Indumentàries

Fa unes setmanes, per assistir a la gala dels Premios Goya, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, es va posar un esmòquing. El mateix polític, per anar a veure el seu cap d’estat es posa una camisa amb les mànigues arremangades, uns texans i calçat esportiu; i per anar al seu parlament, també. Del vestuari que utilitza Iglesias se’n poden fer moltes lectures, i la meva és que ell considera més solemne anar al teatre que anar al Congreso de los Diputados, on es troba la seu de la sobirania popular.

Aquesta setmana, per anar de visita política a Londres i Brussel·les, el líder de Sortu, Arnaldo Otegi, s’ha posat un vestit fosc i corbata, i els diaris expliquen que és la primera vegada que el líder abertzale opta per aquesta indumentària.

Les senyores i els senyors de la CUP, i no són pas els únics, van al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona amb samarretes i texans, com si sortint d’allà tinguessin previst anar a buscar bolets sense temps de passar per casa a canviar-se de roba.

Res a dir, cadascú escull el seu vestuari i la imatge pública que vol donar. Aquesta gent sap perfectament a qui s’adreça i quins són els seus votants potencials, així com quins ciutadans, que es fixen en aquests detallets, difícilment els votaran mai.

Incoherència

Imatge: elcorreo.com

En política, sense violència tot és possible. Aquesta afirmació s’ha repetit molt en les últimes dècades. Els polítics espanyols s’han passat anys insistint que els terroristes i les persones que els donaven suport havien d’oblidar-se de la lluita armada i fer política des de les institucions. Una demanda, per cert, que té tot el sentit. El fet és que aquella banda terrorista va deixar de matar fa uns anys, i a mesura que van sortint de la presó alguns dels seus membres i simpatitzants ara intenten fer política des de les institucions. Tot i no ser l’únic, Arnaldo Otegi és el cas més emblemàtic d’aquesta nova fornada de polítics excarcerats que abans donaven suport a l’acció armada i ara es proposen fer política des de les institucions. Otegi ha estat condemnat diverses vegades —per cert, mai per haver matat— i s’ha passat uns quants anys a la presó, els últims pel que alguns experts consideren un delicte d’opinió. Però això ja seria un altre debat, i el fet és que ara Otegi ja és una persona lliure i sense assumptes pendents amb la justícia. Ara ha començat la seva campanya electoral —aspira a ser el pròxim lehendakari—, i aquesta setmana ha fet una visita a Londres i una altra al Parlament Europeu. Doncs bé, molts d’aquells polítics que deien que sense violència tot és possible, molts d’aquells que s’han passat dècades reclamant que la política s’havia de fer des de les institucions, ara es posen les mans al cap i critiquen que Otegi s’hagi posat americana i corbata i hagi anat a Londres i al Parlament Europeu a donar unes conferències. Jo d’això en dic incoherència. A veure si encara serà veritat aquella frase tan repetida que diu que contra ETA vivíamos mejor.

Jugar amb la ignorància de la gent

Il·lustració: The New Yorker

Molts polítics juguen contínuament amb la ignorància de la gent, i alguns són tan rucs que fins i tot en presumeixen. Ignoro si es tracta d’una característica general de la condició humana —vull pensar que no— però els fets ens demostren que, almenys entre la classe política, aquesta és una pràctica força habitual. Per altra banda, a molta gent ja els va bé que els enredin, i semblen preferir viure enganyats en la ignorància que haver-se d’enfrontar a la dura realitat. I així ens va, tenim la classe política que tenim, però potser no ens en mereixem d’altra. Ep, amb totes les excepcions que calguin, que de polítics honestos també en tenim alguns.

Bona diada de Sant Jordi!

La rosa guanyadora del concurs de La Vanguardia

La resposta d’un alcalde

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.752 de La Veu de l'Anoia)

Un proverbi espanyol diu que “allá donde fueres, haz lo que vieres”. Sempre intento aplicar-me aquest consell a mi mateix, i actuo així no per res més que vagi més enllà del pur sentit comú. Per motius professionals l’autor d’aquest blog ha hagut de viatjar per tot el món i tractar amb tota mena de gent, i allà on he anat sempre he intentat adaptar-me. Quan sóc a l’estranger —i, per mi, l’estranger comença a menys de dos-cents quilòmetres de Sarrià— mai he tractat d’imposar la meva llengua, els meus costums ni la meva cultura, sinó que intento adaptar-me a tot el que em vaig trobant. Entre altres motius, perquè no acceptar-ho seria ridícul, i una de les situacions de les quals sempre intento fugir és de fer el ridícul.

