No comencen bé

No vaig mai a mítings polítics, entre altres moltes raons per la meva al·lèrgia al creixent gregarisme que tant impera a la nostra societat, i, sobretot, perquè no hi ha cap partit polític a Catalunya que defensi amb efectivitat els meus interessos polítics. Dimarts, però, una mica per compromís, vaig anar a la presentació d’un nou partit que, de fet, tampoc és nou sinó una remodelació d’imatge —nom i logo— d’un partit amb quatre dècades d’història. No hi van faltar els discursos triomfalistes de rigor ni les promeses d’una bona feina futura en favor del nostre país i de la seva vocació inqüestionable de romandre com a membre de la Unió Europea un cop Catalunya assoleixi la seva independència, suposant, és clar, que la gent així ho decideixi a les urnes. Però, com diu el títol, el míting no va començar bé. L’acte estava convocat a tres quarts de vuit del vespre i no va començar fins vint-i-dos minuts més tard, a les vuit i set, quan va entrar a la sala la figura central del míting, entre mostres generalitzades d’entusiasme i grans aplaudiments per part d’una audiència totalment entregada.

Molts catalans ens volem independitzar d’Espanya, i jo sóc el primer que ho propugno des de fa molts anys. Ja ho propugnava quan aquest partit optava per l’entesa amb Espanya i la política pel peix al cove. Però alguns encara semblen ignorar que en el món endreçat del nord dels Pirineus les coses no funcionen com aquí. A Europa la gent és puntual, i si un acte ha de començar a tres quarts de vuit, comença, amb tota naturalitat, a tres quarts de vuit i no vint-i-dos minuts més tard. No cal dir que, com ja és habitual en aquests casos, no hi va haver cap mena d’explicació ni disculpa pública per justificar el retràs. Deu ser per aquella cosa tan nostrada i, alhora, tan perversa, d’esperar uns minuts de cortesia perquè arribi la gent que encara no ha arribat, oblidant que aquesta malentesa cortesia és una clara descortesia cap a la gent que va fer l’esforç d’arribar a l’hora, que va ser la majoria.

El joc brut d’Espanya

Per tal d’evitar malentesos aclareixo que quan parlo del joc brut d’Espanya em refereixo al joc brut del govern i altres institucions oficials d’Espanya. Margallo, quan era ministre d’afers exteriors d’Espanya, va ser la persona encarregada per Rajoy de gestionar la carpeta catalana. Ben mirat tenia tot el sentit que se n’ocupés precisament la persona que portava els afers exteriors i no pas, posem per cas, el titular d’interior, i així ho van entendre les cancelleries estrangeres. Però ara Margallo ha passat de ministre a tertulià de 13TV, i es deu sentir més lliure per parlar sense embuts.

Margallo s’ha passat tres pobles, no pas fent les dolenteries diplomàtiques que diu que ha fet sinó reconeixent-les públicament a la cadena de televisió dels bisbes. Però no ens fem els sorpresos, de joc brut ja sabem que se’n fa. Ara bé, d’aquí a presumir-ne en públic a 13TV, no té nom. O potser és que l’home no va ser conscient de la seva frivolitat. El fet és que haver de comprar les declaracions públiques d’alguns polítics estrangers en favor de l’unionisme espanyol és molt lleig. I quan dic comprar vull dir exactament això, comprar, pagant-ho amb diners o amb dinades.

Mentrestant, tal com dissortadament passa cada dos per tres, Espanya ha tornat a multar a un altre català per parlar en català a Catalunya. Aquesta gosadia, que un català gosi parlar en català a Catalunya segons quina sigui la persona que té al davant, avui costa 601 € de multa. Hi ha qui ha de treballar setmanes per guanyar 601 €. Mentrestant, Espanya segueix presumint d’un diàleg amb Catalunya que tothom sap que no existeix. Quines galtes!

Sous bruts, sous nets, “sous ètics” i sous competitius

Quan tot i posar-hi la millor bona voluntat els gestors de la cosa pública no en saben prou i acaben fent una gestió deficient dels recursos públics, uns recursos que, cal no oblidar-ho, són de tots els ciutadans, els seus disbarats els acabem pagant entre tots.

