El luxe i l’esquerra caviar

(Article original publicat el 24/2/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2110, pàg. 2)

Hi ha qui es queixa perquè un solar de la ciutat, qualsevol ciutat, es destini a construir allò que alguns en diuen pisos de luxe. I escoltant aquestes crítiques, un es pot preguntar què és un pis de luxe, i no he trobat ningú que sigui capaç de definir-m'ho amb precisió. Un pis de cent vint metres quadrats, posem per cas, ja es pot considerar un pis de luxe, o potser abans cal tenir en compte quantes persones hi viuen? Un pis de cent vint metres on només visqui una persona, ja seria un pis de luxe? I si hi viuen set persones, deixaria de ser-ho?

Un pis que superi determinat preu, és un pis de luxe? Però on posem la frontera, quin valor posem al "determinat preu" que, òbviament, no pot ser el mateix a Igualada que a Barcelona? Qualsevol pis situat en la zona més benestant d’una ciutat, hem de considerar que és un pis de luxe? Un pis similar situat en una zona amb un nivell de renda inferior a la mitjana, deixa de ser un pis de luxe? Podríem continuar fent-nos moltes més preguntes, però no hi ha unanimitat en la forma de respondre-les. Si més no, qui escriu aquest comentari no ha estat capaç de trobar ningú que sigui capaç de respondre aquestes preguntes amb dades concretes.

Deixant de banda els pisos de luxe, el luxe, considerat així, en general, no està ben vist per part d'un sector ideològic molt concret de la nostra societat. Així, tot i sense definir exactament què és el luxe, ni concretar on comença i on acaba el luxe, aquest mot és la bèstia negra de les esquerres més ideologitzades, que tenen el luxe anatematitzat. No deixa de sorprendre, i al meu entendre és lamentable que això passi, tenint en compte els milers de treballadors que hi ha al darrere del negoci del luxe, també a Catalunya, els quals poden viure amb dignitat gràcies al lloc de treball que els proporciona aquest sector d'activitat.

Però no tota la gent d'esquerres comparteix la visió negativa sobre el món del luxe en general. Alguns que gaudeixen d'una situació econòmica folgada, sovint per mitjà d’un sou públic, no dissimulen gens que els agrada el luxe, sigui un habitatge, un cotxe, unes joies, uns complements, l'escola dels fills o aquell viatge dissenyat especialment per a gent més rica que la mitjana. Sovint se’ls anomena l'esquerra caviar, la qual no només no amaga la seva preferència pel món del luxe sinó que en fa ostentació pública, com un nou-ric qualsevol. I és que hi ha gent, de dretes i d'esquerres, que són tan pobres que només són capaços de presumir del contingut de la seva cartera.