Fetes aquestes precisions, i sent conscient que avui corro el risc que aquestes reflexions es puguin mal interpretar, a continuació reprodueixo la resposta, amb adaptació lliure a Catalunya, de l’alcalde d’una ciutat d’un país centreeuropeu a uns pares musulmans que havien exigit la retirada de la carn de porc dels menús escolars:

“Els musulmans han d’entendre que s’han d’adaptar a Catalunya, als seus costums, a les seves tradicions i a la seva manera de viure, perquè va ser el país que lliurement van escollir per emigrar. Han d’entendre que són ells els que s’han d’integrar i aprendre a viure a Catalunya; que han de ser ells, i no els catalans, els que canviïn el seu estil de vida. La majoria de catalans no són racistes ni xenòfobs, i accepten molts immigrants, de molts països amb diferents cultures i religions, contradient molts països musulmans que no accepten els immigrants no musulmans. Els musulmans han d’entendre que a Catalunya, amb les seves arrels judeocristianes, les esglésies i festes religioses, la religió ha de romandre en l’àmbit privat. Per tant, en justa correspondència, Catalunya té el dret de rebutjar qualsevol concessió a l’Islam i les seves lleis. Per als musulmans que no se senten còmodes a Catalunya, hi ha mig centenar de països musulmans a tot el món, la majoria d’ells poc poblats i llestos per rebre’ls amb els braços oberts. Si van deixar el seu país per venir a Catalunya, i no a un país musulmà, és perquè van considerar que la vida és millor a Catalunya que en altres llocs, però han d’entendre que els catalans no estan disposats a renunciar a la seva identitat ni a la seva cultura.”

No cal dir que, deixant de banda el redactat manifestament millorable de la carta de l’alcalde, comparteixo fil per randa les seves reflexions.

Aznar té raó

L’expresident del govern espanyol José María Aznar és un dels personatges de la política que, en general, cauen més malament. De motius que justifiquen aquesta actitud en sobren, però com que són en boca de molts no em dedicaré ara a relacionar-los un per un. No dic que mentre era president no hagués fet coses positives, que alguna en va fer; per exemple, eliminar el servei militar obligatori. Però el balanç dels seus vuit anys de mandat és que es tracta d’un personatge nefast, tant per Espanya com, i més encara, per Catalunya. I com a expresident també ha esdevingut un personatge tòxic pel seu propi partit, els dirigents del qual no saben com treure-se’l de sobre.

Ara bé, en el seu contenciós fiscal amb la hisenda espanyola Aznar té raó. El ministeri de la cosa té el mal costum d’esbombar casos particulars de problemes amb hisenda sempre que li convé. S’han fet públics els problemes fiscals de tota mena de personatges, des d’artistes fins a polítics, passant per empresaris, esportistes, etc., i això està expressament prohibit per la llei. Pel càrrec que ocupa Montoro pot saber moltes coses però no les pot fer públiques, ni ell ni els funcionaris que estan a les seves ordres. En democràcia, els contribuents que tenen problemes amb hisenda també tenen drets.

Aznar ha anunciat una querella i ha fet bé. Una cosa és que un determinat personatge no caigui bé, i una altra és que algú s’aprofiti d’informació confidencial i l’airegi als mitjans d’informació amb vés a saber quines intencions. Aznar té raó, com també la tenia el podemita Monedero quan es va trobar en una situació molt similar (tributar per societats en comptes de fer-ho per renda). Si aquest fos un país normal el ministre ja hauria dimitit o hauria estat cessat per qui el va nomenar. I és que, en democràcia, amb aquestes coses no s’hi pot jugar. Però, dissortadament, aquest no és un país normal.

La censura de TV3

Aquest comentari és un complement de l’article que vaig publicar divendres amb el títol Les brometes de la Moliner. Quina va ser la reacció de TV3 a la minifalla constitucional de la Moliner? Censurar el vídeo i eliminar-lo de la web, se suposa que amb l’objectiu de fer-lo desaparèixer de la xarxa. Un objectiu, per cert, més aviat complicat, perquè després de penjar un vídeo a internet difícilment aconseguiràs fer-lo desaparèixer de la xarxa, i més quan ja ha estat vist per milers de persones. El fet és que la direcció de TV3 primer va decidir penjar el vídeo i, vistes algunes protestes, després el va eliminar, i no queda clar amb quin criteri van decidir aplicar la censura.