Comentant el presumpte sou ètic (1.800 euros mensuals nets) que els consellers de districte de Barcelona en Comú cobren respecte als consellers d’altres partits, l’únic d’aquests consellers que tenim a Sarrià declarava a El Jardí de Sant Gervasi: Així ho vàrem acordar al codi ètic de Barcelona en Comú, que també implica altres obligacions. Dins el context de la societat en què vivim hi ha persones que tenen molt i d’altres que tenen massa poc. La feina de representació política és cert que representa moltes obligacions i responsabilitats, però aquestes s’han de valorar en la justa mesura i no s’han de remunerar d’una manera exagerada. No poden ser ni uns sous elevats de 100.000 euros l’any, que és el que cobren alguns regidors, ni tampoc un sou mileurista. Ha de ser un sou que no representi un greuge perquè hi ha molta gent que ho està passant malament, i no pot ser que ens presentem dient que fem un partit amb uns principis completament nous i cobrar el mateix que els altres.

Toca fer unes quantes puntualitzacions a tanta demagògia acumulada. D’entrada, el conseller ens fa una comparació tramposa de sous que porta a la confusió. Així, compara un sou net de 1.800 euros mensuals (dotze pagues, o més?), el seu, amb un sou brut de 100.000 euros l’any que diu “que cobren alguns regidors”. Bé, sense anar més lluny, 100.000 euros/any és el sou que cobra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, del seu mateix partit. A veure, si no es vol fer trampeta, quan es parla de sous s’ha de parlar sempre en termes de sou brut anual, i així tots sabem quin és el cost real que els nostres polítics tenen pel ciutadà. El sou net, en canvi, sempre és susceptible d’enginyeria fiscal. Tu pocs cobrar 100.000 euros bruts l’any, com la senyora Colau, i demanar que et retinguin, posem per cas, un 70 per cent d’IRPF, de manera que et quedi un sou net de 1.800 euros mensuals. Amb aquesta enginyeria fiscal, una pràctica perfectament legal, tu ja compleixes amb el codi ètic dels comuns, però a ningú se li escapa que, quan al juny de l’any següent facis la declaració anual d’IRPF, recuperaràs la diferència retinguda de més.

Com deia abans 100.000 euros l’any és el que ens costa als barcelonins l’alcaldessa de Barcelona, suposant que, a més, no cobri dietes i/o altres emoluments associats als seus diferents càrrecs. I encara que ella ho repeteixi sovint, no és cert que cobri menys. Ara bé, que d’aquests 100.000 euros que cobra pagui a Hisenda la part que li toca, faci una donació al seu partit polític, s’ho gasti viatjant durant les vacances o que de tant en tant vagi al bingo, aquí no hi entraré. En aquest sentit sóc poc tafaner: m’interessa poc el que els càrrecs públics facin amb el seu sou, però sí que m’interessa saber quant ens costen als contribuents.

I dit tot això, em permeto afegir que l’alcaldessa d’una ciutat com Barcelona hauria de cobrar més que els 100.000 euros que cobra ara. El seus emoluments haurien d’estar en relació al pressupost gestionat, és a dir, en línia amb els sous que es paguen a l’empresa privada. Si els ciutadans acceptem que els nostres gestors públics només cobrin allò que els comuns que ens governen defineixen com a sou ètic —per cert, quan parlem de sous, qui defineix on comença i on s’acaba l’ètica?—, després no ens queixem si el resultat de la seva gestió és, com passa ara a Barcelona, manifestament millorable. I potser tampoc ens hauria de sorprendre que, aprofitant-se del càrrec, col·loquin la seva parentela a l’ajuntament o en entitats o empreses municipals.

Per acabar aquestes reflexions potser ens hauríem de preguntar quin bon gestor, amb una trajectòria professional perfectament contrastada, estaria disposat a treballar per l’ajuntament de Barcelona per un sou ètic d’aquests que, amb la seva demagògia habitual, propugnen els comuns. La resposta és cap. I així ens va.

