Els deures pendents dels partits independentistes

(Article original publicat el 22/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2140, pàg. 2)

Enlloc està escrit que s'hagi de disposar del vistiplau de la metròpoli. Les independències no es demanen; es voten i es proclamen. Unilateralment, és clar. A partir del referèndum del 2017, un dels errors comesos pels dirigents independentistes ha sigut comprar, potser inconscientment, el relat colonial de l'adversari, i continuar demanant permís a Espanya per celebrar un altre referèndum d'independència, en comptes de defensar els resultats del referèndum celebrat fa sis anys. Allà va quedar acreditat que més de la meitat dels catalans volen que Catalunya sigui un estat independent. L'etapa de la consulta democràtica, per tant, ja està superada.

Quan els unionistes, que són menys de la meitat dels catalans, diuen que el referèndum unilateral de l'1 d'octubre del 2017 va tenir mancances, ningú pot negar que les va tenir. Es va fer allò que es va poder, allò que les circumstàncies permetien amb tot l'estat en contra. Un estat que ho va boicotejar molt activament, enviant milers de policies a atonyinar persones que només feien cua per votar pacíficament. Recordem-ho, més de mil ferits de diversa consideració. Costa d'entendre que alguns encara demanin una amnistia pels agressors vinguts d'Espanya, els quals encara no s'han disculpat, ni ho faran.

Dels partits amb representació parlamentària, són independentistes els tres que sumats representen la voluntat del 52% dels catalans: CUP, Esquerra i Junts. Són els tres que es van presentar a les últimes eleccions catalanes amb un programa independentista clar. Que després els seus dirigents no complissin els seus compromisos amb l'electorat són figues d'un altre paner. Hi ha més partits independentistes, però com que no tenen representació parlamentària els deixo fora de l'equació.

Des de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, s'han celebrat altres comicis, municipals i estatals, però en aquests no es dirimia el suport a la independència de Catalunya sinó altres assumptes que, òbviament, també ens afecten. Cal no barrejar les coses.

Els dirigents independentistes han de completar la feina. Si no ho fan, aviat sorgiran opcions alternatives. No té massa sentit que els partits es treguin les puces de sobre convocant la gent a manifestar-se l'onze de setembre i el primer d'octubre. Ara cal més intel·ligència i més valentia, unes virtuts que s'han trobat a faltar en els últims sis anys. Els polítics independentistes s'han de moure, i si no es veuen capaços de liderar l'etapa definitiva del procés, haurien de marxar cap a casa.

Hortera, horterada

La llengua espanyola té uns mots que no tenen una traducció precisa al català com, per exemple, hortera i horterada. Tots sabem què volen dir aquestes paraules i com les utilitzem quan parlem en la llengua del país veí, però no està prou clar com les podríem dir correctament en català sense perdre'n el significat exacte que tenen en espanyol.

Tot i no ser especialista en llenguatge, jo les tradueixo per vulgar (hortera) i vulgaritat (horterada). També hi ha qui ho traduiria per xaró i xaronada, o per carrincló i carrinclonada, però com que aquestes paraules —xaró i carrincló— no les faig servir mai quan parlo, tampoc ho faig per escrit, i descarto emprar-les.

Sigui com sigui i fet aquest preàmbul, cal deixar constància que la nostra societat està plena de gent vulgar, a tots nivells. Escoltes persones de tota mena i condició amb fàcil accés al micròfon públic i aviat t'adones que la vulgaritat sembla que s'hagi posat de moda, i que vagi a l'alça.

Molts polítics, esportistes, artistes, professors de nens i també de grans, periodistes, influencers i tertulians especialistes en tot —és a dir, especialistes en res— i altres perfils de personatges amb un cert ressò públic semblen competir cada dia per a veure qui és més vulgar. Tanta vulgaritat no hauria de ser normal en un país seriós i prestigiós com el que a mi m'agradaria.

En deixo constància, sent conscient del risc que corro de ser titllat d’elitista per alguns. És el peatge que has de pagar quan dius allò que penses en veu alta.

Benvolguts i estimades

Els vuit anys de govern d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona han incidit, també, en la nostra manera d'expressar-nos. O, més ben dit, en la manera incorrecta d'expressar-se d'alguns. I si als comuns hi afegim els cupaires i altres que s'han deixat contaminar per aquesta moda tan ridícula del desdoblament lingüístic, ens està quedant una política comunicativa de cal justet. Vegem-ne un altre cas.

