Societat de consumidors

(L’article original en versió paper es va publicar l'24 de desembre de 2015 a la pàg. 4 del núm. 1.736 de La Veu de l'Anoia)

Aquestes festes es confirma una vegada més la tendència imparable de perdre costums catalans que fins fa poc semblaven molt consolidats. Simultàniament, se n’incorporen de nous, vinguts de fora, bàsicament amb un únic objectiu: augmentar el consum. Per entendre’ns, cada dia hi ha més Fridays, Mondays i Papàs/Pares Noels, com si amb la nostrada festa de Reis, i molt especialment a la ciutat d’Igualada, no en tinguéssim prou. Ara resulta que els catalans hem de ser consumidors tant sí com no. A marxes forçades estem deixant de ser considerats com a clients per ser tractats cada dia més com a simples consumidors. Aquesta tendència que, com deia abans, sembla imparable, la veig com un signe d’una societat molt pobra i decadent. Potser rica en diners, en alguns casos, però pobra en valors.

L’objectiu únic i últim —no només dels botiguers, que encara es podria entendre, sinó de molts governants de gairebé tots els colors polítics— és, especialment en aquesta època de l’any, que comprem i comprem, necessitem o no allò que ens ofereix el mercat. Aquests dies es compren moltes coses innecessàries, i es fan regals poc rumiats, i només pensant en el regal pel regal. S’ha de fer i punt, quan segurament molta gent preferiria una hora de conversa en lloc del clàssic regal de compromís. És la malaltia del consumisme que ens envaeix. Alguns diuen que, si es compra, el país va endavant, però molts semblen haver oblidat els disbarats que es feien fins fa pocs anys amb aquella facilitat d’accés al crèdit perquè la gent adquirís pisos i altres béns que en molts casos no necessitaven. Molts encara no s’han recuperat d’aquells excessos, i alguns no se’n recuperaran mai.

Jo vaig, però, una mica a contracorrent del consumisme generalitzat. Els missatges que intenten esperonar el consum pel consum no només no em motiven a comprar sinó que em produeixen l’efecte al·lèrgic contrari: m’allunyen de les botigues. Compro quan ho necessito, no quan el gremi de comerciants o els partits polítics que s’afegeixen a la festa consumista em diuen que ho haig de fer. El missatge que se’ns transmet aquests dies és que com més comprem més feliços serem, i és evident que això és fals. Però hi ha persones que s’ho creuen, i llavors pateixen si no poden accedir a allò que els diuen que han de comprar i que no necessiten per res. Durant el Black Friday i altres anglosaxonades no vaig comprar res, i no tinc cap complex de pobre. Hi ha pobres que són tan pobres que només tenen diners. Bon Nadal i bon any a tothom!