Corrupció política

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de març de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.800 de La Veu de l'Anoia)

Després d’anys d’instrucció arriba el judici de l’espoli del Palau de la Música. Cal que s’aclareixi tot el que s’hagi d’aclarir, que els culpables siguin condemnats i, sobretot, que es tornin els diners desviats, un petit detall que s’acostuma a deixar de banda. Els culpables de la corrupció política, que és exactament d’això del que estem parlant, són tant els que han cobrat —persones i institucions— com els que han pagat. Uns i altres n’han sortit beneficiats: els que han cobrat, per motius obvis, i els que han pagat per la contrapartida d’haver estat agraciats amb encàrrecs d’obra pública que sense pagar el peatge de la corrupció potser no haurien aconseguit mai.

Tot presumptament, és clar, perquè fins ara no s’ha demostrat res. Per tant, no estic insinuant una sentència condemnatòria, ni de bon tros, ja que la presumpció d’innocència val per a tothom. Per elaborar aquests comentaris parteixo, bàsicament, en les declaracions dels tres personatges que gestionaven el Palau, els quals, fins ara, eren considerats uns lladres confessos i uns mentiders. Però cal una mica de rigor. No és acceptable que en intentar passar el mort a un quart acusat i a un partit polític alguns ja els considerin persones de la màxima credibilitat. Un es pot preguntar per què se’ls ha de concedir més credibilitat a ells que al quart acusat, que ha negat rotundament la versió dels gestors del Palau.

No personalitzo aquest comentari en cap partit polític. El finançament dels partits no està ben resolt. Els que han tingut responsabilitats de govern han caigut en pràctiques de corrupció política, i com més temps han governat i més elevat ha sigut el pressupost que han gestionat, més possibilitats han tingut de corrompre’s. La corrupció és políticament transversal, està lligada a la condició humana. De bandarres n’hi ha per tot arreu. En aquest sentit, el discurs d’una suposada superioritat moral sobre la dreta que l’esquerra intenta vendre’ns sona bé però que no va més enllà d’uns posicionaments ètics que sobre el paper tothom pot defensar.

Una reflexió final. Quina diferència hi ha entre la presumpta corrupció del cas Palau i la d’un partit que demana un crèdit a una entitat financera sabent, presumptament també, que no el tornarà mai? L’entitat financera dóna per fet que no recuperarà aquells diners, i evidentment no ho fa a canvi de res sinó com a resultat d’un pacte de no-agressió entre qui ha rebut el crèdit i l’entitat que l’ha concedit. Això també és corrupció política, i gairebé no se’n parla.

El Monestir de Pedralbes és Sarrià

Avui en dia les coses de la política van tan ràpides que els polítics professionals —que són molts— cauen sovint en la temptació d’intentar que els votants s’oblidin dels episodis poc edificants de les seves biografies. Fa vuit anys a la ciutat de Barcelona governaven els socialistes, els quals feia tres dècades que tenien el monopoli del poder municipal barceloní, i no cal dir que se’l guanyaven democràticament cada quatre anys a les urnes. Això sí, per poder completar la majoria absoluta feien coalició amb els comunistes els quals, per dissimular, es presentaven amb les diferents marques que han anat utilitzant des de l’enfonsament de la seva ideologia totalitària. Ara ja només els queda la Cuba de la família Castro i la Corea del Nord d’una altra nissaga familiar, així que de les restes del naufragi comunista en podríem dir dictadures familiars.

Fa vuit anys, a l’altra banda de l’arc ideològic barceloní, la dreta, que portava tres llargues dècades a l’oposició, ja no sabia com fer-s’ho per intentar demostrar per la via dels fets que l’alternança en el govern no és cap tonteria. Fa vuit anys en faltaven dos per a les eleccions municipals del 2011, i la dreta prometia moltes coses a l’electorat per tal d’intentar assolir els suports electorals necessaris que li permetés accedir al govern. No cal dir que algunes d’aquestes promeses, com moltes de les promeses electorals que fan tots els partits polítics abans d’unes eleccions, corrien el risc que, en arribar al poder, s’oblidessin. Així funcionen les coses de la política. Dissortadament.

La dreta, finalment, va arribar al poder municipal l’any 2011, deixant enrere trenta-dos anys de govern ininterromput sociocomunista a Barcelona. Al meu entendre, el triomf de la dreta va ser més per demèrit de l’alcalde socialista sortint que per mèrit de l’entrant. A Sarrià, amb l’arribada de Trias, vam donar per fet que recuperaríem el Monestir de Pedralbes pel nostre barri. I és que una de les promeses més emblemàtiques del guanyador d’aquelles eleccions va ser la d’esmenar una maragallada dels anys vuitanta del segle passat, un caprici que va tenir com a conseqüència la transferència administrativa del monestir al barri de les Corts.

