Una assignatura pendent

Com es pot considerar acceptable que després de vint mesos des de l’aparició de la pandèmia encara hi hagin persones que es veuen obligades a morir en soledat, sense l’acompanyament de cap familiar, tant a les residències de gent gran com als hospitals, públics i privats? Amb la pandèmia de la COVID hem après moltes coses, però aquesta encara no l’hem resolt.

Deshumanitzant la gestió burocràtica de la medicina fins a aquests extrems, amb la conseqüència que des de les cúpules dirigents s’impedeixi un final mínimament digne i humà del cicle vital de les persones, un pot pensar de bona fe que els dirigents polítics que prenen aquestes decisions no s’han trobat mai amb situacions similars en el seu entorn més proper.

Sigui com sigui, les decisions antihumanes dels responsables polítics no són de cap manera justificables. I si a aquestes crítiques responen dient que ells també s’hi han trobat i també les han patit, encara és pitjor, ja que vol dir que la nostra societat està en mans de persones sense cap bri d’humanitat. Si aquestes experiències tan negatives no serveixen ni per replantejar-se els protocols, malament anem.

Coincidint amb Quevedo

No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

(Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, 1580-1645)

Des de quan som independentistes?

(Article original publicat el 10/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2034, pàg. 2)

El meu representant del Brasil em va convidar a dinar a casa seva. Era un holandès perseguit pels nazis que feia molts anys que vivia a Sud-Amèrica, primer a Montevideo i posteriorment a Porto Alegre, la ciutat on ens trobàvem. Tot i que érem a l'hivern austral no feia fred, i vam dinar al jardí. Teníem previst que després de dinar aniríem a visitar una fàbrica, però a mig dinar ens van avisar que no hi anéssim fins a l'endemà, ja que els havia sorgit un imprevist. Vam acordar anar-hi l'endemà, i ens vam quedar fent sobretaula tota la tarda. Vam comentar la situació política d'Espanya i els dubtes que generava. Aquells dies el dictador es trobava ingressat a l'hospital, i el substituïa provisionalment el seu successor in pectore. Tot plegat, vist des de l'estranger, no generava gaire confiança. Ell em deia que, quan el dictador es morís, a Espanya hi podria haver una revolució, però jo li vaig respondre que una cosa així difícilment passaria. I és que contràriament al que havia passat als anys trenta, amb una societat empobrida que no tenia res a perdre, quaranta anys més tard els espanyols havien prosperat. A banda del lloc de treball oficial, molts treballadors tenien una segona ocupació que, normalment, es retribuïa en negre. Qui volia treballar, treballava i, tan aviat com podia, el treballador es comprava un cotxe i un apartament o una torreta a fora per anar-hi els caps de setmana. Aquest era el nostre context socioeconòmic.

El meu representant coneixia Catalunya, i a la conversa va sorgir també l’incògnita sobre el futur del nostre país. Va comentar a la seva dona que aquells dies que jo m'estava al Brasil, cada vegada que teníem una conversa amb un proveïdor i em preguntava si era espanyol, jo sempre responia que era de Barcelona, i mig de broma afegia que no estava gens clar que tots els catalans es consideressin espanyols. Hay un debate vivo sobre ello, ya que no todo el mundo considera que Catalunya sea España, aunque sí la mayoria de la población. Yo mismo, sin ir más lejos, no me sentiria cómodo definiéndome como español, vaig afegir per deixar les coses clares.

Aquesta conversa va tenir lloc l'any 1974, i sempre que m'ho pregunten acostumo a respondre que soc independentista des que tinc us de raó. Ara bé, sort en tenim de les noves conversions a l'independentisme que s'han produït, molt especialment, a partir de la garrotada anticatalana que va representar la sentència sobre l'Estatut. Si no fos per això, avui els independentistes seguiríem sent quatre gats.

Evergrande

Quan fa anys vaig anar a Guangzhou (Guangdong, Xina), em va sorprendre la frenètica activitat constructora d’aquella ciutat plena de contrastos. Molts homes encara vestien amb els anomenats “colls Mao”, unes jaquetes que amb els anys han anat desapareixent del paisatge urbà xinès. El fet de trobar-se Guangzhou relativament propera a Hong Kong —menys de tres hores de tren— era pels seus habitants i també pels seus dirigents polítics un avantatge, un mirall de futur on fixar-se. Hi havia gent que anava cada dia a treballar a Hong Kong, però al vespre havien de tornar a Guangzhou i altres poblacions de la província de Guangdong. Pocs treballadors tenien permís per pernoctar a Hong Kong. Els meus interlocutors, molt orgullosos del creixement i l’evolució urbanística de la seva ciutat, m’explicaven que en pocs anys superarien a qualsevol ciutat del món occidental en nombre de gratacels. I pel que s’ha anat veient després no anaven massa desencaminats. Però, de vegades, un creixement tan intens i ràpid comporta també uns peatges molt perillosos i poc agradables.