Divendres que ve comença la Festa Major de Sarrià. En el programa patrocinat per l'Ajuntament i altres entitats públiques i privades que s'està distribuint pel nostre barri, hi podem llegir dues salutacions: una de la regidora del Districte, Maria Eugènia Gay, i l'altre de la Comissió de Festes del Roser de Sarrià, sense personalitzar.

Partint de la moda ridícula del desdoblament lingüístic, veiem que el primer missatge s'adreça als "Benvolguts Sarrianencs i Sarrianenques", deixant ben palesa una clara discriminació cap a les senyores; és a dir, just el contrari d'allò que es volia evitar. Així, els sarrianencs són benvolguts mentre que les sarrianenques només són sarrianenques, és a dir, no són benvolgudes.

En el segon missatge, adreçat a les "Estimades Sarrianenques i Sarrianencs", els discriminats són els senyors. Queda molt clar que les sarrianenques són estimades, i jo que me n'alegro, mentre que els sarrianencs només són sarrianencs, és a dir, no són estimats.

Hem de suposar que no hi ha cap mala intenció, però sí una mala praxi lingüística per part dels redactors i correctors d'aquests i altres textos. És d'esperar que de cara a l'any que ve no tornem a caure en aquestes ridiculeses del desdoblament lingüístic, unes pràctiques que de vegades ens aboquen a situacions esperpèntiques. Amb una mica de ganes, bona voluntat i sentit comú, el ridícul que provoquen situacions estranyes com les descrites és fàcilment evitable. En català, totes i tots és tothom.

La foto d’una Espanya antipàtica

 

Azahara Palomeque, doctora en estudis culturals per la Universitat de Princeton, va definir l'idioma amb aquestes paraules: l'idioma no són només paraules: són codis culturals, tradicions, una història que es pronuncia. Per això hi ha qui ho detesta, per això és tan important defensar aquesta riquesa. Em quedo amb això: l'idioma és una història que es pronuncia.

Quan van abandonar l'hemicicle del Congreso de los Diputados d'Espanya perquè allà es parlava en una llengua que no era la seva llengua, els diputats de Bocs que ara mateix no sé quants són, però són molts menys dels que eren fa uns mesos —llavors passaven del mig centenar, amb tots els avantatges polítics i econòmics que ara han perdut—, buscaven com a nens petits la foto de los pinganillos que anaven deixant com a protesta a l'escó de Pedro Sánchez.

Amb la seva cara de pomes agres mentre feien el numeret volien escenificar el que segons el seu particular punt de vista era un sacrilegi lingüístic al temple de la democràcia espanyola. Volien ser els primers a expressar públicament que la nova situació plurilingüística del parlament espanyol no els acaba de fer el pes, i això sent suau en la descripció.

Els diputats d'aquest partit, com la majoria dels diputats i la majoria dels dirigents polítics espanyols, són gairebé tots monolingües, i alguns presumeixen sense vergonya d'un monolingüisme militant, una actitud que és alhora vocacional i patriòtica. Molts d'aquests personatges argumenten que utilitzant la llengua que parlen centenars de milions de persones de tot el món, només amb el castellà ja n’hi ha prou. Semblen ignorar una obvietat, i és que som a Europa, i més al nord dels Pirineus de ben poc et serveix parlar en castellà.

S'ha de reconèixer que la foto de los pinganillos és potent, i la persona que va tenir la idea es mereix una felicitació. La foto pretén explicar que, per a alguns, l’única Espanya possible no va més enllà de l'Espanya castellana monolingüe. Però vist des de la Catalunya plurilingüe de la perifèria, aquest gest només reflecteix una Espanya casposa i creixentment antipàtica i, segons alguns, en franca descomposició. Quines ganes de perdre-la de vista d'una punyetera vegada!

