Les eines i les persones

La independència de Catalunya no arribarà mai si pensem que el nou país ha de ser de dretes, o d'esquerres, o liberal, o ateu, o catòlic, o del Barça, de l’Espanyol o del Girona. L'univers independentista és políticament molt transversal, i això és positiu i té tot el sentit que sigui així. En altres paraules, la República de Catalunya no serà mai una Catalunya de pensament únic. I és que el pensament únic no suma; mai; enlloc.

Per tant, la independència de Catalunya no la veurem mai si abans, des de la situació actual de dependència d'Espanya, pretenem deixar la societat catalana endreçada i organitzada socialment d'acord amb una determinada ideologia. La prioritat ha de ser assolir la independència, i després, cada quatre anys, ja anirem decidint mitjançant el nostre vot quin tipus de societat anem conformant.

Si volem recuperar la majoria parlamentària que teníem fins al 12 de maig, amb la majoria dels votants catalans a favor de la independència, només hi ha un camí, i aquest implica configurar una oferta electoral única de voluntats independentistes. I si els líders dels partits actuals no hi estan d'acord perquè posen per davant la seva ideologia, o perquè no volen perdre el protagonisme que tenen ara, l'única recepta viable és "cap a casa i ja en trobarem uns altres".

Ni els partits ni les entitats ni les persones que les dirigeixen són imprescindibles. Tant els partits polítics com les persones que es dediquen professionalment a la política només són eines, i sempre que es consideri necessari s'han de poder canviar per alternatives millors. No cal dir que aquest comentari també és d'aplicació als dirigents d'entitats parapolítiques del tipus Òmnium i ANC, les quals no deixen de ser unes eines més.

És un veritable plaer

(Article original publicat el 14/6/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2178, pàg. 2)

Avui parlem d'un aniversari que em toca de prop. El 20 de juny del 2014, dijous que ve farà deu anys, La Veu de l'Anoia em va publicar el meu primer article. Portava per títol "Vinculacions igualadines d'un sarrianenc", i es pot recuperar a Internet (tuit.cat/54zx8). Es tractava d'una presentació i, alhora, d'una justificació. Sóc fill d'anoiencs, però formalment no en sóc, i volia explicar els motius pels quals un barceloní de Sarrià s'havia proposat col·laborar en un diari fet a Igualada. Des de llavors, el lector de La Veu ha pogut trobar un article meu cada quinze dies, gairebé tots a la columna de la pàgina 2 del diari. En aquests deu anys he tractat temàtiques molt diverses, i vull deixar constància que m'han publicat tots els articles que els he enviat.

La direcció del diari m'ha donat llibertat absoluta, mai m'han censurat res, ni corregit, ni escurçat cap dels articles que els he anat enviant, ni mai se m'ha fet la més petita insinuació d'evitar comentar determinades temàtiques, com tampoc m'han suggerit que escrivís sobre algun assumpte concret. La meva llibertat d'expressió ha sigut absoluta, i em plau deixar-ne constància pública amb satisfacció. Vull aprofitar aquest article per agrair l'actitud de l'empresa editora en aquest aspecte, ja que en el món del periodisme no és gens habitual que això succeeixi. Sense anar més lluny, no fa gaire vaig pretendre publicar un article en un diari de paper d'àmbit nacional —nacional català, per evitar malentesos—, i em van insinuar que només me'l podien publicar si em veia capaç d'escurçar-lo a la meitat. I com que no em vaig veure capaç de retallar-lo tant, vaig optar per publicar-lo sencer en un altre mitjà.

Aquesta llarga introducció em serveix per explicar als lectors de La Veu que amb motiu dels deu anys del meu primer article he plantejat al diari que potser seria un bon moment per donar per acabada la meva col·laboració. Si una cosa m'ha neguitejat en aquests anys és el risc de repetir-me, i que el lector se n'acabés atipant. Deu anys són 520 setmanes, i tenint en compte que La Veu em publica un article cada quinze dies, me'n surten uns 260. Això vol dir que he hagut de repetir temàtiques, tot i que sempre he intentat ser original amb els meus plantejaments. Ha sigut i continua sent un veritable plaer col·laborar amb La Veu de l'Anoia, i em donaria per molt satisfet si els lectors dels meus articles n'haguessin trobat algun del seu interès. Per cert, la resposta de La Veu és que continuï escrivint. Els faré cas.