L’acció de la Moliner ha rebut més crítiques negatives que positives, potser? No m’atreviria pas a afirmar-ho, he vist també molts aplaudiments a la seva acció. Tot indica que la direcció de TV3 ha reaccionat moguda per la por. De fet, els que apliquen la censura, tant ara amb la democràcia com abans amb la dictadura, acostumen a actuar més moguts per la por que per altres motivacions. Els responsables de despenjar el vídeo de la Moliner saben que més amunt sempre hi ha algú que vigila, i com que aquest algú mai saps com reaccionarà van preferir despenjar el vídeo i no córrer més riscos que el de fer el ridícul. Tot plegat, molt lamentable.

Les brometes de la Moliner

Foto: La Vanguardia

No conec personalment a Empar Moliner ni he llegit cap dels seus llibres. Tampoc puc jutjar les seves intervencions a TV3 perquè Moliner actua al matí i a aquelles hores no miro la tele. He vist, però, el vídeo d’una de les seves últimes actuacions televisives, en la que la nostra protagonista simulava la crema d’una Constitución Española com a protesta per una sentència del Tribunal Constitucional espanyol contrària a una llei catalana que pretenia protegir els drets de determinats col·lectius afectats per la pobresa energètica.

A partir d’aquí s’han produït reaccions de tota mena, des de qui demana que Moliner sigui acomiadada de TV3 fins a qui ha anunciat que presentaria denuncia al jutjat per aquests fets.

Fins aquí el relat dels fets, als que hi afegiré que jo també sóc partidari de la llei catalana que ara han tombat a Madrid, una decisió difícil d’entendre perquè pretén deixar sense cobertura energètica a centenars de famílies catalanes necessitades que havien demanat aquest ajut a l’administració pública. Aprofitaré per dir que també sóc un aferrissat defensor de la llibertat d’expressió, sense matisos.

Quina ha estat la brometa de Moliner a la vergonyosa decisió del TC? Cremar en públic la Constitución. Amb quina intenció? Al meu entendre, només la de provocar. Servirà d’alguna cosa positiva aquesta provocació? Al meu entendre, no. Ens farem més simpàtics els catalans? A Espanya segur que no.

Em diuen que la Moliner sempre és molt de la brometa, i que li agrada que li riguin les gràcies. Bé, res a dir, cadascú és com és i cadascú té els seus gustos. Però, dit això, considero que aquesta mena de brometes —brometes per a alguns, provocacions per a altres— no són pròpies d’una televisió pública com TV3. Per a aquestes cosetes ja tenim Tele5 i altres cadenes privades.

Un discret suport popular

Foto: La Vanguardia

De vegades, quan sorgeixen discrepàncies sobre les actuacions de l’ajuntament, els dirigents polítics colauistes que són directament responsables del nostre districte ens responen “que a nosaltres ens han votat per tirar endavant el nostre programa electoral” (copyright Gerardo Pisarelo, el regidor del districte), com volent donar a entendre que, si la gent els vota, tenen carta blanca per fer i desfer al seu gust. Però afirmacions com aquesta s’han de contrastar amb xifres concretes. Així, si parlem del conjunt de la ciutat de Barcelona, cal recordar que només un de cada quatre votants barcelonins va donar suport a la llista que actualment governa la ciutat, i això vol dir, entre altres coses, que tres de cada quatre votants barcelonins van triar altres opcions polítiques que ara es troben a l’oposició. Però és que si ens centrem concretament en el nostre àmbit geogràfic més proper, el districte de Sarrià-Sant Gervasi, cal tenir present que aquest suport va quedar reduït a la mínima expressió: el 10,51 per cent dels vots emesos. Tractant-se d’un nou partit que es presentava per primera vegada a les eleccions són uns resultats que estan prou bé, però tampoc és per tirar coets i presumir d’un suport popular que, sent molt optimistes, només podem qualificar de discret. Una mica d’humilitat per part dels dirigents de Barcelona en Comú seria, per tant, recomanable.