Quan no compres un producte sinó una marca

 

Potser per deformació professional em fixo en detalls que a la majoria de la gent els passen totalment desapercebuts. Recordo que fa uns anys, fent temps per agafar l'avió de tornada a Barcelona, passejava pel centre de Viena amb persones del meu sector d'activitat i vam passar per davant de la botiga Hermès. Mentre donàvem una ullada a l'aparador comentàvem que la llista d'espera per comprar una bossa Birkin d'aquesta empresa era superior a un any. Tant era que la demanessis a Viena com a la botiga del passeig de Gràcia que Hermès té a Barcelona, totes les botigues estan connectades telemàticament.

La llista d'espera forma part de la política de màrqueting d'aquesta empresa, líder mundial del sector del luxe en termes d'exclusivitat del producte. Conec bé aquestes situacions perquè professionalment les he viscut de prop. Si els directius d'Hermès decidissin posar el comptador a zero i eliminar la llista d'espera mitjançant un augment de la producció, ho podrien fer sense cap problema. Però és evident que no hi tenen gens d'interès.

Hi ha un sector molt minoritari de la societat, d'un alt poder adquisitiu, que per davant de tot busca l'exclusivitat. Si els fan esperar mesos per poder comprar el producte que busquen (un model determinat de cotxe o una bossa de pell Birkin), en comptes de buscar una alternativa similar a la competència com faria jo, estan disposats a esperar el temps que calgui per fer-se amb aquell producte de luxe. Alguns pensen que com més cua et fan fer, més exclusiu és el producte. Em reservo l'opinió, entre altres motius perquè jo mateix, indirectament, també m'he guanyat la vida en el sector del luxe.

La bossa de pell Birkin és un exemple clàssic i molt conegut, però en posaré un altre de la mateixa empresa Hermès que la gent potser no coneix tant. Hermès té a la venda unes sandàlies (a la foto) inspirades en un model dissenyat fa vint-i-cinc anys. Aquí també hi ha una llarga llista d'espera, i en algunes botigues tenen la venda limitada a un parell de sandàlies per client. El fet és que les persones que finalment poden accedir a les sandàlies, pagant un preu al meu entendre forassenyat i que em faria vergonya reproduir aquí, surten molt satisfetes de la botiga, i no cal dir que l’empresa encara més.

Una immersió nipona

El Japó és un país que no em crida l'atenció, i potser per això mai hi he anat. La cuina japonesa, en canvi, d’uns anys ençà m’ha començat a interessar. Feia temps que buscàvem uns dies per fer allò que ara en diuen desconnectar. Finalment, la setmana passada vam decidir fer una curta immersió japonesa que anés una mica més enllà dels típics restaurants de sushi que hi ha per tot arreu. Alguns els trobo força bons i hi anem de tant en tant, encara que moltes vegades els seus propietaris no són japonesos sinó de Xangai o d’altres indrets de la Xina. Ara bé, com que la cuina japonesa acostuma a ser cara, aquests restaurants tampoc els pots sovintejar. Els miracles no existeixen, i si la matèria primera és cara, el restaurant mai pot ser barat.

Així doncs, hem estat uns dies allotjats en un hotel japonès (sopar, dormir i esmorzar), però aquesta vegada sense haver de fer l'esforç previ que quan vaig pel món tinc el costum de fer, és a dir, la d'aprendre’m unes poques fórmules idiomàtiques locals de cortesia. Aquesta vegada no hem utilitzat els arigato, ohayo, konnichiwa i sayonara de rigor. Els propietaris de l'hotel parlen un català perfecte, i és que són tan catalans com qualsevol altre català. No és pas cap secret que els catalans com en Tessin Sano, un dels copropietaris de l'hotel, naixem on volem; ell va néixer al Japó i fa anys que viu a Catalunya.

L’hotel és francament espectacular, envoltat de boscos i, sobretot, d’un silenci que cal aprendre a escoltar. Es troba en una casa de l'any 1131 —gairebé nou-cents anys d'antiguitat—, i sempre ha estat propietat de la mateixa família, la família de la Nuri Jou, copropietària del negoci. Un cop presa la decisió d’entrar en el negoci hoteler, van aprofitar la pandèmia Covid-19 per reconstruir la casa de dalt a baix (feia dècades que no hi vivia ningú), així com incorporar la tecnologia actual i la decoració interior basada en l'exquisit minimalisme japonès.