Tot el que és barat és car

 

No sóc d'aquelles persones que segueixen les modes, ni de canviar per canviar com fa molta gent. Ara potser ja no es diu tant, però abans es deia que tot el que és barat és car. La idea que hi ha al darrere d'aquesta afirmació és que els productes barats duren menys i s'han de canviar abans, i si fas els números ben fets, i amb totes les excepcions que calguin, t'adones que sí, que tot el que és barat és car. Sigui com sigui, per a alguns sóc un mal consumidor, ja que m'agraden els productes que duren. La conclusió és que a la llarga, i encara que pugui semblar una contradicció, tot sovint comprar més car acostuma a sortir més barat.

Fruit d'una herència familiar, a la sala d'estar de casa tenim un llum de peu dissenyat per Miquel Milà i Sagnier. Ara d'un llum de peu alguns en diuen làmpada, però làmpada és una paraula que no m'agrada i no l'utilitzo. Sembla un disseny molt modern i actual, però aquest llum es va fabricar fa més de seixanta anys, i ja forma part dels grans dissenys clàssics catalans. No n'estic segur ni ho puc comprovar, però intueixo que en el seu moment aquest llum no era pas barat. El fet és que han passat sis dècades i sembla nou de trinca. I funciona com el primer dia. Negoci rodó.

Avui en dia la publicitat ens diu que s'ha de consumir tant sí com no, que s'ha de gastar. I molts economistes i altres experts també ens prediquen que sense un consum creixent per part dels ciutadans les empreses no poden sobreviure. És mentida, no els feu cas, compreu només allò que de veritat necessiteu. I si opteu per comprar un producte més car, potser a la llarga encara us sortirà barat.

El preu de l'habitatge

El preu de l'habitatge és un dels problemes més greus que té la nostra societat. Ahir al vespre el programa 30' de TV3 tractava sobre aquest assumpte, però gairebé totes les solucions proposades pels experts implicaven traslladar la responsabilitat de resoldre el problema als propietaris privats. Tu que ets ric, col·labora, com si els rics no paguessin ja els impostos que toquen. Tu que tens més d'un pis, col·labora. Tu que tens un negoci amb el lloguer d'habitatges, oblidat de fer-hi negoci. Algú va dir sense pèls a la llengua que amb els habitatges no s’hauria de poder fer negoci, perquè és un bé essencial. És evident que és un bé essencial, però quin argument és aquest? El menjar també és un bé essencial, oi? Llavors prohibirem fer negoci amb tota la cadena dels productes d'alimentació, des de la producció fins a la venda final als clients, és a dir, des dels pagesos i ramaders fins als supermercats? Prohibirem que les empreses farmacèutiques produeixin medicaments, un altre bé essencial? Mentre les autoritats continuïn anant per aquest camí equivocat, és a dir, pretendre que siguin els privats els que solucionin el problema de l'habitatge, no es resoldrà res. Qualsevol llei que vagi per aquesta via està condemnada al fracàs, com ha passat recentment amb les lleis espanyola i catalana. El resultat era més que previsible: una disminució dràstica de l'oferta de pisos de lloguer. I una conseqüència: l'augment dels preus. Hi ha una única solució: generar una bona oferta d’habitatge públic. Però com que s’han perdut dècades sense fer res, això no es resoldrà d’un dia per l’altre. Les administracions públiques s'haurien de posar a treballar avui mateix, i això implica decidir quines partides del pressupost s'haurien de retallar o suprimir a canvi d'anar constituint una bona xarxa de pisos públics, com fan més amunt dels Pirineus. En definitiva, governants i legisladors han de decidir què és prioritari i què és prescindible.

I si Esquerra Republicana fos una empresa?

La resposta a aquesta pregunta és relativament senzilla. Si Esquerra fos una empresa que hagués tingut uns resultats tan dolents com els que ha tingut aquest partit en les últimes quatre eleccions (municipals, nacionals, estatals i europees), el seu CEO hauria estat acomiadat ipso facto diumenge al vespre, en fer-se públics els resultats de les eleccions europees.