Sobre el paper, esmenar aquell error era ben senzill, n’hi havia prou amb un decret d’alcaldia amb el suport del govern de la ciutat i dels dos districtes afectats (Sarrià-Sant Gervasi i les Corts), i més tenint en compte que totes tres institucions estaven en les mateixes mans polítiques, sent la primera vegada que es donava aquesta coincidència en democràcia. Però, fos pel motiu que fos (mai se’ns ha explicat el motiu real del flagrant incompliment), el pacte electoral de Xavier Trias amb els electors no es va complir, la gent de Sarrià es va enfadar molt i l’any 2015 l’alcalde convergent va perdre l’alcaldia. Deixo al criteri del lector si una cosa va tenir res a veure amb l’altra.

D’aquí a dos anys hi tornaran a haver eleccions municipals a Barcelona, i estaria bé que si guanyen els fins fa poc anomenats convergents, sigui amb el candidat que sigui, fessin aquella feina pendent que ens havien promès que faria Trias però que després va decidir no fer-la. Cal tornar a dibuixar els límits del barri per tornar a situar el Monestir de Pedralbes al barri d’on no hauria d’haver sortit mai, Sarrià. De ben segur que la majoria dels sarrianencs ho agrairien, i potser no és sobrer recordar que en el món de la política un agraïment veïnal s’acostuma a transformar en més vots, de la mateixa manera que aquell incompliment de Trias també va tenir una conseqüència electoral, en aquest cas negativa, que es va traduir en la pèrdua de l’alcaldia.

Estaria justificat un segon referèndum a Escòcia?

En el referèndum sobre la independència d’Escòcia celebrat fa dos anys i mig, a la pregunta Escòcia hauria d’ésser un país independent? el “no” a la independència es va imposar amb el 55,3 per cent dels vots. Un resultat inqüestionable, tot i que hauria estat igualment inqüestionable que una de les opcions s’hagués imposat a l’altra amb el cinquanta per cent més un dels vots emesos. I és que així funciona la democràcia, és a dir, des del respecte per a totes les opcions s’acaba imposant l’opció votada per la majoria, encara que aquesta sigui minsa. O és que algú pensa que seria més democràtic que s’imposés l’opció de la minoria?

Ara, a Escòcia, es parla amb insistència de la possibilitat de convocar un segon referèndum “entre la tardor del 2018 i la primavera del 2019”, en paraules de Nicola Sturgeon, ministra principal del govern escocès. Hi ha qui pretén, però, que amb el poc temps transcorregut des de la celebració del primer referèndum no semblaria correcte que se’n pogués tornar a convocar un altre. Intentaré argumentar la posició contrària, la d’aquells que, a Escòcia i fora d’Escòcia, consideren que seria no només oportú sinó molt convenient que es convoqués un segon referèndum.

Els fets objectius ens indiquen que, en el primer referèndum, l’opció unionista es va acabar imposant, en bona mesura, fent una trampa a l’electorat. Així, per tal d’intentar convèncer els indecisos, Cameron va anar a Escòcia a participar en la campanya en contra de l’independentisme utilitzant un argument que el temps ens ha demostrat que era fals. Cameron va assegurar que si Escòcia votava “sí” a la independència quedaria automàticament fora de la Unió Europea. Però, a continuació, va convocar el referèndum del Brexit pensant que en el conjunt de la Gran Bretanya guanyaria l’opció de romandre a la Unió Europea.

Encara que l’opció de seguir formant part de la Unió Europea va guanyar amb molta diferència a Escòcia, no va ser així en el conjunt de la Gran Bretanya, on es va imposar el Brexit. L’error de percepció de Cameron li va costar el càrrec al primer ministre. Però va marxar deixant un greu problema que ell mateix havia creat, la més que justificada insatisfacció dels escocesos. La paradoxa és que, amb el Brexit, una Escòcia decididament pro europea però políticament dependent de Londres també quedaria fora de la UE, no pas per decisió dels escocesos sinó a pesar de la seva decisió.

