(Article original publicat el 9/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1960, pàg. 2)
Aquesta és la quarta setmana de confinament. Se’ns permet sortir de casa, però només per fer unes poques activitats: anar a la farmàcia (qui ho necessiti), anar a comprar menjar (una necessitat que té tothom), anar al quiosc a comprar el diari (suposant que el quiosc estigui obert, que ja és molt suposar), anar a l’estanc a comprar droga legal (per cert, el tabac és una droga molt més perniciosa que altres drogues que són il·legals) i, pels que en tinguin, anar a passejar el gos. La mainada, en aquest aspecte, té menys drets que els gossos. Les autoritats competents d’Espanya (Catalunya s’ha quedat sense competències, tot això es decideix a 600 quilòmetres de casa) deuen pensar que els pares no estan prou preparats com per treure a passejar els seus fills, amb les precaucions que es fixessin.
A casa nostra tenim un terrat rectangular, amb un perímetre d’uns 200 passos. Aquesta circumstància ens permet fer passejades diàries, i observar la ciutat des de les altures. Veus com la gent passa l’estona als terrats i terrasses dels edificis veïns. La majoria porta el mòbil a la mà però pocs l’utilitzen per parlar ja que fan altres activitats digitals. Deuen participar en xarxes socials, o escolten música, o veuen pel·lícules, o vés a saber que. Des del terrat veiem també l’activitat del carrer, que gairebé és nul·la. De tant en tant passa un cotxe, i de tant en tant passa alguna persona amb un gos, un carret de la compra o sense res. Al principi era estrany veure persones amb mascaretes, però ara se’n veuen més. No sé pas d’on les deuen treure, ja que a les farmàcies del barri ens diuen que estan esgotades. Nosaltres a casa en tenim alguna per si més endavant ens diuen que per sortir al carrer serà obligatori portar mascareta.
Penjades als balcons es veuen algunes pancartes que diuen “ens en sortirem”, “tot anirà bé” i missatges similars. Jo també estic convençut que més aviat que tard ens en sortirem, però sense oblidar els milers de persones, joves i grans, que amb la seva vida hauran pagat el peatge més car de la crisi. Per altra banda, el personal sanitari es mereix un deu. Treballa en unes condicions físiques i mentals molt complicades i, per si això fos poc, la majoria dels professionals de la sanitat no disposen de tots els elements de protecció que haurien de tenir. Quan tot això s’acabi, s’hauran de demanar responsabilitats a molta gent, tant per la gestió de la crisi com, per exemple, per la situació de les residències de gent gran, un dels grans escàndols d’aquesta crisi.
A casa nostra tenim un terrat rectangular, amb un perímetre d’uns 200 passos. Aquesta circumstància ens permet fer passejades diàries, i observar la ciutat des de les altures. Veus com la gent passa l’estona als terrats i terrasses dels edificis veïns. La majoria porta el mòbil a la mà però pocs l’utilitzen per parlar ja que fan altres activitats digitals. Deuen participar en xarxes socials, o escolten música, o veuen pel·lícules, o vés a saber que. Des del terrat veiem també l’activitat del carrer, que gairebé és nul·la. De tant en tant passa un cotxe, i de tant en tant passa alguna persona amb un gos, un carret de la compra o sense res. Al principi era estrany veure persones amb mascaretes, però ara se’n veuen més. No sé pas d’on les deuen treure, ja que a les farmàcies del barri ens diuen que estan esgotades. Nosaltres a casa en tenim alguna per si més endavant ens diuen que per sortir al carrer serà obligatori portar mascareta.
Penjades als balcons es veuen algunes pancartes que diuen “ens en sortirem”, “tot anirà bé” i missatges similars. Jo també estic convençut que més aviat que tard ens en sortirem, però sense oblidar els milers de persones, joves i grans, que amb la seva vida hauran pagat el peatge més car de la crisi. Per altra banda, el personal sanitari es mereix un deu. Treballa en unes condicions físiques i mentals molt complicades i, per si això fos poc, la majoria dels professionals de la sanitat no disposen de tots els elements de protecció que haurien de tenir. Quan tot això s’acabi, s’hauran de demanar responsabilitats a molta gent, tant per la gestió de la crisi com, per exemple, per la situació de les residències de gent gran, un dels grans escàndols d’aquesta crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada