La foto d’una Espanya antipàtica

 

Azahara Palomeque, doctora en estudis culturals per la Universitat de Princeton, va definir l'idioma amb aquestes paraules: l'idioma no són només paraules: són codis culturals, tradicions, una història que es pronuncia. Per això hi ha qui ho detesta, per això és tan important defensar aquesta riquesa. Em quedo amb això: l'idioma és una història que es pronuncia.

Quan van abandonar l'hemicicle del Congreso de los Diputados d'Espanya perquè allà es parlava en una llengua que no era la seva llengua, els diputats de Bocs que ara mateix no sé quants són, però són molts menys dels que eren fa uns mesos —llavors passaven del mig centenar, amb tots els avantatges polítics i econòmics que ara han perdut—, buscaven com a nens petits la foto de los pinganillos que anaven deixant com a protesta a l'escó de Pedro Sánchez.

Amb la seva cara de pomes agres mentre feien el numeret volien escenificar el que segons el seu particular punt de vista era un sacrilegi lingüístic al temple de la democràcia espanyola. Volien ser els primers a expressar públicament que la nova situació plurilingüística del parlament espanyol no els acaba de fer el pes, i això sent suau en la descripció.

Els diputats d'aquest partit, com la majoria dels diputats i la majoria dels dirigents polítics espanyols, són gairebé tots monolingües, i alguns presumeixen sense vergonya d'un monolingüisme militant, una actitud que és alhora vocacional i patriòtica. Molts d'aquests personatges argumenten que utilitzant la llengua que parlen centenars de milions de persones de tot el món, només amb el castellà ja n’hi ha prou. Semblen ignorar una obvietat, i és que som a Europa, i més al nord dels Pirineus de ben poc et serveix parlar en castellà.

S'ha de reconèixer que la foto de los pinganillos és potent, i la persona que va tenir la idea es mereix una felicitació. La foto pretén explicar que, per a alguns, l’única Espanya possible no va més enllà de l'Espanya castellana monolingüe. Però vist des de la Catalunya plurilingüe de la perifèria, aquest gest només reflecteix una Espanya casposa i creixentment antipàtica i, segons alguns, en franca descomposició. Quines ganes de perdre-la de vista d'una punyetera vegada!