Per tant, per tal d’esmenar una situació esperpèntica i extremadament injusta per a la majoria dels votants escocesos, té tot el sentit que Escòcia exigeixi tornar a votar sobre la seva independència, sabent ara que, si voten “no”, la seva sortida de la Unió Europea juntament amb les altres nacions de la Gran Bretanya seria automàtica.

Ateneuesfera 25 i eleccions a l’Ateneu

Avui tenen lloc al Palau Savassona del carrer Canuda les eleccions per renovar els membres de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha tres llistes electorals, amb tres candidats a la presidència: Casassas, Dedeu i Roca. A l’hora d’escriure aquestes línies encara no se sap qui serà el pròxim president, ni quins seran els integrants de la junta directiva, ja que, sent eleccions amb llistes obertes, no s’ha de descartar que d’aquest procés en surti una junta mixta, diguem-ne de confluència. Com a cloenda de la campanya electoral, abans-d’ahir (dimarts 14) hi va haver un debat electoral molt interessant, força intens, amb durs retrets entre les tres persones que opten a presidir l’Ateneu. La Vanguardia, per exemple, ho va titular ahir “Alta tensió a l’Ateneu”, un bon títol.

Explico tot això perquè el debat electoral de dimarts va coincidir amb la vint-i-cinquena sessió de l’Ateneuesfera. Aquesta circumstància ens va permetre assistir a una part del debat a tres, i va ser una bona excusa per comentar després, entre els assistents al tradicional sopar ateneuesfèric, les particularitats dels candidats a presidir la Casa. Un dels temes que va sorgir va ser la llibertat d’expressió i els seus límits, un concepte que no tots els candidats semblen entendre de la mateixa manera. A ulls dels seus dos contrincants, Dedeu, el candidat més trencador amb l’ortodòxia de la Casa, potser és massa directe i s’expressa sense filtres, i els seus articles sovint generen polèmica. Sense pretendre fer comparacions, Dedeu, tot sovint, té una certa tendència a sostrejar i a fer el paper d’enfant terrible, i hi ha qui s’agafa els seus comentaris com una provocació personal. Hi té dret Dedeu a escriure de la manera que escriu? És clar que sí, hi té el mateix dret que tenen els seus detractors quan el critiquen.

Els blogs d’Internet, segueixen vius? Aquesta és i ha estat sempre la pregunta recorrent en les trobades dels últims anys de l’Ateneuesfera, tenint en compte que la seixantena de participants que hi ha passat té una característica comuna i que ens engloba a tots: ser blogaire. La resposta que potser tothom podria compartir és que, òbviament, els blogs no han mort, però amb l’aparició de les noves xarxes socials, gairebé inexistents fa deu anys, el seu funcionament ha evolucionat molt. Vam parlar també del difícil moment de la premsa, especialment la de paper, i el creixent mal tracte laboral al qual són sotmesos els periodistes per les seves empreses. Sempre m’he mostrat molt sensible amb aquesta problemàtica, potser perquè els periodistes joves que han passat per l’Ateneuesfera han sigut bastants.

El problema d’Europa és Espanya

El govern espanyol ha manifestat que, si Escòcia vota a favor d’independitzar-se de la Gran Bretanya, haurà de posar-se a la cua per tornar a entrar a la Unió Europea. I sense ni tan sols considerar la possibilitat que a Catalunya també es tiri endavant un referèndum per la independència, possibilitat que, si més no sobre el paper, Espanya no contempla, ha afegit que una Catalunya independent, una situació que, òbviament, tampoc contempla, s’hauria de posar a la mateixa cua. És a dir, Espanya ja sap quin hauria de ser el segon pas que hauria de fer Catalunya (posar-se a la cua de la UE) negant, però, que es pugui fer el primer pas (votar en referèndum). Definir la posició d’Espanya com un pèl esperpèntica potser és quedar-se una mica curt.

