Nens i gossos

Vas caminant per la vorera i veus que en direcció contrària ve una senyora amb un cotxet, i penses "mira, un altre nadó que quan sigui gran ens pagarà la pensió". Però quan et creues amb la senyora i el cotxet, mires de reüll el passatger i, oh sorpresa!, no és un nen, és un gos. Això que sembla tan estrany abans no passava, i ara cada dia passa més, si més no a Sarrià.

Les dades oficials ens diuen que a Barcelona cada dia hi ha més gossos i menys nens. A Catalunya la taxa de natalitat de nens és de les més baixes del món. En contrapartida, la tinença de gossos no para d'augmentar. Actualment, a les nostres famílies tenim més del doble de gossos que de nens menors de quinze anys. La proporció és preocupant.

Els gossos generen una gran despesa pública en neteja i altres serveis, però no hi ha cap norma que digui que els gossos hagin de pixar i cagar al carrer; però ho fan. És evident que els amos que permeten que els seus gossos surtin de casa abans de pixar i cagar són els únics culpables de les caques de gos que els vianants hem d'anar esquivant pels carrers. No he vist mai un guàrdia o un mosso que multi al propietari d'un gos que es pixa, per exemple, a la porta de casa meva (passa cada dia).

Tenir un gos a Barcelona comporta pagar una taxa municipal, però aquesta no cobreix ni de bon tros totes les despeses públiques que genera l'animal, i que inclouen les àrees d'esbarjo que tenen reservades les mascotes, també alguna a la platja, uns indrets que l'ajuntament ha de mantenir nets i operatius.

A diferència dels humans, els gossos no paguen pensions ara ni les pagaran mai, com sí que les pagaran els nens petits quan creixin i es posin a treballar. L'objectiu ODS 15 de l'Agenda 2030 (protecció animal) contempla que una família no pot tenir més de cinc mascotes a casa seva; no he trobat cap objectiu similar per a la protecció dels nens. No vull anar més enllà ni treure conclusions, però convindran amb mi que tot plegat fa rumiar.