Aneu a fregir espàrrecs

Forma part del meu particular codi de conducta social que en el transcurs d’una discussió sempre has d’intentar mantenir unes formes mínimament correctes i educades. Així, abans de caure en la desqualificació gratuïta del teu interlocutor, sempre és millor callar. Quan en una discussió el teu interlocutor, aparentment sense disposar de més arguments mínimament sòlids, et deixa anar un “aneu a fregir espàrrecs”, fent servir el plural que no havia utilitzat abans, com si de cop i volta et volgués tractar de vos ves a saber amb quines secretes intencions, saps que ja has guanyat. Si més no, és la traducció que acostumo a fer quan em trobo amb situacions com aquesta.

Llibertat vs. seguretat

(L’article original en versió paper es va publicar el 1 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.750 de La Veu de l'Anoia)

Sempre que es produeix un atemptat terrorista es reobre un debat que s’ha convertit en tot un clàssic de la ciència política. Així, el plantejament que se’ns fa és aquest: acceptaria vostè una retallada de les seves llibertats per tal que el govern pugui garantir la seva seguretat? Hi ha qui, segurament sense rumiar gaire, respon que sí, és clar, només faltaria. A mi, en canvi, no em cal rumiar gaire per respondre, d’entrada, que no, de cap manera. Intentaré explicar-ho.

Aquesta és, al meu entendre, una pregunta trampa, perquè la seguretat total o el risc zero no existeixen, ni aquí ni enlloc. Partint d’aquesta premissa, per més que se’ns retallessin les llibertats individuals i/o col·lectives cap governant de cap país del món ens podria garantir la nostra seguretat. I mentrestant, mentre discutim sobre llibertat vs. seguretat, les llibertats ja les hauríem perdut. I quan et prenen una cosa costa molt que te la tornin, i més si qui te l’ha de tornar és el govern.

Amb totes les excepcions que calguin, el governant acostuma a tenir una tendència malaltissa a voler-ho controlar tot i, per tant, si qui formula la pregunta és un governant, molt possiblement espera que la resposta majoritària sigui que sí, i tractarà de convèncer la ciutadania que per damunt de tot hi ha d’haver la seguretat. Però si qui es fa la pregunta és un ciutadà que, com jo, no necessàriament dóna per bons els arguments dels governants, aquí ja no hi haurà tanta unanimitat.

Renunciar a una part de les nostres llibertats és com devaluar la democràcia. Com que tinc una tendència a dubtar, d’entrada, de les afirmacions i promeses dels nostres governants, la meva resposta, com he dit abans, seria que no es pot acceptar una retallada de les llibertats a canvi de res. De res, sí, perquè, repeteixo, la seguretat que ens prometen a canvi de renunciar a la llibertat només és fum. I com que la seguretat que ens prometen simplement no existeix, no ens la pot garantir ningú.

Qui es proposa perpetrar un atemptat terrorista ho acaba fent, i més quan està disposat a deixar-hi la pell. Quan el terrorista no dóna cap valor a la seva vida ens enfrontem a un problema més difícil de resoldre, i el debat polític s’hauria d’ampliar molt més, anant a l’arrel del problema. La solució no ens arribarà afeblint la democràcia amb la retallada de les llibertats sinó enfortint-la, i posant en marxa, allà on s’origina el problema, un canvi radical de les polítiques econòmiques, socials i educatives que s’han aplicat fins ara.

Molta xerrameca i poca cosa més

Avui parlaré novament del govern municipal de la capital de Catalunya. Onze mesos després de les eleccions municipals podem resumir l’actuació de l’equip de govern durant aquest període en molta xerrameca i poca cosa més. Els nous dirigents han abusat de la xerrameca del no, de l’estil no volem cotxes, no volem contaminació, no volem tants turistes, no volem nous hotels, no volem que els bars tinguin terrasses, etc. Escoltant-los, de vegades sembla que busquin que Barcelona deixi de ser una capital moderna i competitiva.

I un repetitiu discurs de la participació que al final es queda en no res, excepte en considerar que tot el que es feia abans, fins i tot el que es feia bé, s’ha de revisar a fons. Moltes reunions farcides de grans declaracions d’intencions, i moltes trobades amb veïns que de seguida intueixes que l’únic objectiu que tenen és fer-les, sense cap intenció aparent d’anar més enllà. Sembla que només es busqui l’estadística de les reunions. I quan preguntes alguna cosa concreta et diuen que no ho saben, que ja s’ho estudiaran.