Després de dos anys d'un acurat procés de reconstrucció, el resultat és impressionant. L'hotel disposa d’un restaurant japonès, i de moment només té vuit habitacions operatives, però tenen previst obrir-ne algunes més. El negoci el van engegar fa un any, i només obren de dijous a diumenge. Es donen a conèixer mitjançant alguna xarxa social i el boca-orella dels clients que hi han passat; això estic fent jo ara. Nosaltres vam anar a passar uns dies del mes de juny molt a prop, i va ser llavors quan ens vam assabentar d'aquest projecte turístic tan engrescador.

La nostra experiència ha valgut molt la pena, i no excloem repetir-la. I com que estic convençut que la meva recomanació no em farà quedar malament, em permeto aconsellar aquest hotel, sense reserves. Si escriviu al buscador d'Internet "hotel japonès a Catalunya", aquest establiment us sortirà en primer lloc. Ep!, no espereu trobar allò que entenem per un hotel luxós, que no ho és (encara que oficialment té quatre estrelles), ni una decoració recarregada que seria als antípodes del minimalisme japonès, ni un hotel barat, que tampoc ho és ni ho pot ser, però, si us ho podeu permetre, us puc ben assegurar que l'experiència s'ho val.

La façana i el cervell

(Article original publicat el 8/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2138, pàg. 2)

Cal valorar la persona pel que té a dins del cap, per allò que no es veu a primera vista, i no pel seu embolcall exterior, és a dir la façana, el seu aspecte físic, el vestit i el rellotge que porta, el cotxe que utilitza o, si anem més enllà, el seu patrimoni. En aquest sentit, és decebedor el tractament entre poc respectuós i d'un masclisme gens dissimulat el fet que molta premsa generalista i la majoria de les cadenes de televisió reserven per a determinades persones, molt especialment les senyores però no només, destacant-ne la façana gairebé en exclusiva. Es valora més l'embolcall que la intel·ligència, tot i que la façana es deteriora amb una relativa rapidesa. El cervell, en canvi, degudament cultivat i amb l'experiència viscuda, va millorant amb el temps.

Facin la prova, agafin qualsevol diari d'àmbit estatal i observin què en destaquen quan parlen, per exemple, de la periodista Letícia Ortiz, una persona que d'uns anys ençà i per motius obvis surt molt als mitjans. Poso aquest exemple perquè em consta que Ortiz és una persona bastant més intel·ligent que la mitjana, tot i que en un moment determinat de la seva vida va optar per fer un paper que Déu n'hi do. Però no l'hem de plànyer, ningú la va obligar a casar-se en segones núpcies amb qui es va casar. Què en destaquen els diaris de la senyora Ortiz? Bàsicament, el seu vestuari i el seu bon aspecte físic. M'imagino que ho fan perquè la premsa té molt ben estudiat que parlant de l'embolcall vendran més diaris que si parlessin del que diu o del que pensa.

Un cas ben diferent és el de les senyores que quan surten de casa per anar pels puestus sembla que només es preocupin de l'embolcall, com si només tinguessin l'objectiu de lluir el seu físic, i, en alguns casos, per dir quatre bajanades sobre tota mena d'assumptes, per més complicats que siguin i per més que en tinguin un desconeixement total. S'atreveixen a opinar sobre qualsevol tema, i és que ja diuen que la ignorància és molt atrevida. Aquí em venen tants noms al cap que no n'escriuré cap. Aquestes senyores tenen, òbviament, el dret a banalitzar-ho tot, i també a deixar constància pública de la seva ignorància —segurament no en són conscients—. Però llavors a ningú ha d'estranyar que quan els mitjans parlen d'aquestes persones es limitin a destacar una façana que, si bé a primera vista pot cridar agradablement l'atenció, acostuma a anar combinada amb un nivell d'intel·ligència que no arriba a l'aprovat, i la decepció que tot plegat provoca resulta inevitable.

