Fixeu-vos en un petit detall: els dirigents polítics del món, com més dictadors són més medalles porten penjades. A la nostra societat, una democràcia formal però amb moltes mancances democràtiques, les medalles també solen agradar, i no vull establir aquí una relació entre una cosa i l’altra. Potser és casualitat, simplement em limito a deixar-ne constància. Sóc poc partidari de les medalles, excepte si la medalla és pensionada, que llavors almenys té alguna utilitat pràctica.
Al meu barri, per posar un exemple ben proper, ara s’està debatent quina senyora de Sarrià és mereixedora de rebre la medalla de la dona. Dels homes, que també n’hi deu haver algun amb mèrits, veig que ni se’n parla. Queda dit. I a la meva ciutat, sense anar més lluny, s’acaba de decidir retirar la medalla d’or de Barcelona que s’havia concedit fa anys a la senyora Borbón. Quan he vist el debat he pensat que si no li haguessin donat, ara no s’hauria de perdre el temps discutint sobre la seva retirada.
A dalt reprodueixo la imatge de la senyora Borbón sent condecorada per l’alcalde Maragall. Al fons, Miquel Roca Junyent (a la foto, tapat per l’alcalde), llavors regidor i cap de l’oposició municipal, i ara el seu advocat, i aplaudint amb cara de gran satisfacció i complicitat, Eulàlia Vintró, una regidora comunista i republicana. Sembla ser que al voltant de les medalles es conreen complicitats molt transversals.
Al meu barri, per posar un exemple ben proper, ara s’està debatent quina senyora de Sarrià és mereixedora de rebre la medalla de la dona. Dels homes, que també n’hi deu haver algun amb mèrits, veig que ni se’n parla. Queda dit. I a la meva ciutat, sense anar més lluny, s’acaba de decidir retirar la medalla d’or de Barcelona que s’havia concedit fa anys a la senyora Borbón. Quan he vist el debat he pensat que si no li haguessin donat, ara no s’hauria de perdre el temps discutint sobre la seva retirada.
A dalt reprodueixo la imatge de la senyora Borbón sent condecorada per l’alcalde Maragall. Al fons, Miquel Roca Junyent (a la foto, tapat per l’alcalde), llavors regidor i cap de l’oposició municipal, i ara el seu advocat, i aplaudint amb cara de gran satisfacció i complicitat, Eulàlia Vintró, una regidora comunista i republicana. Sembla ser que al voltant de les medalles es conreen complicitats molt transversals.
5 comentaris:
Tens raó. Molts cops les medalles sobren. Un cas és el de la senyora Borbón. L'imatge de la familia Borbónica (excloent Felip VI) és patética. Ho reconec. Ara, dit això em dona la sensació que a alguns tot el que provingui d' Espanya li fa fàstic. I nosaltres també tenim gent fastigosa i patética com per exemple la família Pujol.
Luis,
No marxem del tema, que avui va de medalles, totes, les d'aquí i les de fora, també les Creus de Sant Jordi.
Ja ho se Miquel. Pero a mi m´agrada la polémica. Ara, si parlem del tema de la medalla a la senyora ´Borbón, llavors tens tota la raó.
Ja sé que escric una obvietat però que consti: Per quin motiu li varen atorgar? Li deien "la nostra" a la infanta. Tot plegat va venir a Barcelona a divertir-se i a cobrar un bon sou de la Caixa. Quan les autoritats fan gestos com aquests jo els hi perdo el respecte, suposant que els n'hi tingués.
Glòria,
"La nostra" no sé si ho era, però que aquella medalla la vam pagar entre tots els barcelonins és una realitat ;-)
Publica un comentari a l'entrada