Des del 27-S la bandera d’uns i altres ha estat la coherència. Els de la CUP van dir des del primer dia que no investirien Mas com a president, i els de Junts pel Sí van assegurar, també des del primer dia, que no canviarien de candidat a la presidència. Uns i altres han sigut coherents fins al final, i el resultat d’aquesta doble coherència ha estat un fiasco polític de grans proporcions que ens avergonyeix a tots. Si més no, m’avergonyeix a mi.
Però quan ningú es belluga i la coherència esdevé immobilisme, i això és exactament el que uns i altres ens han mostrat durant els més de tres mesos transcorreguts des de la jornada electoral, qualsevol negociació deixa de ser una negociació per passar a ser una comèdia, un diàleg de sords, dos monòlegs. Com es podia resoldre una situació així? Només amb democràcia, és a dir, avaluant democràticament la força que uns i altres tenen en la societat catalana. En aquest cas, 62 contra 10. Arribats a aquest punt un es pregunta qui hauria d’haver cedit, qui té més suport popular i qui en té menys. La resposta és obvia.
Ens han estat dient que la persona no era el problema, però al final s’ha demostrat que el problema d’uns i altres era precisament la persona, Mas, que uns no volien veure ni en pintura i els altres consideraven que, sent l’actiu més important del procés, no se’n podia prescindir. El resultat és que l’independentisme, tot i ser majoritari al Parlament, ha perdut aquesta etapa del Dakar, i l’unionisme minoritari l’ha guanyat. Però no confonguem les coses, el procés segueix ben viu, aquest Dakar és molt llarg, i en l’etapa final tots votarem i ens comptarem. I no en tingueu cap dubte, en aquesta pel·lícula, com en gairebé totes, al final guanyaran els bons.
Però quan ningú es belluga i la coherència esdevé immobilisme, i això és exactament el que uns i altres ens han mostrat durant els més de tres mesos transcorreguts des de la jornada electoral, qualsevol negociació deixa de ser una negociació per passar a ser una comèdia, un diàleg de sords, dos monòlegs. Com es podia resoldre una situació així? Només amb democràcia, és a dir, avaluant democràticament la força que uns i altres tenen en la societat catalana. En aquest cas, 62 contra 10. Arribats a aquest punt un es pregunta qui hauria d’haver cedit, qui té més suport popular i qui en té menys. La resposta és obvia.
Ens han estat dient que la persona no era el problema, però al final s’ha demostrat que el problema d’uns i altres era precisament la persona, Mas, que uns no volien veure ni en pintura i els altres consideraven que, sent l’actiu més important del procés, no se’n podia prescindir. El resultat és que l’independentisme, tot i ser majoritari al Parlament, ha perdut aquesta etapa del Dakar, i l’unionisme minoritari l’ha guanyat. Però no confonguem les coses, el procés segueix ben viu, aquest Dakar és molt llarg, i en l’etapa final tots votarem i ens comptarem. I no en tingueu cap dubte, en aquesta pel·lícula, com en gairebé totes, al final guanyaran els bons.
2 comentaris:
Miquel, torno amb el mateix. Al final guanyaran els bons? Aquí no hi ha ni bons ni dolents. Uns son independentistes i els altres unionistes. Les dues idelogies són igual de respectables.
L´independentisme ha perdut aquesta etapa del Dakar? Tu dius que si. Jo dic que la del 27S també es va perdre. Antonio Baños ho va reconèixer. Pero es igual, al Març tornarem a tenir eleccions i ja veurem que passa.
Luis,
Totes les posicions són respectables, en això coincidim.
Publica un comentari a l'entrada