Cortesia institucional

Ahir al vespre es va constituir el Consell Plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. És un acte institucional en el qual els dinou consellers triats a dit pels sis partits amb representació al plenari de Sant Jaume —això del vot popular aquí encara no s'aplica— juren el càrrec, i a continuació voten el regidor que presidirà el districte durant els pròxims quatre anys. Tenint en compte que en aquest districte —és l'únic districte de Barcelona on passa això— hi ha un partit que disposa de majoria absoluta —deu consellers de dinou— el resultat de la votació era del tot previsible. La sorpresa agradable ha sigut constatar la cortesia institucional de la resta de partits votant el mateix regidor. Hi ha hagut, però, una excepció del tot irrellevant: el conseller de Bocs ha votat a un regidor del seu partit. En fi, una anècdota sense més importància. L'altre aspecte de l'acte que ha grinyolat una mica és que tothom s'ha expressat en català menys el conseller de Bocs, que ho ha fet en castellà. Segurament ignora que la llengua propia d'aquesta institució sempre ha sigut el català, que a més és la llengua pròpia de Catalunya. Ja n'aprendrà, té quatre anys per familiaritzar-se amb aquests detalls.

Una commemoració aigualida

 

A la ciutat de Barcelona ara mateix tenim un govern monocolor del PSOE en minoria (el PSC fa uns anys va deixar d'existir, tot i que, formalment, encara mantenen la marca). Per voluntat del PP, ara a Barcelona governa el PSOE, i tot el que això representa; per completar l'equació, els comuns de la senyora Colau, còmplices de l'operació anti-Trias, mantenen el sottogoverno, ves a saber amb quines intencions. Després hi ha la marca UpA del senyor Espadaler, però això no deixa de ser una petita anècdota. La força política que té el govern municipal barceloní és tan ridículament minsa —deu regidors de quaranta-un— que si no n'hi afegeixen uns quants més no podran aprovar cap mesura de govern.

Dissabte passat va tenir lloc la commemoració descentralitzada de l'onze de setembre als diferents districtes de la ciutat. A la plaça de la Vila de Sarrià hi va haver un concert desangelat (a la foto), amb divuit espectadors asseguts a les cadires quan hi vaig arribar, i vint-i-sis poc abans d'acabar; algunes persones més seien a terra. Al meu entendre el concert va ser desangelat per tres motius: 1/ una deficient promoció municipal, alguns diuen que buscada; 2/ poc adequats el dia i l'hora (un dissabte a l'hora de la migdiada i al mig d'un cap de setmana llarg); 3/ poques ganes polítiques per part de l'organització, sense ni tan sols tenir el detall de fer un discurs commemoratiu a càrrec de les autoritats, que es va trobar a faltar.

Avui és onze de setembre, i molta gent sortirà al carrer. Després hi haurà diferents valoracions sobre l'assistència a la manifestació, com passa sempre: ics persones segons els organitzadors, ics dividit per tres segons els guàrdies. De totes maneres, que surtin més o menys persones al carrer només vol dir això, més o menys persones al carrer. Més important que sortir al carrer és com es voti a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya: si se supera el llindar del 52% de vot independentista que hi ha ara mateix vol dir que anem pel bon camí, i si no s'hi arriba, el procés s'allargarà. Però si la voluntat de la majoria dels catalans continua intacta —no conec cap independentista que des del 2017 hagi deixat de ser-ho—, la fita final del procés cada dia és més a prop: la República de Catalunya com a nou estat d'Europa.

Nens i gossos

Vas caminant per la vorera i veus que en direcció contrària ve una senyora amb un cotxet, i penses "mira, un altre nadó que quan sigui gran ens pagarà la pensió". Però quan et creues amb la senyora i el cotxet, mires de reüll el passatger i, oh sorpresa!, no és un nen, és un gos. Això que sembla tan estrany abans no passava, i ara cada dia passa més, si més no a Sarrià.

Les dades oficials ens diuen que a Barcelona cada dia hi ha més gossos i menys nens. A Catalunya la taxa de natalitat de nens és de les més baixes del món. En contrapartida, la tinença de gossos no para d'augmentar. Actualment, a les nostres famílies tenim més del doble de gossos que de nens menors de quinze anys. La proporció és preocupant.

Els gossos generen una gran despesa pública en neteja i altres serveis, però no hi ha cap norma que digui que els gossos hagin de pixar i cagar al carrer; però ho fan. És evident que els amos que permeten que els seus gossos surtin de casa abans de pixar i cagar són els únics culpables de les caques de gos que els vianants hem d'anar esquivant pels carrers. No he vist mai un guàrdia o un mosso que multi al propietari d'un gos que es pixa, per exemple, a la porta de casa meva (passa cada dia).

