El rescat financer

(Article original publicat el 23/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1962, pàg. 2)

Escoltem i llegim sovint que com a resultat de la crisi que va començar l’any 2007 i que encara no es pot donar per acabada, per tal d’evitar-ne la fallida els bancs espanyols van ser rescatats pel govern amb 65.000 milions de diners públics. Però aquesta afirmació és falsa i, per tant, les propostes que alguns fan a partir de la mateixa no tenen massa credibilitat. Així, és ben cert que si ara el govern disposés d’aquells diners, d’altra manera es podria gestionar la crisi general derivada de la pandèmia. Però basat en el mateix relat equivocat, es proposa que, ja que els bancs suposadament van rebre aquells fons públics, ara haurien de ser les entitats financeres les que, en contrapartida, rescatessin la societat. El discurs potser sonaria bé si la informació del rescat financer fos certa. Però no ho és. El fet cert és que tot aquest relat parteix d’una informació equivocada.

No per anar repetint que els bancs van rebre 65.000 milions això passarà a ser veritat. No és cert que es rescatés la banca, i caldria que tots féssim un exercici honest de memòria. Es van rescatar, això sí, una sèrie de caixes d’estalvis, gairebé totes les existents excepte algunes que eren gestionades sota criteris estrictament professionals; és el cas de la Caixa. Aquelles caixes, però, funcionaven sota una nefasta gestió política, concedint crèdits que no es tornaven i finançant disbarats com, per exemple, aeroports que no han arribat a funcionar mai. Com que la majoria d’aquelles empreses es trobaven en fallida, el govern va decidir rescatar-les, nacionalitzar-les i vendre-les a tercers. Repeteixo, no es va rescatar cap entitat financera privada, sinó unes caixes d’estalvi que utilitzaven els partits per a lluïment personal dels seus dirigents i per fer-se favors entre ells.

No sé si les entitats financeres haurien o no d’ajudar a resoldre la greu situació en la qual ens trobem a causa de la pandèmia; es tracta d’una decisió política en el qual no hi entraré. Ara bé, tenint present que, en cas de fallida, els dipòsits de fins a cent mil euros estaven garantits pel Fons de Garantia Bancària, jo no les hagués pas rescatat. Allò va ser una decisió política vergonyosa, gens exemplar, i molts ens preguntàvem per què el govern salvava aquelles caixes i no, posem per cas, les merceries. Però el fet és que amb aquella operació els polítics pretenien tapar-se les vergonyes d’una nefasta gestió pública. El rescat de les caixes en fallida va tirar endavant perquè els partits polítics en sortien beneficiats.

La gent

Hi ha persones que s’atribueixen alegrement la facultat de parlar en nom de la gent, sigui per criticar alguna cosa, reivindicar-ne una altra o predicar sobre qualsevol assumpte. La gent diu que aquest no és el camí correcte, la gent reclama un carril bici, la gent... És la mateixa mentalitat d’aquells que es veuen capaços de parlar en nom dels catalans. Els catalans pensen, els catalans reclamen, els catalans... O si anem més enllà, cap a l’oest, també és molt habitual sentir que los españoles esto, los españoles lo otro. O els sindicalistes que gosen parlar en nom dels treballadors (quan la majoria dels treballadors no estan afiliats a cap sindicat), o els dirigents de les patronals que tenen la barra de parlar en nom dels empresaris, com si tots els empresaris pensessin igual. En el fons, aquestes persones, potser sense ser-ne conscients, defensen el pensament únic, i ni els passa pel cap admetre que tal vegada no tota la gent pensa igual que qui, contra tota lògica, se n’atribueix la seva representació en exclusiva. Pensem-hi.

Reflexions des del confinament

(Article original publicat el 9/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1960, pàg. 2)

Aquesta és la quarta setmana de confinament. Se’ns permet sortir de casa, però només per fer unes poques activitats: anar a la farmàcia (qui ho necessiti), anar a comprar menjar (una necessitat que té tothom), anar al quiosc a comprar el diari (suposant que el quiosc estigui obert, que ja és molt suposar), anar a l’estanc a comprar droga legal (per cert, el tabac és una droga molt més perniciosa que altres drogues que són il·legals) i, pels que en tinguin, anar a passejar el gos. La mainada, en aquest aspecte, té menys drets que els gossos. Les autoritats competents d’Espanya (Catalunya s’ha quedat sense competències, tot això es decideix a 600 quilòmetres de casa) deuen pensar que els pares no estan prou preparats com per treure a passejar els seus fills, amb les precaucions que es fixessin.

A casa nostra tenim un terrat rectangular, amb un perímetre d’uns 200 passos. Aquesta circumstància ens permet fer passejades diàries, i observar la ciutat des de les altures. Veus com la gent passa l’estona als terrats i terrasses dels edificis veïns. La majoria porta el mòbil a la mà però pocs l’utilitzen per parlar ja que fan altres activitats digitals. Deuen participar en xarxes socials, o escolten música, o veuen pel·lícules, o vés a saber que. Des del terrat veiem també l’activitat del carrer, que gairebé és nul·la. De tant en tant passa un cotxe, i de tant en tant passa alguna persona amb un gos, un carret de la compra o sense res. Al principi era estrany veure persones amb mascaretes, però ara se’n veuen més. No sé pas d’on les deuen treure, ja que a les farmàcies del barri ens diuen que estan esgotades. Nosaltres a casa en tenim alguna per si més endavant ens diuen que per sortir al carrer serà obligatori portar mascareta.