Però les desgràcies mai venen soles. Ahir al vespre es va haver d'ajornar sine die el congrés convocat a Barcelona, i els militants —que se'n van assabentar a l'entrada del local previst per prendre la decisió— no van poder votar si estaven a favor o en contra de l'entrada del partit al govern de l'Ajuntament de Barcelona, i tot el que això representa. Aquí, però, la responsabilitat ja no és del CEO que dèiem abans, ja que dilluns va deixar el seu càrrec, i diuen que no va ser per acomiadament sinó per decisió pròpia.

Per cert, no sóc ni he sigut mai votant d'Esquerra, tot i que tinc amics, coneguts i saludats que voten aquest partit, i alguns fins i tot hi militen. Una abraçada fraternal a tots ells, ja que no es mereixen ser maltractats d'aquesta manera per part de la direcció.

Una societat dividida

(Aquest és l'article original sencer; en format paper -retallat- va ser publicat el XX/6/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 107/06-2024, pàg.25)

En termes nacionals, la societat catalana està dividida en dues meitats, amb uns suports electorals similars. Fins al 12 de maig, l’independentisme tenia el suport del 52% dels catalans, i a partir d’aquella data el suport s’ha situat en el 44% (a Sarrià-Sant Gervasi el 38%). Evidentment, aquestes xifres prescindeixen d’interpretar l'abstenció, ja que ningú sap què votarien les persones que han optat per no votar, tot i que alguns, en defensa dels seus interessos polítics, n’han fet alguna lectura interessada.

Si bé de votants independentistes en termes nacionals només n'hi ha d'un tipus, aquells que aspiren a una Catalunya independent, d'unionistes en trobem amb diferents sensibilitats, com s’explica en l’últim paràgraf d’aquest article. Però siguem independentistes o unionistes en les seves diverses variants, si l'elector català pretenia buscar una candidatura perfecta a la qual votar el 12 de maig, tots plegats ens podíem estalviar la feina. En política, la candidatura ideal no existeix ni existirà mai.

És per això que diem que, normalment, a les eleccions es vota la candidatura menys dolenta, potser exceptuant les militàncies més abrandades dels partits, és a dir, aquelles persones que del partit que defensen tot ho troben bé. Però en termes percentuals sobre la totalitat dels votants, els militants d’obediència cega a les direccions dels partits són gairebé irrellevants.

A l'hora d'anar a votar els catalans teníem moltes opcions, des de la franquícia catalana del feixisme espanyol fins al comunisme stalinista en les seves diverses variants, i sense oblidar els partits tradicionals i algun altre que no ho és tant. Ara bé, com que la perfecció no existeix, la majoria dels electors fan un exercici de realisme i sempre acaben optant per escollir l'opció del mal menor. És a dir, els ciutadans votem l'opció que pensem que ens perjudicarà menys.

Quan parlem de les opcions independentistes hauríem de deixar, si us plau, de titllar Aliança Catalana de feixista, que ja som grandets. Podem dir que ens agrada molt, poc o gens, però aquest partit de feixista no en té res. I si algú encara té dubtes, li recomanaria la lectura del seu programa electoral. Siguem seriosos, el feixisme és una doctrina política prou perniciosa com per a fer l’esforç d’evitar caure en la banalització fàcil de batejar com a feixista qualsevol que no pensi com nosaltres.

Finalment, cal fer també una precisió sobre l’opció unionista. Així, quan considerem el variat món unionista, no ens hauríem d'oblidar d'incloure-hi també tot el catàleg de l'unionisme emmascarat: civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes, moderadors, etc. Aquesta relació no és pas de collita pròpia, la va fer pública fa temps el director de El Punt Avui, Joan Vall Clara, que en aquests temes sempre l'encerta. I jo la comparteixo.

El nom de la biblioteca: mèrits o quota?

El primer procés participatiu de l'era Colau, ara ja feliçment superada tot i que alguns en tenen nostàlgia, va ser sobre el futur de la Llosa de Sarrià, a la Porta de Sarrià. L'ajuntament va enredar els veïns, ja que a la Llosa no s'hi ha fet res del que es va votar en aquell procés, ni del que no es va votar. A la Llosa es van limitar a suprimir l'aparcament de cotxes, la bèstia negra d'un equip de govern que no ha deixat massa bon record a la ciutat. Vots canten.

Avui comença un procés participatiu organitzat per l'Ajuntament de Barcelona per posar nom a una biblioteca. És una enquesta pública que es farà als veïns de Sarrià, i està oberta també a la participació de menors d'edat. Les autoritats municipals han promès que el resultat obtingut serà vinculant. Vistos els antecedents, veurem si aquesta vegada és així.

