Tornar al franquisme

Com que és un text que no entra en concrecions i tot es deixa a la interpretació lliure i subjectiva de qui l’hagi d’aplicar, l’abast dels efectes pràctics de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la CE era impossible de preveure. Que aquests efectes serien molt negatius es podia fàcilment intuir, però que el 155 fins i tot serviria, per exemple, per espoliar unes obres d’art propietat de la Generalitat de Catalunya i emportar-se-les a Espanya no crec que ningú s’ho hagués pogut imaginar, i més tenint en compte que l’assumpte està pendent de sentència judicial. Aquest episodi és una nova versió de l’Espanya ens roba però ara en versió artística. Abans es referien als diners i ara, amb el 155, s’aplica també a les obres d’art. O a les empreses, mitjançant un decret a mida que els facilita la seva deslocalització. Es va veient que el 155 és molt més pervers del que ens podíem imaginar. Serveix gairebé per tot, des de carregar-se el dret a utilitzar la llengua pròpia del país fins a empresonar polítics no proclius a la causa unionista, o forçar-ne uns altres a optar per l’exili endreçat de Brussel·les. Hi ha qui critica el president Puigdemont i alguns dels seus consellers per no haver-se deixat engarjolar, però a ningú se li pot exigir que faci de màrtir de la democràcia. Amb el 155 també s’ha restablert el control de les comunicacions privades, la violació de la correspondència, la censura d’Internet i altres coses que semblaven que no tornaríem a veure mai més. Si l’aplicació del 155 no és un retorn lent al franquisme, cada dia s’hi assembla més.