Sous bruts, sous nets, “sous ètics” i sous competitius

Quan tot i posar-hi la millor bona voluntat els gestors de la cosa pública no en saben prou i acaben fent una gestió deficient dels recursos públics, uns recursos que, cal no oblidar-ho, són de tots els ciutadans, els seus disbarats els acabem pagant entre tots.

Comentant el presumpte sou ètic (1.800 euros mensuals nets) que els consellers de districte de Barcelona en Comú cobren respecte als consellers d’altres partits, l’únic d’aquests consellers que tenim a Sarrià declarava a El Jardí de Sant Gervasi: Així ho vàrem acordar al codi ètic de Barcelona en Comú, que també implica altres obligacions. Dins el context de la societat en què vivim hi ha persones que tenen molt i d’altres que tenen massa poc. La feina de representació política és cert que representa moltes obligacions i responsabilitats, però aquestes s’han de valorar en la justa mesura i no s’han de remunerar d’una manera exagerada. No poden ser ni uns sous elevats de 100.000 euros l’any, que és el que cobren alguns regidors, ni tampoc un sou mileurista. Ha de ser un sou que no representi un greuge perquè hi ha molta gent que ho està passant malament, i no pot ser que ens presentem dient que fem un partit amb uns principis completament nous i cobrar el mateix que els altres.

Toca fer unes quantes puntualitzacions a tanta demagògia acumulada. D’entrada, el conseller ens fa una comparació tramposa de sous que porta a la confusió. Així, compara un sou net de 1.800 euros mensuals (dotze pagues, o més?), el seu, amb un sou brut de 100.000 euros l’any que diu “que cobren alguns regidors”. Bé, sense anar més lluny, 100.000 euros/any és el sou que cobra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, del seu mateix partit. A veure, si no es vol fer trampeta, quan es parla de sous s’ha de parlar sempre en termes de sou brut anual, i així tots sabem quin és el cost real que els nostres polítics tenen pel ciutadà. El sou net, en canvi, sempre és susceptible d’enginyeria fiscal. Tu pocs cobrar 100.000 euros bruts l’any, com la senyora Colau, i demanar que et retinguin, posem per cas, un 70 per cent d’IRPF, de manera que et quedi un sou net de 1.800 euros mensuals. Amb aquesta enginyeria fiscal, una pràctica perfectament legal, tu ja compleixes amb el codi ètic dels comuns, però a ningú se li escapa que, quan al juny de l’any següent facis la declaració anual d’IRPF, recuperaràs la diferència retinguda de més.

Com deia abans 100.000 euros l’any és el que ens costa als barcelonins l’alcaldessa de Barcelona, suposant que, a més, no cobri dietes i/o altres emoluments associats als seus diferents càrrecs. I encara que ella ho repeteixi sovint, no és cert que cobri menys. Ara bé, que d’aquests 100.000 euros que cobra pagui a Hisenda la part que li toca, faci una donació al seu partit polític, s’ho gasti viatjant durant les vacances o que de tant en tant vagi al bingo, aquí no hi entraré. En aquest sentit sóc poc tafaner: m’interessa poc el que els càrrecs públics facin amb el seu sou, però sí que m’interessa saber quant ens costen als contribuents.

I dit tot això, em permeto afegir que l’alcaldessa d’una ciutat com Barcelona hauria de cobrar més que els 100.000 euros que cobra ara. El seus emoluments haurien d’estar en relació al pressupost gestionat, és a dir, en línia amb els sous que es paguen a l’empresa privada. Si els ciutadans acceptem que els nostres gestors públics només cobrin allò que els comuns que ens governen defineixen com a sou ètic —per cert, quan parlem de sous, qui defineix on comença i on s’acaba l’ètica?—, després no ens queixem si el resultat de la seva gestió és, com passa ara a Barcelona, manifestament millorable. I potser tampoc ens hauria de sorprendre que, aprofitant-se del càrrec, col·loquin la seva parentela a l’ajuntament o en entitats o empreses municipals.

Per acabar aquestes reflexions potser ens hauríem de preguntar quin bon gestor, amb una trajectòria professional perfectament contrastada, estaria disposat a treballar per l’ajuntament de Barcelona per un sou ètic d’aquests que, amb la seva demagògia habitual, propugnen els comuns. La resposta és cap. I així ens va.