Penjades als balcons es veuen algunes pancartes que diuen “ens en sortirem”, “tot anirà bé” i missatges similars. Jo també estic convençut que més aviat que tard ens en sortirem, però sense oblidar els milers de persones, joves i grans, que amb la seva vida hauran pagat el peatge més car de la crisi. Per altra banda, el personal sanitari es mereix un deu. Treballa en unes condicions físiques i mentals molt complicades i, per si això fos poc, la majoria dels professionals de la sanitat no disposen de tots els elements de protecció que haurien de tenir. Quan tot això s’acabi, s’hauran de demanar responsabilitats a molta gent, tant per la gestió de la crisi com, per exemple, per la situació de les residències de gent gran, un dels grans escàndols d’aquesta crisi.

Frivolitats

Aquests dies de confinament estem veient moltes frivolitats per part dels polítics. En una societat tan infantilitzada com la nostra (i com agrada a determinats polítics promoure-ho i aprofitar-se’n!), una TV pública promou una performance multitudinària als balcons, mentre l’alcaldessa que ho controla políticament riu per sota el nas; en cas d’èxit, que no ho va ser, s’hauria posat totes les medalles. La mateixa alcaldessa demanava als nens que li escrivissin cartes, prometent que un dia a la setmana ella les contestarà per mitjà de la mateixa TV. Recorden “Aló presidente”? Doncs a Barcelona ara hi tindrem “Aló alcaldessa”. La senyora no descansa mai, sempre està en campanya electoral, i ho aprofita tot per promocionar-se, fins i tot la desgràcia aliena d’una pandèmia.

Uns poca soltes de Madrid (i sóc suau en la descripció) publiquen el recompte de les mascaretes que envien a Catalunya i, oh casualitat!, la suma és de 1.714 mil mascaretes, o 1.714.000 si us agrada més. Ja està, ja han tornat a fer la brometa fàcil a costa dels catalans. El conseller català de torn cau a la trampa dels poca soltes de Madrid i respon molt enfadat en roda de premsa, amb més vehemència estomacal que intel·ligència. A Madrid se’n foten de l’any 1714, un any que a Catalunya no s’oblidarà mai, i encara riuen. Són només uns exemples de la frivolitat que gasten alguns polítics i funcionaris en temps de, per a ells, poca feina.

Una política informativa manifestament millorable

L’aparició i extensió mundial de la pandèmia potser no es va poder evitar, i de fet encara no hi ha cap evidència de quin va ser el seu origen. Potser no ho sabrem mai. Ara només podem confiar en els tècnics, que són els que han de resoldre el problema. Mentrestant, els governants haurien de facilitar les coses als ciutadans, deixar de fer política petita, en el sentit més negatiu del concepte fer política, evitar tirar-se els plats pel cap entre ells i facilitar una informació fiable al ciutadà, i prescindint d’especulacions gratuïtes que només porten a la confusió de la ciutadania. S’han de denunciar les desqualificacions generalitzades adreçades al President de la Generalitat per la seva exigència —avalada pels millors experts en la matèria— d’un confinament més efectiu per a Catalunya... per acabar donant-li la raó per la via dels fets en aplicar la seva recepta a tot l’estat, però sense que Torra hagi rebut cap disculpa pública. Això ha sigut molt lleig, i els dirigents del PSOE i de la seva franquícia catalana en són els grans responsables.

El govern espanyol fa dues compareixences públiques diàries, uns actes que alguns voluntariosos anomenen rodes de premsa però que, evidentment, de rodes de premsa no en tenen res. Primer surten uns polítics i uns tècnics qui hi diuen la seva, i després contesten unes quantes preguntes... prèviament seleccionades. Sorprèn negativament que hi participin també uns uniformats de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l’Exèrcit, els quals més que transmetre tranquil·litat a la ciutadania generen intranquil·litat pel llenguatge militar i de pensament polític únic que utilitzen. Costa d’entendre el paper dels militars en les compareixences públiques d’un govern civil i suposadament democràtic. La majoria dels països del nostre entorn geopolític fan una gestió cent per cent civil de la política informativa.

Acabades les compareixences, comença el torn de preguntes, i aquí els governants transformen el format habitual d’una roda de premsa en una altra cosa. Així, les preguntes són prèviament filtrades i escollides pels seus equips, quan tècnicament seria perfectament factible que els periodistes formulessin en directe les seves preguntes per via telemàtica i poguessin repreguntar, i els governants contestessin també en directe. Cal deixar constància que, dissortadament, en les compareixences de la Generalitat també s’ha optat erròniament pel mateix format. Un merescut clatellot, doncs, als dos governs, l’espanyol i el català.

Tot plegat em porta a concloure que la política informativa que sobre la crisi originada per la pandèmia s’està duent a terme per part dels nostres governants és manifestament millorable. Els ciutadans som adults i no ens mereixem que se’ns menystingui d’aquesta manera.