productiva t’adones que anem pel pedregar. Són ja tants indicis que s’han acabat convertint en consigna. Alguns semblen oblidar que les activitats privades que des de l’administració s’intenten frenar generen importants recursos econòmics que amb la seva actitud s’estan posant en risc, i no són conscients que sense recursos per finançar-la no hi haurà despesa social.

Els nous governants parlen més de tancar que d’obrir, més d’aturar projectes que d’impulsar-ne, més de moratòries que de facilitats per a noves inversions empresarials. No els agraden els cotxes ni els esports de motor que es practiquen al circuit de Montmeló, oblidant que Catalunya és un focus molt important del sector del motor, i tot el que això representa. Diuen que sobren turistes i hotels, però obliden els importants recursos econòmics que aquest sector genera. Però és que, a més, d’hotels no en sobren. Aquests dies els hotels de Barcelona han estat plens, i quan hi ha fires molts visitants han d’anar a dormir lluny de Barcelona per manca d’allotjament a la ciutat.

Determinades fires internacionals molt prestigioses que se celebren a Barcelona sembla que facin nosa a les esquerres emergents. Actuant amb tan poca empatia un dia es trobaran que els organitzadors d’un projecte important per a la ciutat se’n cansen, toquen el dos i marxen a un escenari més amable i receptiu. Votants de l’extrema esquerra minimitzen aquesta deriva anticapitalista, però al final ells seran els primers a pagar-ne les conseqüències, i és que quan disminueix l’activitat econòmica desapareixen també els llocs de treball que hi estan associats.

Quan la societat sigui conscient d’aquest desgavell segurament els dirigents de la nova esquerra ja no governaran, per manca de suport electoral. Recuperar tot el que s’està destruint costarà temps, esforços i diners, i alguns encara tindran la barra de culpar de la manca d’activitat econòmica els governants que els substitueixin. Podem posar noms concrets a aquestes reflexions, des de l’alcaldessa de Barcelona fins als líders de Podemos, passant pels cupaires i els comunistes residuals de la vella guàrdia que encara defensen en veu alta tan nefasta ideologia.

Coherència vs. responsabilitat

Foto: La Vanguardia

La gent de la CUP va dir des del primer dia que no investiria Mas com a president, i així s’han mantingut fins al final. No s’han mogut ni un mil·límetre. Màxima coherència. Junts pel Sí va dir des de la presentació de la seva candidatura que el seu únic candidat era Mas, però com que volien evitar de totes totes unes noves eleccions al març, al final van haver de sacrificar-lo i buscar-ne un altre. El risc era que si cap de les dues parts baixava del burro hagués passat allò de entre todos la mataron y ella sola se murió, i l’expresident espanyol Aznar encara s’estaria petant de riure per les cantonades d’Espanya. Uns han posat la seva coherència per davant de la responsabilitat, els altres han optat pel contrari, i cadascuna de les parts deu tenir les seves raons per actuar com ha actuat.

Uns han sigut coherents amb el suport de deu diputats i, suposadament, amb el suport de la meitat de la seva militància, tot i que, pel que s’ha anat sabent després, el resultat d’aquella votació està molt qüestionat. Els altres van haver d’aparcar la seva coherència tot i disposar d’un suport parlamentari sis vegades superior. Però la debilitat extrema de l’acord va quedar confirmada immediatament després d’assolir-lo. Així, les prepotents declaracions de diputats de la CUP ventant-se d’haver enviat Mas i diversos consellers del seu govern “a la paperera de la història” eren del tot sobreres, i la manifestació afegida que l’acord és reversible no augura res de bo. Ahir des de la CUP ja suggerien que Puigdemont, que encara ni tan sols ha pres possessió del seu càrrec, s’hauria de sotmetre a una moció de confiança. Només un irresponsable pot romandre tranquil escoltant aquestes coses.

Avui som exactament allà on érem el 27-S a la nit, amb un Parlament que té majoria absoluta independentista. Però, dit això, tothom ha de ser conscient que tenim uns acords tan fràgils que es poden trencar en qualsevol moment. Negociar sempre comporta la generositat de cedir, però sembla que els nostres representants polítics ignoraven els altíssims costos de negociar amb segons quin adversari. Tot i que ens han venut que Junts pel Sí i la CUP serien socis lleials cal no oblidar que segueixen sent adversaris polítics amb interessos totalment contraposats. Tant de bo s’acabi imposant la responsabilitat i això no passi, però en qualsevol moment ens poden donar un disgust.