Tenir un gos a Barcelona comporta pagar una taxa municipal, però aquesta no cobreix ni de bon tros totes les despeses públiques que genera l'animal, i que inclouen les àrees d'esbarjo que tenen reservades les mascotes, també alguna a la platja, uns indrets que l'ajuntament ha de mantenir nets i operatius.

A diferència dels humans, els gossos no paguen pensions ara ni les pagaran mai, com sí que les pagaran els nens petits quan creixin i es posin a treballar. L'objectiu ODS 15 de l'Agenda 2030 (protecció animal) contempla que una família no pot tenir més de cinc mascotes a casa seva; no he trobat cap objectiu similar per a la protecció dels nens. No vull anar més enllà ni treure conclusions, però convindran amb mi que tot plegat fa rumiar.

Victòries personals: el cas de Sabadell

 

A Sabadell tenen una alcaldessa socialista que va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Diuen que Marta Farrés es mou una mica al marge del seu partit, desmarcant-se clarament dels seus últims antecessors a l'alcaldia. Salvant totes les distàncies, que són moltes, també les ideològiques, el cas de Sabadell fa pensar una mica en les majories absolutes d'un altre dels seus antecessors en el càrrec, el comunista Antoni Farrés (EPD). Jo llavors tenia uns quants clients a Sabadell i hi anava regularment. Els empresaris sabadellencs amb els quals tractava m'explicaven que a les eleccions municipals no es votava en clau ideològica sinó en clau estrictament personal. Al marge del carnet polític que poguessin portar a la butxaca, a l'hora de votar a les eleccions municipals tothom votava al senyor Farrés, un dels millors alcaldes que ha tingut Catalunya. En la seva tasca com a alcalde deixava al marge la seva ideologia i treballava estrictament en clau de ciutat. I guanyava per majoria absoluta, ja que la gent d’ordre també el votava. En unes eleccions municipals molt sovint es vota la persona i es deixa de banda la ideologia del partit al qual pertany l'alcalde, i té tot el sentit que sigui així. Qui coneix millor la realitat del seu municipi és l'alcalde. Quan es va acabar el cicle polític d'Antoni Farrés, els comunistes no només no van ser capaços de mantenir el vot sinó que políticament no han tornat a aixecar mai més el cap.

Consciencia ecològica, sí, però una mica de coherència, també

Gairebé sempre per assumptes professionals, he hagut d’agafar molts avions. Per visitar clients i proveïdors he hagut d'anar a països als quals hi has d'anar necessàriament per via aèria, i, en alguns casos, després de més de vint hores de viatge comptant el temps que perds fent l'escala imprescindible a l'Europa més endreçada per trobar els vols intercontinentals que l'aeroport de Barcelona encara no ens ofereix. Això sí, mai faig escala a Madrid (Espanya).

La majoria de la gent, però, no ha de volar mai per temes de feina i, quan agafa un avió és per anar de vacances. Alguns es manifesten sovint en contra dels aeroports, del turisme i de tot aquest sector que, ens agradi més o menys, genera molts llocs de treball i deixa moltes divises al nostre país. De persones que els molesta el turisme en conec unes quantes, però, oh sorpresa!, ni que sigui d'amagatotis, de tant en tant elles també fan de turistes.

Quan es refereixen a les activitats viatgeres de tercers, alguns d'aquests turistes ocasionals són molt dràstics en les seves opinions. Ara bé, que no els toquin les seves vacances. De vegades van a l'altra punta de món i fins i tot no s'estalvien de publicar el seu viatge a les xarxes socials amb tota mena de detalls, posant en evidència una certa incoherència ecològica.

Segons els ecologistes del morro fort, els viatges de gaudi s'haurien de limitar als llocs on s'hi pugui arribar a peu, en bicicleta, en tren —que també contamina, però no ho sembla—, o navegant a vela, com va fer la Greta Thunberg quan va anar als Estats Units a explicar les seves peculiars teories. Per cert, la tripulació d'aquell veler va haver de tornar a Europa en avió, però d'això no se'n parla gaire.

