Entre poc i massa

Amb això de la pandèmia i les seves conseqüències, observo que hi ha gent que diu estar encantada de la vida amb la disminució dels sorolls i la contaminació ambiental, com a resultat del confinament de la població i l’aturada dràstica de l’activitat industrial i mercantil. Alguns fins i tot suggereixen que seria molt positiu que aquesta aturada de la societat s’allargués en el temps. Alguns —imagino que són els que tenen la vida resolta— sembla que només hi vegin els aspectes positius, que ningú nega que hi siguin, i treuen importància a les moltes conseqüències negatives de la pandèmia que ens ha tocat viure, començant pels milers de persones que no poden superar la malaltia i es queden pel camí.

A veure, entre poc i massa. Qui s’ha quedat sense feina i sense ingressos estic segur que no s’ho mira d’aquesta manera tan centrada en la visió positiva que dèiem abans. Parlo, sense anar més lluny, del personal sanitari que a finals d’abril es va quedar al carrer perquè ja no els necessitaven als hospitals, i ni tan sols tenen dret a cobrar l’atur. Cada dia a les vuit del vespre la gent surt al balcó i aplaudeix al personal sanitari, però s’oblida de les seves precàries condicions laborals, i de les retallades de sous i pagues extres que encara no han recuperat. Per cert, retallades que va començar a aplicar un govern tripartit d’esquerres, i van continuar amb un govern de dretes.

Parlo, en general, dels treballadors de les moltes empreses que han tancat. Potser no podran tornar a treballar-hi, ja que només el temps ens dirà quants d’aquests tancaments d’empresa seran provisionals o definitius. Els ERTES només són una eina governamental per maquillar una situació d’atur que és molt més greu que allò que ens diu l’estadística oficial. Està bé parlar d’unes ciutats sense cotxes i plenes de bicicletes, però sempre sense perdre de vista que els ciutadans, a banda de respirar aire net, tenen dret a poder esmorzar, dinar i sopar cada dia. Alguns semblen haver-ho oblidat.