La CUP ha guanyat perdent

La política té coses ben estranyes. A Catalunya, per exemple, l’últim partit amb representació parlamentària —amb només 10 diputats de 135— ha acabat guanyant, és un dir, la partida que s’ha estat jugant durant més de tres mesos, tot i haver perdut, òbviament, les eleccions del 27-S. La CUP volia, per sobre de tot, que Mas marxés, i potser algun dia ens explicaran els motius reals de la seva exigència, no la xerrameca buida a la qual ens tenen acostumats.

La CUP ha guanyat perdent, però segur que no passaran a la història com els guanyadors. El desgast polític importantíssim que la CUP ha infligit al país és del tot inqüestionable, i no veig cap motiu per alegrar-nos-en ni, menys encara, per felicitar-los. I cal dir també que els partits que han acabat caient en el joc anti Mas de la CUP es mereixen més d’un retret. Més d’un polític hauria d’anar passant cap a casa.

Durant els últims tres mesos els nostres representants polítics s’han burlat dels electors i, mes d’hora que tard, aquest episodi esperpèntic acabarà passant factura. A qui? Això encara està per veure. Amb aquest acord in extremis només hi veig un gran motiu de satisfacció: Espanya no es podia permetre de cap manera un acord a Catalunya, i ara se l’haurà de menjar amb patates.

Cal felicitar a qui avui serà investit President de la Generalitat: Carles Puigdemont. I felicitar, també, a qui ens ha dut fins aquí amb tanta valentia política com desgast personal, i que ha decidit enretirar-se just abans del toc de campana: Artur Mas. Tant l’un com l’altre segur que passaran a la història. I dit tot això, repeteixo, jo hauria preferit anar a unes noves eleccions. Però les coses són com són, i no sempre surten al gust de tothom.

Els reis republicans de Sarrià

El dictador Franco utilitzava el futbol per tenir entretinguts els espanyols; mentre discutien de futbol no criticaven el seu règim i es passava de puntetes sobre els temes importants. A Sarrià, aquest any, hem tingut uns reis que semblaven inspirats en aquelles pràctiques de la dictadura, que a molts ens provoquen vergonya aliena. Així, el rei blanc, en comptes de dirigir-se als nens, grans protagonistes de la festa, es va dedicar a fer públiques les seves frustracions republicanes mitjançant un discurs antiborbònic del tot inoportú. Què pretenia tapar el rei blanc amb la seva sortida de to?

Amb la nova esquerra barcelonesa l’alcaldessa, sense disfressar, va pujar a la carrossa del rei blanc, intentant acaparar un protagonisme que aquell dia no li pertocava. Mentrestant, el conseller del nostre districte, disfressat de rei blanc, deixava constància pública de les seves frustracions polítiques. Al marge de la coincidència o no que els sarrianencs poguessin tenir amb aquell discurs, un tema en el qual avui no toca entrar-hi, ningú amb dos dits de front pot defensar que el lloc, el dia i el personatge eren els més adequats per criticar els reis que viuen a Madrid (Espanya).

Hi ha reis que no rumien gaire, i quan obren la boca per fer política barata són incapaços de tenir en compte el públic al qual s’adrecen —nens petits en aquest cas— i ignoren allò que s’espera d’ells en una diada tan senyalada. I encara que aquest és un tema menor sense massa importància, penso que calia deixar-ne constància. Esperem que en edicions futures els organitzadors de la cavalcada tinguin present que als reis se’ls ha d’exigir la mínima dosi de sentit comú que aquest any molts sarrianencs hem trobat a faltar.