Negar que a Europa existeixen diverses realitats territorials no resoltes (Kosovo, Flandes, Escòcia, Catalunya, etc.) és negar la realitat. Els problemes, però, no es resolen mai negant la realitat. Tot i això, Espanya és especialista a negar determinades realitats territorials europees, i potser per això és dels pocs països d’Europa que encara no ha reconegut la realitat territorial i política de Kosovo. Cada dia es veu més clar que a Europa el problema no és la possibilitat d’una Escòcia o d’una Catalunya independents —si els independentistes guanyen els referèndums que es convocaran, és clar— sinó que el problema és un dels països políticament més intransigents de la Unió Europea. Ara mateix, el problema d’Europa és Espanya.

Dotze euros

Què es pot comprar avui amb dotze euros? Dotze euros és un preu molt habitual d’un menú de migdia en dia feiner a Sarrià. També es pot dinar per menys, és clar, i no cal dir que per molt més. Amb dotze euros també pots comprar un diari de paper, posem per cas La Vanguardia, durant vuit dies: cinc dies a 1,30 —de dilluns a dijous—, el divendres i el dissabte a 1,50, i el diumenge a 2,50; sense que aquest exemple es pugui interpretar com la preferència de l’autor per la línia editorial cada dia més unionista del diari de can Godó, que no seria el cas. Dotze euros és el cost de dotze viatges amb bus o metro amb la targeta T10 a Barcelona. Dotze euros és el què ens donen quan anem a canviar dues mil pessetes al banc, i no parlo de les antigues pessetes perquè de pessetes no n’hi ha d’antigues i de noves sinó que només n’hi ha d’un tipus. Amb dotze euros et posen deu litres de benzina sense plom 95 en una benzinera normal. Dotze euros és, també, l’estalvi d’omplir el dipòsit de gasolina del cotxe dues vegades (60 més 60 litres) si vas a una benzinera low cost, on et cobrem deu cèntims per litre menys que en una benzinera normal. Dotze euros a alguns els pot semblar poca cosa, però si fem l’exercici mental de recordar què et donaven amb dues mil pessetes quan la pesseta era la nostra divisa t’adones de com han augmentat els preus en els quinze anys que portem amb l’euro com a divisa.

La censura, eina de dictadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de març de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.798 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada es va fer públic que s’ha prohibit l’assistència de tres importants mitjans de comunicació a les conferències de premsa de la Casa Blanca. Són el diari The New York Times, la cadena de televisió CNN i el portal d’Internet Politico. Què es busca amb aquestes absències forçades? L’objectiu és intentar silenciar els mitjans de comunicació que es mostren poc amables amb les tesis governamentals. Però, evidentment, els censors no podran evitar que els mitjans diguem-ne díscols a ulls de la Casa Blanca deixin de criticar el govern i el seu president. I no els cal anar a les rodes de premsa per fer-ho, tot i que mentre aquesta prohibició sigui vigent no podran fer preguntes als governants. No tinc cap dubte que els periodistes dels mitjans ara censurats seguiran complint amb la seva obligació de posar en evidència el govern sempre que ho considerin convenient. Ara, a més, tindran un nou motiu de crítica, plenament justificat: la censura a què els volen sotmetre els seus governants.

La censura és l’eina de qui pretén fer callar la veu discrepant, i això és totalment incompatible amb la democràcia. La censura és un element essencial per al correcte funcionament de les dictadures, i, per tant, l’absència de censura és una de les bases de la democràcia. En el món lliure, en les democràcies formals, quan apareix la censura es posa en evidència la mentalitat dictatorial de qui intenta posar-la en pràctica. No tots els països que s’anomenen democràtics ho són. Sense anar més lluny, hi ha democràcies formals que, per les seves mancances democràtiques, podríem perfectament denominar democràcies low cost; com l’espanyola, per exemple, on s’han tancat diaris i s’han empresonat periodistes per suposats delictes d’opinió. I dic suposats perquè, en democràcia, fer pública una opinió discrepant no pot ser mai delictiu. Dissortadament, a l’Espanya suposadament democràtica han passat les dues coses, i no fa pas tants anys. Recordeu el tancament del diari Egunkaria i l’empresonament del seu director? Doncs això.