En aquesta ocasió el procés consisteix a escollir entre quatre noms prefixats quin nom volen els veïns que tingui la biblioteca que s'està acabant de construir a la plaça de Sarrià. Vindria a ser com un rebateig innecessari de l'equipament municipal, ja que el nom popular ja és, i continuarà sent, la Biblioteca de Sarrià.

Els ciutadans que no es dediquen a la política però paguen la festa dels polítics intenten no complicar-se la vida més del compte. Així, l'Aeroport de Barcelona, rebatejat des de Madrid (Espanya), també innecessàriament, amb el nom de Josep Tarradellas, continua sent l'Aeroport de Barcelona, i del nom afegit no se'n recorda ningú. I amb la biblioteca passarà més o menys el mateix.

I ara tornem al títol d'aquest article. L'honor de donar el nom d'una persona a un equipament públic hauria de quedar reservat, exclusivament, als mèrits de la persona homenatjada al marge d'altres consideracions. I si parlem dels mèrits literaris de les quatre candidatures proposades, sense cap mena de dubte el nom de Foix és inqüestionable. Però hi ha qui considera que, en aquest cas, la quota femenina hauria de passar per davant dels mèrits literaris del poeta Foix, i demanen rebatejar la Biblioteca de Sarrià amb el nom d'una senyora que de mèrits en té molts menys.

Si la gent vota com cal, la biblioteca ni tan sols es coneixerà com "la Foix" (o la fuà, com diuen els francesos finolis del barri). Aquest nom està reservat a la pastisseria Foix que els hereus del poeta gestionen just al davant de l'edifici en construcció, on es reservarà una part relativament petita per a la Biblioteca de Sarrià. La resta de l'edifici ens l'ompliran de funcionaris, però d'això no se'n parla gaire. I passi el que passi, aviat tindrem al barri la Biblioteca de Sarrià llargament reivindicada, encara que oficialment potser tindrà un altre nom.

Reflexionant

 

(captura de pantalla del Diari ARA d’ahir)

Israel i Palestina

(Article original publicat el 31/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2176, pàg. 2)

Molts s'atreveixen a parlar frívolament en termes de bons i dolents, atribuint la totalitat de les culpes del drama humanitari a només una de les parts en conflicte. Però segur que no és tan fàcil trobar la solució efectiva que un dia o altre s'haurà d'implementar per resoldre'l.

Professionalment, he treballat força amb gairebé tots els països àrabs d'aquella zona, i la meva experiència amb Israel prové d'haver col·laborat durant molts anys amb una gran empresa multinacional jueva amb oficines repartides per tot el món, exceptuant els països àrabs i Alemanya per motius obvis. He tractat personalment amb moltes persones àrabs i jueves, de sensibilitats polítiques molt diverses, i algunes coses he après sobre el conflicte polític que té enfrontades aquestes dues comunitats.

Tinc molt clara la meva opinió sobre com àrabs i jueus es mouen en el món dels negocis internacionals, i sobre com uns i altres entenen els principis dels tractes comercials, i quin concepte tenen uns i altres sobre la seriositat i la seguretat jurídica que ha de comportar aquesta activitat. Però prescindiré de donar aquí la meva opinió i no faré les meves valoracions particulars, ja que no és l'objectiu d'aquest article.

Basat tant en els fets històrics com en la meva experiència fruit d'anys de relacions amb àrabs i jueus, no crec ara ni he cregut mai en la bondat de la creació d'un estat on puguin conviure pacíficament jueus i palestins, si més no a curt o mitjà termini; a més llarg termini —més de vint anys, posem per cas— ja no m'atreveixo a fer prediccions. Sigui com sigui, per enfocar correctament els principis de la solució del conflicte entre Palestina i Israel només hi veig una possibilitat, i aquesta passa, necessàriament, per la coexistència pacífica de dos estats, Israel i Palestina.

