Quan la judicatura governa

(Article original publicat el 13/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2030, pàg. 2)

Catalunya està dirigida per jutges i fiscals. M’estalviaré de fer una relació de totes les resolucions judicials que s’han carregat les decisions dels nostres dirigents polítics; seria tan llarga que farien falta uns quants articles com aquest per encabir-les totes. El fet és que fiscals i jutges ens governen. Podríem dir que aquesta etapa anòmala va començar fa més de deu anys amb la sentència que es va carregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en referèndum pels catalans, i ratificat després pel parlament espanyol, amb la signatura del cap d’estat i tota la pesca. L’estatut que s’aplica ara, parcialment retallat tal com va quedar redactat després de la sentència espanyola, no ha sigut mai sotmès a referèndum per part dels catalans. Als efectes pràctics, aquesta anomalia vol dir que a Catalunya no hi ha un estatut legalment vigent, ja que el text que s’aplica no ha estat aprovat amb tots els ets i uts tal com obliga la normativa legal vigent.

Jutges i fiscals governen Catalunya, amb una interferència entre els tres poders que ja no es dissimula. Gairebé cada decisió parlamentària o governamental té a continuació la seva contrapartida judicial. El Parlament aprova una llei, el govern pren una decisió, i més d’hora que tard surt el fiscal de torn a posar-hi tota mena d’objeccions, i el jutge corresponent li acostuma a donar la raó. I llavors les decisions queden minimitzades o directament sense efecte. En altres països del nostre entorn aquestes coses no passen. Si més no, no passen tan sovint com aquí. Un país dirigit per jutges i fiscals no és un país normal, i més tenint en compte que les altes instàncies del món judicial no estan formades per professionals que actuen amb criteri propi sinó que sovint es mouen en funció dels interessos polítics del partit que els ha situat a la cúpula judicial.

Els mitjans de comunicació publiquen regularment les biografies dels jutges i fiscals, i tots sabem de quin peu calcen uns i altres, fins al punt que abans de fer-se pública una sentència ja podem endevinar el seu contingut. Per altra banda, el secret de sumari ha deixat d’existir. En canvi, és menys coneguda la trajectòria política dels diputats i consellers, els quals, a causa de les interferències continuades de la judicatura, cada dia tenen menys pes en la vida política. Així, els polítics decideixen moltes coses que després la judicatura acaba tombant o modificant sensiblement. Tot plegat deu ser legal, però des d’una perspectiva democràtica resulta molt peculiar.