Cal potenciar el transport aeri, i per tal d'evitar fer escales i poder escurçar la duració dels viatges, molts donem suport a l'ampliació de l'oferta de vols intercontinentals des de Barcelona. Per anar a Sud-àfrica, a Amèrica o a l'Extrem Orient no hi ha més alternativa que agafar l'avió. M'han retret alguna vegada la meva activitat viatgera, i m'han arribat a dir que per evitar haver de viatjar tan lluny, avui en dia ja existeix la comunicació digital i les videoconferències. En fi, tot i que no dubto que són persones benintencionades, no tenen idea de com funcionen ni la importància que tenen les relacions personals en el món dels negocis. Sí, sí, parlo dels esmorzars, dinars i sopars de feina on es tanquen operacions en un ambient més distès que un despatx o l’estand d’una fira.

Avui acaben les vacances de les persones que es veuen obligades a fer-les durant els mesos d'estiu. Sortosament, aquest no és el meu cas, i durant juliol/agost gairebé mai he agafat un avió. Aquests dies m'he trobat amb familiars, amics i coneguts de per aquí a prop, within driving distance que diuen els anglesos. El lloc més llunyà on he estat aquest estiu és les Cases d'Alcanar, a dos-cents kilòmetres de Sarrià.

En canvi, alguns que presumeixen d'una gran consciència ecològica t'expliquen amb gran satisfacció (i jo que me n'alegro) el seu viatge de vacances a l'altra punta del món, posant en evidència una certa incoherència. Però un cop aparcada la seva faceta de turista, ara tornaran a la seva lluita en contra dels viatges en avió, i en contra de poder convertir l'aeroport de Barcelona en un aeroport més pràctic del que tenim ara. Sortosament el sentit comú s’acabarà imposant i de l'ampliació de l'aeroport tothom en sortirà beneficiat, també els ecologistes que de tant en tant fan de turistes d'amagatotis.

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua administrativa

(Article original publicat el 25/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2136, pàg. 2)

Per a qualsevol persona mínimament intel·ligent l'odi lingüístic anticatalà de molts polítics espanyols resulta molt difícil d'entendre, però el fet és que els catalans estem envoltats de dirigents polítics que ens odien per motius lingüístics. Tot i que aviat farà mig segle de la mort del dictador Franco, aquell que va deixar un Borbón com a successor seu, la guerra d'Espanya contra el català no només no s'ha aturat sinó que els episodis d'odi contra la nostra llengua semblen no tenir aturador.

Ara per ara Espanya encara inclou Catalunya, i segons la CE el castellà és la llengua oficial de l'estat espanyol. Això vol dir que, a Catalunya, el castellà també és una llengua oficial, però no l'única, ja que el català, òbviament, a Catalunya és llengua oficial. I no només això, sinó que el català és la llengua pròpia de Catalunya, cosa que no passa amb el castellà. Així ho especifica una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.

(Obro un parèntesi per manifestar els meus dubtes que l'Estatut de Catalunya sigui d'obligat compliment, ja que és una llei que no ha estat ratificada pels catalans a les urnes. O més ben dit, després de ser votada pels catalans a les urnes, la llei va ser modificada matusserament per uns jutges amb vocació de polítics sense ser-ho, en una demostració més de les contínues interferències del poder judicial espanyol en el món de la política. Tanco el parèntesi).

El món ha canviat, i el concepte "llengua oficial" ha quedat superat. Hauríem de ser capaços de trobar com sortir de l'atzucac lingüístic en el qual estem instal·lats. No sóc politòleg ni he comprovat si cadascun dels països del món té establerta en les seves lleis bàsiques el concepte de "llengua oficial". Diria que no és així, i que n'hi ha uns quants que no tenen definida una llengua oficial. A partir d'aquí, potser el problema el podríem resoldre substituint el concepte "llengua oficial" per "llengua administrativa".

Això hauria de tenir com a conseqüència automàtica que tots els funcionaris públics, tots sense excepció, haurien de dominar el català. "Senyor funcionari espanyol, mentre Catalunya no sigui independent vostè té dret a anar-hi, però si no és capaç de dominar la llengua pròpia de Catalunya, hi pot anar de vacances però no a treballar." És més que raonable que els funcionaris públics dominin la llengua pròpia del lloc on decideixin anar a treballar, i és d'esperar que quan Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa, així quedarà contemplat a la llei.