Però per poder posar en pràctica la coexistència pacífica dels dos estats hi ha una qüestió prèvia sobre la qual no conec ningú que tingui una resposta mínimament raonable. Així, la gran pregunta que molts ens fem des de fa anys és quins haurien de ser i com s'haurien de fixar els límits geogràfics d'aquests dos estats. Si ens basem en la situació actual, aquesta pregunta no es resol a còpia d'anar repetint "des del riu fins al mar" com fan alguns polítics amants de les receptes fàcils però del tot inaplicables. El riu és el Jordà, i el mar és el Mediterrani, però, on s'haurien de fixar les fronteres entre els dos estats? És la pregunta sense resposta que impedeix iniciar el camí cap a una solució del conflicte.

L'esquerra transformadora?

Abans era l'esquerra clàssica formada per socialistes i comunistes, sense més adjectius, i ara ells mateixos s'autoanomenen l'esquerra transformadora. Però, no ens enganyem, estem parlant de les mateixes ideologies. Avui en dia l'esquerra transformadora seria la suma del PSOE i les seves franquícies autonòmiques, Esquerra, BNG, EHBildu, Podemos-Sumar-Comuns i les diverses franquícies autonòmiques (allò que abans en dèiem PCE-PSUC), i les restes del naufragi de la CUP. Però anomenar-se "transformadora" no va més enllà d’una operació de màrqueting per intentar recuperar la clientela perduda.

Si comparem resultats electorals recents amb els precedents, es constata que l'esquerra està experimentant arreu una caiguda de suport electoral. Però la culpa de la creixent manca de confiança política en les esquerres no és dels votants sinó dels polítics d’esquerres. El votant no s'equivoca mai i, per sobre de tot, defensa els seus interessos. El fet és que si els partits no resolen els problemes quan tenen el govern, els ciutadans busquen altres alternatives sense cap vergonya. Sempre em ve al cap l'exemple de França, i de com l'extrema dreta dels lepenistes s'ha nodrit dels que abans eren votants comunistes. Són dades que demostren que sovint els extrems es toquen.

El món de l'empresa —de l'empresa privada i de l'economia productiva— és l'eina més efectiva que té la nostra societat per millorar les vides de les persones. L'empresa són llocs de treball productiu i benestar per als ciutadans, sense oblidar la recaptació d'impostos derivats de la seva activitat, uns impostos que serveixen per finançar les mancances socials, les inversions en les grans infraestructures i els salaris dels funcionaris necessaris per fer funcionar la màquina de l'administració.

L'economia de mercat com a base de l'empresa privada, amb tots els controls i regulacions que democràticament es considerin convenients per tal d'evitar abusos, és una de les eines bàsiques que en el transcurs de la nostra història han servit per fer progressar les persones i les societats arreu del món. Una empresa la pot crear qualsevol persona que tingui una idea de negoci viable, al marge d'ideologies. És el sistema més just, ja que contempla la igualtat d'oportunitats per a tothom.

Resumint: transformadora de la societat ho és l’empresa, no l’esquerra. A alguns encara els costa d'entendre-ho.

Els creuers

Anar de creuer és una mena de distracció que no m'ha interessat mai. Excepte una vegada que ens vam moure pel riu Nil amb un barquet que en deien creuer, no he viatjat mai en un creuer de veritat. Aquest comentari, per tant, no està basat en la meva experiència personal, que no en tinc cap, sinó en informacions de tercers. Els creuers més populars d'avui en dia —deixo de banda els creuers que fan la volta al món, pensats per a viatgers amb molts diners i molt temps lliure— són aquells vaixells que tenen de tot i es mouen de nit. De dia estan atracats al port que toca, de manera que els turistes que decideixen anar a estirar les cames puguin donar una ullada ràpida a la ciutat on es troben, comprar uns imants de nevera i poca cosa més.

Dels molts creuers que surten de Barcelona, els d'una setmana de navegació són molt habituals, amb unes hores d'aturada a cada port/país. Alguns turistes quan tornen ja presumeixen de conèixer totes les ciutats del Mediterrani que durant unes hores han trepitjat. En fi, si això els fa contents... res a dir. Hi ha qui considera que els creuers et fan sentir ric, perquè durant uns quants dies vius en un núvol, allò que alguns, equivocadament, consideren que és una vida de ric (barra lliure als bars, restaurants diversos i tota mena d'activitats, incloent-hi els tradicionals sopars de gala amb el capità). Però, ben mirat, els creuers no deixen de ser una eina social força útil per tenir entretingudes les masses, ja que mentre són de creuer no pensen ni reivindiquen altres coses.