.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 15 de maig de 2020

El judicial, un món a part

(Article original publicat el 8/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1964, pàg. 2)

Tot i que de vegades ens volen fer creure que són infal·libles, els jutges també s’equivoquen. S’equivoquen tant i l’encerten tant com ens equivoquem i l’encertem les persones que no som jutges. El problema és que, quan un jutge signa una sentència equivocada, normalment no és el jutge qui paga per la seva equivocació sinó la persona que en pateix les conseqüències. Les sentències judicials injustes generen un gran escàndol en la societat. Algunes són tan extravagants que no poden ser fruit d’una equivocació dels jutges sinó d’una voluntat clara de perjudicar la persona jutjada, o la idea que representa. Els jutges, com tothom, també tenen les seves preferències polítiques i, si cal, persegueixen idees. D’això en té experiència el món independentista català. Els jutges disposen d’una eina molt efectiva per venjar-se de qui discrepi de la seva particular interpretació de la llei: la sentència judicial. Evidentment no parlo de tots els jutges, ja que la majoria fan bé la seva feina. Parlo de molts d’aquells que arriben als nivells diguem-ne més polítics de la judicatura: el TOP, que ara en diuen Audiència Nacional, i el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional, formalment, no entraria en aquesta categoria, tot i que els efectes perversos de les seves actuacions són encara pitjors, ja que, si et condemnen injustament, només et queda la via d’anar a buscar la justícia més amunt dels Pirineus, amb tot el que això comporta.

Aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015, recentment s’ha fet pública una sentència condemnatòria que no implica entrada a la presó, però quasi, en contra d’una diputada madrilenya podemita que va participar en unes protestes. És una sentència injusta, i molta gent se n’ha queixat en veu alta, inclòs un vicepresident del govern espanyol. Però el corporativisme del món judicial intenta tapar les crítiques que reben els jutges, i qui té les de perdre sempre és qui es queixa i no pas el jutge. Al meu entendre, la majoria de les sentències condemnatòries derivades d’aquella llei són injustes, ja que aquella llei no es pot considerar democràtica. I tot i les promeses de derogar-la fetes en el seu dia pels partits que governen ara, les esquerres han vist que aquell pervers artefacte judicial també pot ser útil als seus interessos actuals, i ara es fan els desentesos. Una actitud típica dels polítics, els quals diuen una cosa quan són a l’oposició i fan exactament la contrària quan governen. Jutges i polítics units per un interès superior comú.