Operació Volkhov

(Article original publicat el 20/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1992, pàg. 2)

La Guardia Civil espanyola i els diferents serveis secrets estatals han espiat i punxat telèfons, webs, cases particulars, vehicles, etc., a la recerca d’algun fet delictiu que ni ells mateixos saben en què consisteix. D’aquesta perversa actuació policial se’n diu fer investigació prospectiva, una pràctica que en democràcia està, naturalment, prohibida. Busquen aquí i allà no un fet concret sinó a veure què hi troben que pugui perjudicar a les persones espiades. Quan no hi troben res, s’inventen un relat copiant i enganxant una mica d’aquí i una mica d’allà, i si convé hi afegeixen algun extra de collita pròpia. Després fan un informe que a primera vista pugui semblar seriós i busquen la complicitat d’un jutge que els hi compri el producte. Quan el troben, cosa que a Espanya passa molt sovint, avisen als mitjans de comunicació amics que tal dia a tal hora es faran detencions aquí i allà, de manera que tenen les portades dels mitjans reservades per donar la màxima cobertura periodística a aquests excessos policials.

A l’antiga Alemanya de l’Est —cínicament batejada com a “república democràtica”— coses d’aquestes passaven tot sovint; una gran pel·lícula anomenada “La vida dels altres” ho explica molt bé. Però que aquesta manera de fer passi en un règim comunista tampoc ha de sorprendre, els comunistes ho porten en el seu ADN. Ara bé, que passi a Espanya? No ens diuen que és una gran democràcia? Doncs bé, això va passar fa tres setmanes a diverses localitats catalanes, Igualada inclosa. Quan el dia D a l’hora H la Guardia Civil es va presentar per efectuar detencions i escorcollar domicilis, tota la premsa amiga ja hi era per donar la cobertura mediàtica que buscaven les autoritats. Els detinguts van pagar, doncs, la pena de telenotícies, van sortir a tots els mitjans de comunicació, els van tenir engarjolats al calabós un parell de dies, i finalment els van portar a declarar davant del jutge. Exercint el seu dret, la majoria dels detinguts es van negar a declarar i poca estona després van ser posats en llibertat sense que ni tan sols se’ls retirés el passaport.

Però la pena de telenotícies i de telediari ja l’han pagat, i sempre hi haurà aquella genteta que pensarà que si els han detingut “alguna cosa hauran fet”. No sabem com acabarà aquesta història, batejada, per cert, com a Operació Volkhov per afegir escarni als fets, amb les connotacions feixistes que té aquest nom. Però, de moment, les vint-i-una persones perjudicades ja han pagat un peatge mediàtic totalment injust.

Totalitarismes

(Article original publicat el 6/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1990, pàg. 2)

Es defineix el totalitarisme com el “règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant els drets cívics i polítics i les llibertats públiques, o reduint-los”. Els totalitarismes poden ser de dretes o d’esquerres, però tots són igualment rebutjables. Uns i altres comparteixen un aparell repressiu molt eficient, el control total dels mitjans de comunicació i un rebuig absolut cap a les nacions existents dins l’estat.
 
En ple segle XXI sorgeixen polítics amb altaveu públic o amb signatura als butlletins oficials que es mostren partidaris d’imposar el pensament únic a la nostra societat, base dels règims totalitaris. El pensament únic sense la més mínima objecció pública del poble és el somni de qualsevol dictador. Són persones que pretenen tenir la raó absoluta i, per tant, neguen qualsevol dret a la discrepància; no admeten que altres puguin pensar diferent. A partir d’aquestes premisses, no hi hauria cap necessitat que existissin els partits polítics ni les eleccions. Corea del Nord i Cuba en serien bons exemples.

No cal dir que aquesta obsessió malaltissa per part de determinats líders polítics és molt perillosa. Hi ha gent, normalment poc llegida i poc viatjada, però no només d’aquest perfil, que acaba comprant el producte. Els totalitaris saben que hi ha votants que no objecten mai res, votants als quals no se’ls acut discrepar dels dirigents dels partits que voten, i aquests personatges se n’aprofiten. Ara bé, tractar d’imposar el pensament únic totalitari en una democràcia resultaria ridícul, tot i que alguns ho intenten. Sortosament, ni que només sigui sobre el paper, vivim en democràcia, i determinats desitjos políticament criminals de dirigents malalts no hi tenen cabuda.

En ple segle XXI alguns discursos i propostes de tarannà totalitari fan rumiar. Si aquests personatges arribessin al poder sense cap control parlamentari o ciutadà aviat es convertirien en deixebles avantatjats de Pol Pot, i poso l’exemple extrem de la Cambodja dels anys setanta del segle passat per posar en evidència la gravetat de l’amenaça totalitària. Però si excloem la brutalitat esgarrifosa d’aquell règim criminal i els milers de morts que va causar, trobarem altres exemples més propers, potser més suaus en les formes però igualment de tarannà totalitari en el fons. Estiguem alerta, ens hi juguem molt.