Evergrande, amb seu a Guangzhou, és la promotora immobiliària més endeutada del món. Amb un passiu declarat de 300.000 milions de dòlars, ha comunicat que el 21 de setembre, la setmana que ve, ja no podrà fer front al pagament dels interessos d’un dels préstecs que li han estat atorgats. En una economia lliure —aquest no és el cas de l’economia xinesa— les conseqüències d’aquest impagament podrien ocasionar la fallida descontrolada de la companyia, amb tot el que de negatiu això comportaria. Però tractant-se de la Xina, no s’ha d’excloure la possibilitat que, per tal d’evitar una fallida que sortiria a les portades dels diaris de mig món, la companyia acabi sent rescatada per l’estat. I és que tractant-se d’un negoci considerat sistèmic pels governants xinesos, la fallida d’Evergrande podria arrossegar de manera incontrolada altres fallides de bancs i proveïdors diversos, tant de la Xina com de l’estranger.

Aviat veurem el desenllaç d’aquesta història, els ulls econòmics de mig món estan actualment molt centrats en els pròxims esdeveniments financers de la companyia Evergrande. I els ulls sempre vigilants del govern xinès òbviament també, pel risc del prestigi país que està en joc. Un país com la Xina que aspira a ocupar el lideratge mundial no es pot permetre segons quines frivolitats.

A cop de titular. Diada, com l'explica avui la premsa de Madrid

 

El Mundo
Cataluña. Moncloa se planta ante ERC antes del diálogo: “Basta ya de marear la perdiz”
Isabel Rodríguez: “No podemos perder más tiempo en la confrontación”
Análisis. Oriol Junqueras necesita a Pedro Sánchez
Diada. El secesionismo pierde poder de mobilización y se revuelve contra ERC

El País
La Generalitat: “No vamos a cerrar el desarrollo del aeropuerto”
Diada de división ante la mesa de diálogo

La Razón
Diada de mínimos contra Esquerra y la Mesa de diálogo
Medio millón de independentistas menos en la Diada en dos años
El separatismo vuelve a niveles “preprocés”
Acoso del independentismo radical a la Policia: “Pim pam pum, que no quede ni uno”

Público
El independentismo recupera parte de la fuerza en la calle en la Diada y presiona al Govern a días de la mesa de diálogo

El Diario
La Diada vuelve a la calle y constata la división independentista

Nota: El lamentable cartell és l’oficial de la Diada i, per tant, 100% responsabilitat de la Generalitat.

Incongruències climàtiques

(Article publicat el 9/9/2021 al Diari el Jardí, núm. 76, pàg. 19)

El paper ho aguanta tot, però mantenir una mínima congruència entre la teoria que defenses i la pràctica diària no sempre és fàcil. Tothom pot compartir els grans reptes que se’ns presenten a partir del canvi climàtic, però ja és més difícil adaptar amb facilitat la nostra actuació personal del dia a dia. Portar una samarreta reivindicativa sobre el canvi climàtic està a l’abast de tothom i s’ha posat molt de moda. Però investigar on s’ha fabricat la samarreta, com s’ha conreat el cotó necessari per fabricar-la i quanta aigua s’ha consumit en aquest procés, quant cobren les persones que recullen el cotó i aquells que fabriquen la samarreta, sovint es tendeix a obviar-ho.

A diverses entitats de Sarrià i de tot arreu s’organitzen moltes xerrades i debats sobre el canvi climàtic, i des del món dels teòrics se’ns predica sobre què hauríem de fer cadascú de nosaltres per tractar de minimitzar els efectes negatius d’aquest fenomen. Però de la teoria a la nostra pràctica diària tot sovint ens trobem amb discrepàncies que ens fan ser menys optimistes sobre el nostre futur.

A Sarrià, coneguts activistes del canvi climàtic ens transmeten les reivindicacions clàssiques relacionades amb el clima, però després te’ls trobes que marxen de vacances utilitzant un cotxe dièsel amb vint anys d’antiguitat. No es mostren partidaris de promocionar el turisme, els vols comercials ni els creuers, i si no els frenem, acabaran convertint Barcelona en una ciutat amish amb el cavall com a mitjà de transport. S’atura la construcció de nous hotels a la ciutat, però semblen ignorar que si un turista es proposa conèixer Barcelona i no troba allotjament a la ciutat, pot buscar un bon hotel a un preu assequible a, posem per cas, l’Hospitalet, a poques parades de metro de la plaça de Catalunya. Llavors, a Barcelona, ens mengem igualment el problema, però perdem els beneficis que es generarien  si s’allotgessin al Passeig de Gràcia.

Els activistes climàtics aplaudeixen els entrebancs municipals a la circulació de vehicles privats per la ciutat, i es mostren en contra de l’ampliació imprescindible de l’aeroport, i dic imprescindible i dic bé, si el que volem és facilitar la creació de nous llocs de treball per a les persones que es troben a l’atur. Un aeroport ben connectat —no és aquest el cas de Barcelona— sempre és garantia d’augment de l’activitat econòmica. També de contaminació, això no ho nego pas, però, al meu entendre, per davant dels coloms i les granotes s’ha de prioritzar el benestar de les persones. I sense tenir un lloc de treball correctament remunerat no hi ha benestar que valgui. Pensem-hi.

