Poca credibilitat

(Article original publicat el 22/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1966, pàg. 2)

Després de més de dos mesos ja podem treure algunes conclusions sobre la gestió que han fet les autoritats espanyoles amb els infectats per la pandèmia del COVID19. El primer gran escàndol és el derivat de la manera de comptar diagnosticats, ingressats a l’hospital, recuperats i donats d’alta, i morts. I com que no hi ha hagut ni hi ha unanimitat de criteri en la forma de comptar, qualsevol intent de sumar pomes amb peres està condemnat al fracàs. Hi ha casos de persones mortes per la pandèmia que no figuren a les estadístiques, i tampoc hi figuren persones que han passat la malaltia a casa seva i s’han recuperat. Les dades que des de l’administració pública ens faciliten cada dia no són fiables, ja que canvien la manera de comptar cada dos per tres. No sabem quanta gent ha mort pel COVID19, ni ho sabrem mai. No hi ha tampoc unanimitat de criteri per decidir quins malalts han d’ingressar a l’hospital i quins no, ni a quins tractaments uns i altres han de ser sotmesos.

El pitjor que pot fer un govern és generar desconfiança i incerteses entre la ciutadania, i precisament això és el que s’ha estat fent des del primer dia. Quan al principi, a les rodes de premsa del govern, sortia un uniformat per explicar, per exemple, que s’havien recuperat trenta quilos de taronges de no sé on, quedava clar que aquell pobre home pretenia tapar amb les taronges episodis informativament foscos que el govern havia decidit que no sortissin a la llum. Quan un dia i un altre es preguntava al govern sobre la composició del comitè de savis, i no es facilitava la llista amb les excuses més peregrines, quedava clar que, segurament, el comitè no existia; si més no, els ciutadans teníem tot el dret a pensar-ho. O potser, si existia, no volien que la població pogués qüestionar els c/v dels suposats experts que decidien què s’havia de fer i què no es podia fer. Des del primer moment el govern ha pretès infantilitzar la societat, i tracten els ciutadans com si fossin pàrvuls.

Quan hi hagi un rebrot dels contagis, que tal com van les coses sens dubte hi serà, seria molt recomanable que el govern espanyol canviés de tàctica. Podrien estudiar com han gestionat el problema a Portugal, sense anar més lluny. El govern portuguès ha tractat els ciutadans com a majors d’edat. Hi havia el deure de confinament, però no van posar mai mesures punitives perquè consideraven que no calia. No hi havia multes, i les passejades estaven autoritzades. La comparació dels resultats estadístics de Portugal i Espanya ho diu tot.

El judicial, un món a part

(Article original publicat el 8/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1964, pàg. 2)

Tot i que de vegades ens volen fer creure que són infal·libles, els jutges també s’equivoquen. S’equivoquen tant i l’encerten tant com ens equivoquem i l’encertem les persones que no som jutges. El problema és que, quan un jutge signa una sentència equivocada, normalment no és el jutge qui paga per la seva equivocació sinó la persona que en pateix les conseqüències. Les sentències judicials injustes generen un gran escàndol en la societat. Algunes són tan extravagants que no poden ser fruit d’una equivocació dels jutges sinó d’una voluntat clara de perjudicar la persona jutjada, o la idea que representa. Els jutges, com tothom, també tenen les seves preferències polítiques i, si cal, persegueixen idees. D’això en té experiència el món independentista català. Els jutges disposen d’una eina molt efectiva per venjar-se de qui discrepi de la seva particular interpretació de la llei: la sentència judicial. Evidentment no parlo de tots els jutges, ja que la majoria fan bé la seva feina. Parlo de molts d’aquells que arriben als nivells diguem-ne més polítics de la judicatura: el TOP, que ara en diuen Audiència Nacional, i el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional, formalment, no entraria en aquesta categoria, tot i que els efectes perversos de les seves actuacions són encara pitjors, ja que, si et condemnen injustament, només et queda la via d’anar a buscar la justícia més amunt dels Pirineus, amb tot el que això comporta.

Aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015, recentment s’ha fet pública una sentència condemnatòria que no implica entrada a la presó, però quasi, en contra d’una diputada madrilenya podemita que va participar en unes protestes. És una sentència injusta, i molta gent se n’ha queixat en veu alta, inclòs un vicepresident del govern espanyol. Però el corporativisme del món judicial intenta tapar les crítiques que reben els jutges, i qui té les de perdre sempre és qui es queixa i no pas el jutge. Al meu entendre, la majoria de les sentències condemnatòries derivades d’aquella llei són injustes, ja que aquella llei no es pot considerar democràtica. I tot i les promeses de derogar-la fetes en el seu dia pels partits que governen ara, les esquerres han vist que aquell pervers artefacte judicial també pot ser útil als seus interessos actuals, i ara es fan els desentesos. Una actitud típica dels polítics, els quals diuen una cosa quan són a l’oposició i fan exactament la contrària quan governen. Jutges i polítics units per un interès superior comú.

Entre poc i massa

Amb això de la pandèmia i les seves conseqüències, observo que hi ha gent que diu estar encantada de la vida amb la disminució dels sorolls i la contaminació ambiental, com a resultat del confinament de la població i l’aturada dràstica de l’activitat industrial i mercantil. Alguns fins i tot suggereixen que seria molt positiu que aquesta aturada de la societat s’allargués en el temps. Alguns —imagino que són els que tenen la vida resolta— sembla que només hi vegin els aspectes positius, que ningú nega que hi siguin, i treuen importància a les moltes conseqüències negatives de la pandèmia que ens ha tocat viure, començant pels milers de persones que no poden superar la malaltia i es queden pel camí.

A veure, entre poc i massa. Qui s’ha quedat sense feina i sense ingressos estic segur que no s’ho mira d’aquesta manera tan centrada en la visió positiva que dèiem abans. Parlo, sense anar més lluny, del personal sanitari que a finals d’abril es va quedar al carrer perquè ja no els necessitaven als hospitals, i ni tan sols tenen dret a cobrar l’atur. Cada dia a les vuit del vespre la gent surt al balcó i aplaudeix al personal sanitari, però s’oblida de les seves precàries condicions laborals, i de les retallades de sous i pagues extres que encara no han recuperat. Per cert, retallades que va començar a aplicar un govern tripartit d’esquerres, i van continuar amb un govern de dretes.

Parlo, en general, dels treballadors de les moltes empreses que han tancat. Potser no podran tornar a treballar-hi, ja que només el temps ens dirà quants d’aquests tancaments d’empresa seran provisionals o definitius. Els ERTES només són una eina governamental per maquillar una situació d’atur que és molt més greu que allò que ens diu l’estadística oficial. Està bé parlar d’unes ciutats sense cotxes i plenes de bicicletes, però sempre sense perdre de vista que els ciutadans, a banda de respirar aire net, tenen dret a poder esmorzar, dinar i sopar cada dia. Alguns semblen haver-ho oblidat.