En assumptes tan cabdals com la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa no es pot transigir, no ens ho podem permetre ni com una excepció. Perquè es comença acceptant l’excepció una vegada i més d’hora que tard s’acaba constatant que allà on hi havia democràcia ja no n’hi ha. Els últims esdeveniments de Turquia en són un bon exemple. Allà també s’han tancat diaris i empresonat periodistes, i avui en dia ja no es pot dir que Turquia sigui una democràcia.

Dia internacional de les dones

Avui celebrem el dia internacional de les dones, o dia de la dona treballadora. Molt resumit i per no estendre’m massa, avui, bàsicament, és una jornada internacional per reivindicar el feminisme i condemnar el masclisme. Avui veurem com molts personatges públics, homes, intenten treure pit davant de la societat, i se’ns presentaran com a capdavanters de les reivindicacions justíssimes de les dones. Avui assistirem a un munt de gestos en aquest sentit, però en molts casos només veurem populismes de cara a la galeria, més buscant una imatge mediàtica de solidaritat amb les dones que basats en el convenciment personal.

Em feia aquestes reflexions dilluns al vespre a la Casa Orlandai, que pels que no coneixeu el meu barri constitueix el veritable centre neuràlgic de Sarrià. En sóc soci. Allà hi celebràvem la junta anual de l’Associació de Veïns de Sarrià, una institució amb una llarga trajectòria de més de mig segle, una altra entitat cívica sarrianenca molt emblemàtica en la gestió de la qual també hi estic involucrat. Doncs bé, dilluns pensava en personatges coneguts del barri i en les seves actuacions. No en els seus discursos, sempre políticament correctes quan es tracten aquests temes, sinó en les seves decisions. Repassem-les.

En el Consell Plenari del Districte els partits que representen el govern de la ciutat, ara d’esquerres, hi tenen una representació del zero per cent de dones i cent per cent d’homes. Els discursos feministes són els discursos feministes però les dades són les dades. Això sí, aquest mes el districte concedirà la medalla de la dona, no fos dit. Més. La nostra associació de veïns pertany a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que està governada per una junta —també d’esquerres— que només té el 35,3 per cent de dones. Comparat amb el plenari del nostre districte és una millora, sí, però poc a veure amb la paritat. Fixem-nos ara en l’entitat que generosament ens acollia dilluns, la Casa Orlandai. Aquí hi veiem un pas més en la bona direcció (37,5 per cent de dones), però lluny de la situació ideal.

Podem acabar aquest balanç de manera més positiva, amb la junta de l’Associació de Veïns de Sarrià que, per cert, té un cinquanta per cent de dones. En aquest sentit, és una associació que fa pocs discursos teòrics però que intenta aplicar el sentit comú. Així, si la meitat de la població són dones, la lògica ens diu que seria bo que la junta mantingués aquesta proporció; doncs dit i fet. A partir d’aquestes dades que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. A mi em mereix més credibilitat qui lluita contra el masclisme de manera discreta, sense fer soroll, però cada dia de l’any, que aquells que només hi pensen, sovint molt sorollosament, el dia internacional de les dones.

El món al revés: criminalitzar el superàvit

Quan a la ciutat de Barcelona governava Xavier Trias es va anunciar que l’ajuntament havia tancat un exercici amb un superàvit important, i tota l’esquerra sense excepció se li va tirar a sobre per no haver gastat/invertit la totalitat dels diners que s’havien pressupostat. Tothom recordarà la demagògia populista que va utilitzar l’esquerra per criticar que la dreta hagués generat superàvit, afegint que aquella actitud prudent i estalviadora perjudicava les persones més necessitades de la ciutat. Aquell discurs es va vendre molt bé entre els votants de l’esquerra.

Han passat com qui diu quatre dies des d’aquell episodi i ara l’esquerra torna a governar Barcelona. És la mateixa esquerra que ha governat la ciutat des de 1979 fins ara, excloent els quatre anys de l’alcalde Trias. S’acaben de fer públics els balanços del 2016, el primer exercici sencer responsabilitat de l’esquerra retornada, i s’ha anunciat un superàvit de gairebé cent milions d’euros. Però, curiosament, ara els comuns no ho han presentat com un factor negatiu i contrari als interessos de la gent més necessitada —com semblava ser-ho a l’època Trias— sinó com la conseqüència d’una bona gestió combinada amb un augment de la recaptació. No cal dir que aquest discurs també ha sigut ben acceptat entre els votants de l’esquerra.

Doncs bé, amb un grau similar de demagògia, la dreta ha reaccionat fent les mateixes crítiques que abans havia rebut de l’esquerra. Em permeto discrepar d’aquestes crítiques tan injustes, tant les que va rebre Trias com les que ara està rebent Colau. Tancar un exercici amb superàvit no només no és criticable sinó que, al meu entendre, és molt d’agrair, sobretot perquè resulta que els diners estalviats són nostres. Vaig proposar llavors i he proposat ara que, amb aquests superàvits, ens podrien abaixar una mica els impostos. Però si llavors Trias no em va fer cap cas, intueixo que ara Colau tampoc me’n farà. No s’ha d’excloure que s’acabi aplicant aquest superàvit al tramvia de connexió que ni és prioritari ni a Barcelona vol gairebé ningú; excepte aquells que amb el tramvia esperen fer-hi un bon negoci, és clar.

Fires

Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el Mobile World Congress, que encara que en diguin congrés no deixa de ser una fira comercial més de les moltes que es fan per tot el món al llarg de l’any. Diuen que el MWC és la fira més important del seu sector, però no per això deixa de ser una fira molt similar a les altres. Per motius de feina he hagut d’anar a moltes fires internacionals per tot el món, algunes vegades com a expositor però, normalment, com a visitant, i alguna cosa n’he après. A continuació faré unes pinzellades desordenades sobre la meva experiència firaire.

Inconvenients i avantatges. En el món del comerç internacional les fires resulten imprescindibles. De vegades t’incorpores a la fira després de moltes hores de viatge, gairebé sense temps per descansar. O sense el gairebé. De l’efecte jet lag se’n parla molt però potser perjudica més a aquells que viatgen per turisme, ja que quan viatges per feina no tens massa temps de prestar-hi atenció. Les fires són molt cansades, però la contrapartida és que, alhora, acostumen a ser molt efectives i profitoses per fer contactes nous i per encarrilar i tancar negocis. Això sí, tinc repetidament comprovat que una bona fira, és a dir, amb bons negocis tancats, és menys cansada que una fira fluixa.

El negoci. Es diu que moltes vegades l’organitzador de la fira és qui fa el millor negoci de la fira, sobretot quan aquesta coincideix amb un moment baix del sector. L’expositor ha de pagar per avançat el preu que li demanen per l’espai assignat, així que l’organitzador no té morosos. L’organitzador només s’ha de preocupar d’oferir un bon servei a expositors i visitants, i fer els possibles perquè tothom surti satisfet de la fira, sempre pensant en la seva assistència a futures edicions. Si l’organitzador és capaç d’omplir la totalitat de l’espai disponible, l’èxit econòmic el té assegurat.

Expositors i visitants. La tipologia dels expositors i visitants d’una fira sempre és la mateixa: gent que viatja a una ciutat més o menys llunyana de casa seva a la recerca de negoci; gent que es passa el dia treballant a la fira, més de vuit hores seguides, i sovint sense temps per dinar comme il faut. Al vespre, quan se surt de la fira, s’intenta desconnectar, tot i que no sempre es pot fer. Els contactes fets a la fira s’estenen a l’hora de sopar, així que un dia de fira s’acaba convertint en una llarga jornada non stop, i l'única llibertat és intentar descansar una estona a la nit per estar fresc l’endemà.

Com ho explica la premsa. He llegit molts reportatges de caràcter bastant provincià, com si fossin escrits per gent que no té la més mínima experiència en fires. Que si els restaurants omplen, que si els espectacles no donen l’abast, que si els preus dels hotels pugen molt durant la fira, que si no hi ha prou taxis a la sortida de la fira, que si els cotxes negres per traslladar la gent d’un lloc a un altre, etc. No cal posar-hi tant d’èmfasi, tot això són obvietats. Tots aquests aspectes formen part de la realitat de qualsevol fira que es faci en qualsevol lloc del món. Estaria bé que els periodistes fossin una mica més originals.

Un misteri: no he vist mai que els organitzadors d’una fira admetin en públic que ha estat fluixa. Les xifres d’expositors i visitants que facilita l’organització sempre són superiors a les de l’edició anterior.