Si jo fos espanyol

(Article original publicat el 30/7/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2028, pàg. 2)

Si jo fos espanyol potser tampoc entendria que una majoria de catalans, és a dir, més de la meitat dels votants catalans, pretenguin viure en un país sense lligams amb Espanya, sense els costosos peatges espanyols; peatges econòmics però, també, peatges culturals, lingüístics, industrials, comercials, etc. O potser sí que ho entendria, a condició que estigués disposat a fer l’esforç de posar-me en el lloc dels catalans i observar el conflicte des de l’altra banda, des de la banda dels que fins ara tenim adjudicat el paper perpetu de perdedors d’aquest conflicte. Però aquest és un exercici intel·lectual que els nostres veïns de l’oest no acostumen a fer mai, per mandra, per incapacitat intel·lectual o per interessos inconfessables. A ells ja els està bé mantenir l’estatus actual d’uns que sempre guanyen —ells— a costa d’uns altres que sempre hi sortim perdent.

Si jo fos espanyol segurament tampoc voldria perdre l’anomenada mamella catalana, i faria tot el que pogués per tal de conservar-la. No facilitaria el camí dels que democràticament pretenen marxar d’Espanya, tot i que tal vegada, sense fer un gran esforç, pogués entendre que de raons per fer-ho en tenen moltes. Si jo fos espanyol segurament acceptaria amb normalitat la llei del divorci en la parella, però no la possibilitat democràtica de permetre que els catalans es divorciïn dels espanyols. Si jo fos espanyol, segurament no els reconeixeria el dret a decidir el seu futur, i no cal dir que faig aquestes consideracions després d’haver debatut aquest tema amb molts espanyols, alguns també residents a Catalunya. Però en casos com aquest, l’única solució és votar, comptar els vots i aplicar democràticament el resultat. Com sempre s’ha fet en altres indrets amb conflictes similars.

Al marge del que digui la meva documentació i de qui em cobri els impostos, entenc que sentir-se espanyol és un sentiment que va més enllà de la fiscalitat i de la paperassa oficial. Així, ara mateix jo pago els impostos a una administració que no considero que sigui la meva. Mentre no resolguem el conflicte sóc conscient que estaré condemnat a acceptar estar governat per un sistema polític molt injust, i a molts catalans no ens agraden les injustícies. La màxima expressió d’estima que els catalans escoltem de tant en tant per part d’alguns polítics espanyols, no tots, és que “os queremos mucho”. Doncs jo no vull que els espanyols m’estimin, em conformo amb una mica menys, és a dir, que respectin el meu dret democràtic a decidir el meu futur.