Societat de consumidors

(L’article original en versió paper es va publicar l'24 de desembre de 2015 a la pàg. 4 del núm. 1.736 de La Veu de l'Anoia)

Aquestes festes es confirma una vegada més la tendència imparable de perdre costums catalans que fins fa poc semblaven molt consolidats. Simultàniament, se n’incorporen de nous, vinguts de fora, bàsicament amb un únic objectiu: augmentar el consum. Per entendre’ns, cada dia hi ha més Fridays, Mondays i Papàs/Pares Noels, com si amb la nostrada festa de Reis, i molt especialment a la ciutat d’Igualada, no en tinguéssim prou. Ara resulta que els catalans hem de ser consumidors tant sí com no. A marxes forçades estem deixant de ser considerats com a clients per ser tractats cada dia més com a simples consumidors. Aquesta tendència que, com deia abans, sembla imparable, la veig com un signe d’una societat molt pobra i decadent. Potser rica en diners, en alguns casos, però pobra en valors.

L’objectiu únic i últim —no només dels botiguers, que encara es podria entendre, sinó de molts governants de gairebé tots els colors polítics— és, especialment en aquesta època de l’any, que comprem i comprem, necessitem o no allò que ens ofereix el mercat. Aquests dies es compren moltes coses innecessàries, i es fan regals poc rumiats, i només pensant en el regal pel regal. S’ha de fer i punt, quan segurament molta gent preferiria una hora de conversa en lloc del clàssic regal de compromís. És la malaltia del consumisme que ens envaeix. Alguns diuen que, si es compra, el país va endavant, però molts semblen haver oblidat els disbarats que es feien fins fa pocs anys amb aquella facilitat d’accés al crèdit perquè la gent adquirís pisos i altres béns que en molts casos no necessitaven. Molts encara no s’han recuperat d’aquells excessos, i alguns no se’n recuperaran mai.

Jo vaig, però, una mica a contracorrent del consumisme generalitzat. Els missatges que intenten esperonar el consum pel consum no només no em motiven a comprar sinó que em produeixen l’efecte al·lèrgic contrari: m’allunyen de les botigues. Compro quan ho necessito, no quan el gremi de comerciants o els partits polítics que s’afegeixen a la festa consumista em diuen que ho haig de fer. El missatge que se’ns transmet aquests dies és que com més comprem més feliços serem, i és evident que això és fals. Però hi ha persones que s’ho creuen, i llavors pateixen si no poden accedir a allò que els diuen que han de comprar i que no necessiten per res. Durant el Black Friday i altres anglosaxonades no vaig comprar res, i no tinc cap complex de pobre. Hi ha pobres que són tan pobres que només tenen diners. Bon Nadal i bon any a tothom!

Immobilisme disfressat de coherència

Des del 27-S la bandera d’uns i altres ha estat la coherència. Els de la CUP van dir des del primer dia que no investirien Mas com a president, i els de Junts pel Sí van assegurar, també des del primer dia, que no canviarien de candidat a la presidència. Uns i altres han sigut coherents fins al final, i el resultat d’aquesta doble coherència ha estat un fiasco polític de grans proporcions que ens avergonyeix a tots. Si més no, m’avergonyeix a mi.

Però quan ningú es belluga i la coherència esdevé immobilisme, i això és exactament el que uns i altres ens han mostrat durant els més de tres mesos transcorreguts des de la jornada electoral, qualsevol negociació deixa de ser una negociació per passar a ser una comèdia, un diàleg de sords, dos monòlegs. Com es podia resoldre una situació així? Només amb democràcia, és a dir, avaluant democràticament la força que uns i altres tenen en la societat catalana. En aquest cas, 62 contra 10. Arribats a aquest punt un es pregunta qui hauria d’haver cedit, qui té més suport popular i qui en té menys. La resposta és obvia.

Ens han estat dient que la persona no era el problema, però al final s’ha demostrat que el problema d’uns i altres era precisament la persona, Mas, que uns no volien veure ni en pintura i els altres consideraven que, sent l’actiu més important del procés, no se’n podia prescindir. El resultat és que l’independentisme, tot i ser majoritari al Parlament, ha perdut aquesta etapa del Dakar, i l’unionisme minoritari l’ha guanyat. Però no confonguem les coses, el procés segueix ben viu, aquest Dakar és molt llarg, i en l’etapa final tots votarem i ens comptarem. I no en tingueu cap dubte, en aquesta pel·lícula, com en gairebé totes, al final guanyaran els bons.