Molts d’aquests activistes són funcionaris públics o persones amb feina i sou assegurats cada final de mes, garantits fins a la jubilació. Alguns també formen part del lobby ciclista, que més que reivindicar l’ús de la bici sembla que només pretengui molestar als que per circumstàncies ben diverses no poden fer ús d’aquest mitjà de transport. Són partidaris de suprimir els aparcaments del carrer, i aplaudeixen aquella mesura municipal tan difícil d’entendre de limitar també l’espai per a pàrquing en els edificis de nova construcció. Evidentment, tot això sense la creació d’aparcaments alternatius que estiguin ben situats i siguin econòmicament assequibles per a la soferta ciutadania. Pintar els carrers de colorets potser et portarà a guanyar un premi de pintura ràpida, però no resol el problema de fons.

Insistir tant en l’ús del transport públic sense donar un bon servei és fer demagògia barata. A Sarrià tenim línies de busos que els caps de setmana només passen cada mitja hora. Per la ciutat sempre que puc vaig a peu. Però també sóc usuari habitual del transport públic. Ara tinc molt clar que abans de passar-me mitja hora a sol i serena esperant el bus un diumenge al migdia, prefereixo anar al garatge i agafar el cotxe. Potser surt una mica més car, però almenys saps que arribaràs quan t’esperen i amb més comoditat.

Aquestes incongruències no són un monopoli del nostre barri de Sarrià, ens les trobem arreu. Posaré dos exemples. La coneguda activista sueca Greta Thunberg va anar a Nova York a fer unes xerrades. Com s’hi va desplaçar? En vaixell de vela, per evitar la contaminació que el seu viatge hagués generat si hi hagués anat en un vol regular. Mitjans de comunicació de tot el món se’n van fer ressò. Chapeau! Però un cop va arribar a Nova York, com va tornar a Europa la tripulació del vaixell? S’ha publicat, en un vol regular. Sense comentaris. Segon exemple. Al Gore va ser vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, i després de deixar el càrrec es va dedicar a anar per tot el món predicant sobre els perills del canvi climàtic. Chapeau! Però quin mitjà de transport utilitzava Gore per desplaçar-se d’un lloc a un altre? Un jet privat. Tampoc calen més comentaris.

Clarissa Ward vs. els tertulians

(Article original publicat el 27/8/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2032, pàg. 2)

La periodista americana Clarissa Ward i el seu equip es van estar a Kabul fent la seva feina, però constatant les amenaces reals que feien perillar la seva integritat física, fa una setmana van decidir sortir cames ajudeu-me d’aquell infern. És el que volen els talibans, que no hi hagi testimonis periodístics de les seves atrocitats. L’equip de Ward va fer el que va poder fins que els van prohibir seguir fent la seva feina periodística. Una mala notícia, es miri com es miri.

Ward, nascuda a Londres l’any 1980 (té, per tant, quaranta-un anys), ara gaudeix de la nacionalitat americana. Des de fa sis anys Ward treballa com a corresponsal de la cadena de televisió CNN, i abans ho havia fet per a les cadenes Fox, ABC i CBS. Tot i la seva relativa joventut, aquesta llarga experiència laboral la va transformar en un referent. Les seves cròniques d’aquests dies des de Kabul, explicant des del carrer l’entrada dels talibans a l’Afganistan i els abusos perpetrats contra la població indefensa, s’han vist a tot el món. Ara, qui tingui interès en aquest tema ja sap qui és Clarissa Ward.

Abans apareixia vestida d’occidental, però els últims dies sortia amb aquelles gavardines fosques i els mocadors al cap que encara hi ha qui defensa que les dones utilitzen perquè els ve de gust. En fi, es comença parlant d’un suposat respecte per les diferències culturals i s’acaba justificant la burca. Ara bé, com que d’aquests temes potser no hi entenc gaire i tampoc m’agradaria fer el ridícul posant en evidència la meva ignorància, quan es discuteix sobre el vel femení (vel sí, vel no), jo sempre em quedo amb l’opinió autoritzada de l’escriptora marroquina-vigatana Najat el Hachmi.

Les nostres cadenes de televisió també tracten sobre la situació a l’Afganistan. Però la diferència amb la CNN és abismal. Aquí sovintegen els tertulians, els quals poden ser politòlegs, economistes, periodistes, etc. Sobre el paper, són grans especialistes en tot. Avui pontifiquen sobre l’Afganistan, ahir discutien sobre la factura de la llum, abans-d’ahir sobre els immigrants africans que arriben en pastera, o sobre la diferència que hi ha entre l’escola pública i la privada, o sobre l’eutanàsia, el dret a l’habitatge, els okupes o qualsevol altre assumpte que estigui d’actualitat. Són molt aplicats, abans de començar el programa es miren una mica la Wikipedia, googlegen alguna cosa i en pocs minuts ja s’han convertit en especialistes en la matèria que hauran de tractar amb posat seriós davant les càmeres de televisió.