I així han anat passant les setmanes, i els mesos, i aviat farà un any de les eleccions. Diria que en altres pobles i ciutats de Catalunya això no passa. Aquí, persones que al principi hi estaven molt implicades, i s’ho miraven amb molta simpatia i la lògica curiositat, comencen a estar cansades de tant procés participatiu per a no res. Es detecta una creixent manca d’interès ciutadà pels discursos ideològics dels nous dirigents, i potser començaria a ser hora d’anar oblidant la xerrameca i començar a governar en positiu.

Fronteres

Només centrant-nos en Europa existeix la possibilitat que el Regne Unit deixi de formar part de la Unió Europea, que Escòcia deixi de ser britànica, que Catalunya surti d’Espanya i que Flandes s’independitzi de Bèlgica. Això voldria dir, entre altres moltes coses, l’establiment d’unes noves fronteres. Així, allà on ara passes d’una banda a l’altra sense ni adonar-te’n, potser aviat et trobaràs que et fan aturar per passar determinats controls.

Espanya té ara mateix diverses fronteres terrestres que la separen d’Andorra, França, el Marroc, Portugal i el Regne Unit. Excepte les fronteres que separen Espanya del Marroc (Ceuta i Melilla) i el Regne Unit (Gibraltar), la resta són fronteres diguem-ne nominals, en les que normalment no et fan aturar, tot i que de vegades també s’hi fan controls aleatoris extraordinaris; per exemple, a la frontera andorrana.

Quan Catalunya s’independitzi d’Espanya, no cal dir que suposant que els catalans així ho decideixin democràticament, Catalunya tindrà frontera terrestre amb tres països: Andorra, Espanya i França. Amb Andorra i França la frontera ja existeix, només que ara són fronteres espanyoles i passarien a ser catalanes. L’única nova frontera d’una Catalunya independent seria amb Espanya.

Partint de la base que la voluntat de les autoritats comunitàries europees coincidirà amb la voluntat majoritària dels catalans, no tinc cap dubte que la continuïtat de Catalunya com a membre de la Unió Europea està garantida. Europa necessita socis que siguin contribuents nets, i no cal dir que Catalunya n’és un d’ells. La conclusió és que en una Catalunya independent no hi hauria canvis substancials en el disseny actual de les nostres fronteres.

Iceta i companyia

Encara que públicament no se li coneixen activitats professionals remarcables al marge de l’ampli camp de la política, és a dir, que no pot presumir gaire d’experiència laboral en el món diguem-ne real en el que ens movem la majoria dels mortals (el món de la política és tota una altra història), i aquesta mancança, evidentment, no deixa de ser un handicap, no em fa res admetre que Miquel Iceta és un dels polítics intel·ligents del nostre país, i ho dic des de la meva llunyania ideològica amb el nostre personatge.

Iceta és el màxim responsable de la franquícia catalana del PSOE, que sembla tenir una vocació inequívoca per transformar-se, també, en un partit extraparlamentari a Catalunya. I dic també perquè, en aquest sentit, els dos grans partits espanyols a Catalunya sembla que s’hagin posat d’acord en els seus objectius. El món ha canviat i alguns encara no s’han assabentat que els nacionalistes espanyols de Catalunya ara tenen com a màxims referents polítics a dos partits nous, Ciudadanos i la franquícia colauista de Podemos.

Ara, el líder podemita Pablo Iglesias ha suggerit a Iceta que ens continuï entretenint amb la comèdia d’un referèndum acordat amb l’estat, que és tant com no dir res, i que tracti de posar-se d’acord amb el seu encarregat a Catalunya, Domenech, el qual també sembla anar per aquest camí. Però tots sabem, i ells els primers, que, mani qui mani a Madrid, l’estat mai s’avindrà a donar llum verda a aquest exercici de democràcia. Insistir que el referèndum s’ha de pactar amb l’estat és tant com admetre que no tenen cap interès en que es faci. 

La conclusió de tot plegat és que si els interessos polítics passen per la constitució d’una Catalunya independent, cal allunyar-se políticament de tota aquesta gent com més aviat millor. Iceta i companyia, i aquí hi podem incloure els populares, els ciudadanos, els podemitas i assimilats, només pretenen continuar marejant la perdiu amb un referèndum acordat amb l’estat que saben perfectament que no es farà mai. Però no són prou honestos per admetre-ho públicament.